Mails per a Hipàtia

Aquest és un text escrit durant el primer confinament que, per alguna raó que no recorde, es va quedar al calaix. El recupere avui que fa dos anys de la pandèmia.

 

 

Jiā yóu!

Wuhan Jiā yóu! Wuhan Jiā yóu! Wuhan Jiā yóu! Devia ser molt a primers de febrer de 2020 que mirava al meu mòbil aquestes imatges hipnòtiques. Eren vídeos arribats, enviats, des de dins de Wuhan, la ciutat de la República Popular de la Xina on va començar l’epidèmia de la Covid-19. Eren vídeos fets per la mateixa gent que estava en confinament, obligatòriament tancada en les seues cases. S’hi veien grans edificis d’apartaments pràcticament a les fosques amb llums només en alguns balcons i finestres. De tant en tant algú cridava Wuhan Jiā yóu! i el crit s’escampava com un udol en la llunyania, reverberant de balcó en balcó.

Jiā yóu! és un terme xinés difícil de traduir. Va sorgir per a encoratjar els corredors d’automòbils, sembla que en el gran premi de Macau, la ciutat que fou lusofona de la Badia de les Perles. El seu significat originari vindria a ser una cosa així com ‘gas a fons’, però l’expressió s’ha convertit en un crit de suport col·loquial usat per tot arreu que es pot traduir millor per ‘força’ o encara per ‘sigueu forts’. Així el fan servir en els estadis de futbol per animar l’equip local o així l’ha fet servir també el moviment democràtic d’Hong Kong en les manifestacions, per encoratjar els ciutadans en la lluita contra l’autoritarisme xinès. Aquells crits en la nit fosca de Wuhan, però, representaven alguna cosa nova, que m’inquietava malgrat que aleshores jo no podia calibrar com anaven a canviar la nostra vida, només en qüestió d’unes poques setmanes.

La meua filla petita, la Júlia, acabava de tornar aquells dies de Taichung, la segona ciutat de Taiwan, on estudiava en la Universitat. Li vaig demanar que ens traduís aquells vídeos i el significat d’aquells crits. El fet que ella hagués estat vivint tan a prop del centre de l’epidèmia m’havia fet fixar-me abans del que ho hauria fet altrament en aquell fenòmen estrany i poc conegut del coronavirus. A casa havíem viscut dies d’una certa tensió pel seu retorn i quan va ser a de nou a Barcelona ens va semblar que el perill, un perill que no sabíem exactament en què consistia però que matava gent, havia passat. No podíem estar més enganyats, ni nosaltres ni el món sencer. La pandèmia anava a escapar de Wuhan, ja havia escapat aleshores encara que nosaltres no ho sabíem, i anava a posar de genolls el planeta sencer en poques setmanes, portant-nos a un escenari mai vist, les conseqüències del qual s’allargaran durant anys.

Mentre la Júlia ens anava explicant a la resta de la família el significat d’aquells vídeos, que aleshores veiem en la distància com una cosa impossible que passés ací, em van vindre al cap dues imatges, dues escenes.

Primer vaig recordar la meua arribada a Pequín el maig del 1989 per a seguir en directe, aleshores jo treballava per una cadena de televisió, la visita de Mikaïl Gorbatxov a la Xina. Visita que acabaria desencadenant la matança de Tiananmen. No em va venir al cap però ni la plaça ni les manifestacions, ni les morts sinó un detall minúscul que em va resultar especialment torbador. Per estrany que puga semblar vaig recordar la meua arribada a l’aeroport de la capital xinesa, concretament el moment en que vaig anar a recollir la maleta, descarregada de l’avió. Em va venir al cap com de petit i minúscul era aquell aeroport on només hi havia una o dues cintes per a la recollida. El recorde com un edifici verdós amb potser una dotzena de portes d’embarcament i cap botiga ni una, només el control de la policia i un indret, una finestreta escassa, on canviaves moneda. Sense trànsit, sense gairebé gent.

