Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Faig proves amb la Intel·ligència Artificial. De vegades sistemàtiques per feina, de vegades pura distracció. Se m’ha ocorregut demanar-li a Claude.ai que m’escrivís un text com el que hauria pogut fer Josep Pla en cas de visitar Bétera. El resultat, per més aparent que siga, impressiona.

“He arribat a Bétera en una tarda de primavera, quan la llum del sol ja comença a perdre aquella intensitat meridional que fa mal als ulls. El poble s’estén sobre un suau promontori que domina la plana, en aquell punt exacte on l’horta valenciana comença a difuminar-se amb els primers contraforts de la serra Calderona. És un emplaçament admirable, perfectament mediterrani, que permet al poble respirar aquella brisa que ve del mar però sense patir-ne la xafogor més immediata.

El paisatge que envolta la població és d’una domesticació secular, metòdica, gairebé obsessiva. Els camps de tarongers s’estenen com un tapís geomètric, perfectament alineat, amb aquell verd fosc i brillant que només tenen els cítrics ben regats. Entre els tarongers, com testimonis d’un temps més antic, s’alcen alguns garrofers centenaris, nuosos, retorçats, d’una bellesa aspra i medieval. I oliveres que prometen esmorzars de felicitat sucant el pa.

El nucli antic de Bétera té aquella estructura laberíntica tan característica dels pobles que van créixer sota el domini musulmà. Els carrers s’entortolliguen com serps, creant racons d’ombra que, en els dies més càlids, són un refugi impagable. Les cases, blanques o d’un ocre suau, tenen aquella dignitat modesta de les construccions populars, sense pretensions però amb una solidesa que només dóna el pas dels segles. Hi ha un ullal d’aigua neta, aigua en abundància per a confort d’humans i animals.

A la plaça de l’església, centre neuràlgic de la vida local, els homes prenen el vermut en taules de marbre. Parlen sense pressa, amb aquell accent valencià de poble, que té una musicalitat particular, més suau que el de la capital. Les dones entren i surten de les botigues amb una familiaritat ancestral, com si ho estiguessin fent de fa segles. La vida social flueix amb una naturalitat que només es troba en els llocs que han sabut preservar la seva essència sense quedar-se ancorats en el passat.

La gastronomia local mereix un capítol a part. He dinat en una taverna antiga, amb les parets fumades pel temps, on han servit una paella de conill i garrofó d’una perfecció absoluta, magistral. El gra, solt i sencer, havia absorbit tot el sabor del sofregit i del brou. El conill, caçat als voltants del poble, tenia aquell gust intens de la carn que s’ha alimentat d’herbes aromàtiques. Tot plegat, regat amb un vi negre de la terra, aspre però que he reconegut com a molt honest.

Quan el sol comença a declinar, la llum es torna més suau i els carrers s’omplin d’una animació particular. Els llauradors tornen dels camps, les dones surten a prendre la fresca a les portes de les cases, l’aire porta una barreja d’olors: el fum de les xemeneies on ja es prepara el sopar, l’aroma dels tarongers, la humitat que puja de les sèquies. És l’hora en què Bétera sembla més ella mateixa: un poble que viu al ritme immutable de les estacions, de les collites i, pel que m’expliquen els locals, del mercat dels dijous.”