Parle del 1989, és a dir de fa aproximadament trenta anys i si em venia aquella imatge al cap era per ajudar-me a entendre la transformació incomparable, incomparable amb cap altra que puguem imaginar, que la Xina ha patit en tres dècades. Aquell vell aeroport on jo vaig aterrar ha estat substituït avui pel nou i espectacular aeroport de Daxing, que és, ni més ni menys, el més gran del planeta. La imatge em va colpir perquè em feia pensar de quina manera havia estat possible que se m’hagués escapat l’existència d’una ciutat com Wuhan.

Quan vaig escoltar la primera notícia sobre la pandèmia vaig haver de córrer als llibres per a entendre què era això de Wuhan. No sé si n’havia sentit mai a parlar abans però en qualsevol cas reconec que no tenia cap imatge clara d’ella. Així que vaig quedar mut en adonar-me’n que tenia entre vuit i nou milions d’habitants. A Europa només Istanbul i Londres tenen una població semblant i tanmateix jo ho desconeixia tot sobre ella, fins i tot l’existència mateix. De fet de les deu primeres grans ciutats xineses per població jo només tenia una idea concreta i clara de Xangai, Beijing i Canton. Shenzhen la conec per la proximitat a Hong Kong i conec, sóc capaç de situar pels fets passats, per la seua història Tianjin, Nanjing i Xi’an. Però la meua ignorància era completa respecte a Chongqing, vuit milions d’habitants!, o a Chengdu, onze milions d’habitants, o a la mateixa Wuhan. Vaig comprovar la llista i de la ciutat deu a la vint, totes elles ciutats amb més de cinc milions d’habitants, jo no era capaç de posar-ne ni una sola en el mapa.

L’escala monumental del meu desconeixement em va inquietar, logicament. La Xina que jo vaig conèixer a finals dels anys vuitanta és evident que no té res a veure amb això que és avui. Però no puc deixar de preguntar-me com és possible que un país haja pogut canviar tant en tant poc de temps. Els vídeos de Wuhan, aquells que mirava sorprès, mostraven gratacels espectaculars, edificis públics enormes i moderns i avingudes immenses plenes de tràfic. Però per a mi el nom era un forat negre en el meu mapa. I aquest desconeixement, crec que ens va passar una mica d’això a tots, potser no em permetia fer-me a la idea de fins a quin punt els crits d’aquells balcons estaven avisant-me de la catàstrofe, de l’enorme catàstrofe humana, política, econòmica i social que estava a punt de caure sobre tots nosaltres.

Me’n vaig anar a dormir inquiet, aquella nit. Sense tenir encara la consciència de que la pandèmia arribaria aviat a Europa i trasbalsaria per sempre la nostra societat. Però desconcertat per l’escena que havia vist en el meu mòbil. El meu cap buscava alguna cosa en aquella foscor trencada pels crits aguts des de balcons i finestres. No sabia què era però sabia que l’escena em recordava alguna cosa, una sensació viscuda amb anterioritat. 

Quan finalment les imatges que buscava inconscientment se’m van aparèixer em vaig haver d’incorporar al llit i obrir la llum. Perquè el  que estava buscant dins el meu cap em va espantar: eren els terrats de Teheran la nit del 16 de gener del 1979. 

Aquella nit l’odiat xa Mohammad Reza Pahlavi abandonava, camí de l’aeroport, la ciutat que havia estat la capital del seu imperi i ho feia amb una comitiva de cotxes que circulava a tota velocitat amb els llums apagats. Des dels terrats, des dels balcons i des de les finestres, milers de persones cridaven el Takbir per acomiadar-lo i per a donar la benvinguda a l’aiatol·lah Khomeini, que immediatament anava a començar la revolució islàmica, malgrat les esperances que Occident tenia en que el vell clergue exiliat a París no ho fes. Al·lahu àkbar! Déu és gran! Al·lahu àkbar!  Els crits de les terrasses de Teheran van ser aquella nit la banda sonora d’una revolució, caòtica, que anava a canviar el planeta per sempre més enviant confuses onades de ràbia i orgull de Fes a Mindanao. 

Quan em vaig incorporar del llit, atordit pel record, jo encara no ho sabia, ni en podia ser conscient. Però els crits de les terrasses de Wuhan, aquell Wuhan Jiā yóu!  Wuhan sigues fort! Wuhan Jiā yóu! anaven a significar també l’inici d’un món diferent, el punt de trencament amb tot el que havíem viscut fins aleshores.