Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

I jo tenia tanta por aquella nit…

Fa deu anys de l’11-S de les Torres Bessones. Repassant discos he trobat el meu article d’aquella nit, el que m’eixia després d’un grapat d’hores tenses viscudes a casa primer, després a VilaWeb i a Catalunya Ràdio, reaccionant en directe a un esdeveniment que era el més ‘gros que hem vist mai’.

Recordant aquell dia, i el text ho transpua, tinc al cap que la por que jo tenia era terrible. Pel que podia passar, que podia ser encara molt pitjor del que de fet ha passat. I també que m’esforçava per no traspassar-la de forma simplista als lectors, per no complicar encara més la confusió, el desconcert que ens acaçava a tots.

Un onze de setembre que no oblidarem mai

Tots estem perplexos davant el que ha passat als EUA. Hi ha una novel·la de Tom Clancy que dibuixa un escenari semblant. Però ningú podia pensar que un atac tan i tan audaç tinguera lloc. La planificació i l’execució del cop és absolutament impecable. Encara no sabem prou el que ha passat i, segurament, tardarem dies a saber-ho. Però a hores d’ara ja no queda el més petit dubte sobre el fet que estem al davant d’un pas de pàgina. Hi haurà un abans i un després d’aquest 11 de setembre. El món no serà el mateix.

En aquesta hora cal ser enormement prudents. Cal tenir prudència davant qualsevol reivindicació, en primer lloc. Això no és un atemptat terrorista ni pot ser obra de cap grup o grupet. Cal una enorme coordinació, grans recursos i molta capacitat tecnològica per a fer això. Només una dada: sembla impossible que els dos avions que s’han estavellat al World Trade Center foren pilotats per pilots de línia. Segur que, davant la hipòtesi de la mort, haurien optat per enfonsar l’avió en el riu Hudson. Per tant, fos qui fos l’autor de l’atemptat, tenia pilots capaços de portar un Boeing i tan motivats com per a morir.

Tots hem fet càbales en les primeres hores sobre qui hi pot estar al darrere però ningú no ho sap. Em tem que ni el govern dels EUA ho sap. Així que alerta a donar credibilitat a cap reivindicació abans que no puguen demostrar els seus autors que efectivament han estat ells. De pistes n’hi ha ben poques: evidentment els autors consideren els EUA com els seus enemics. D’això no hi ha cap dubte. I molt probablement, si pensem que els pilots s’hauriwn suïcidat, són persones provinents d’alguna cultura que creu que hi ha morts santificadores. És, en aquest punt, inevitable pensar en el món àrab. En alguns camps palestins hi ha hagut celebracions de joia. Però això no ens ha de confondre: la seua alegria prové de dècades d’opressió i agressió que ells identifiquen, al final, amb els EUA. No vol dir que siga una hipotètica victòria palestina, o àrab, sobre els EUA. Perquè no tenim arguments sòlids per a apuntar a cap dels seus grups. Per tant, prudència, en primer lloc.

En segon lloc, crec que cal ressaltar l’enorme sorpresa. Des de la Guerra de la Independència els EUA no vivia un sol atac com aquest amb l’excepció de Pearl Harbour. I les semblances amb l’atac japonès són molt evidents. Igual que allà un vaixell va ignorar la presència d’un minisubmarí aquí algú hauria d’explicar com és possible que un avió s’estavelle a les tres, que divuit minuts després un altre avió tinga el camp lliure per a estavellar-se també i que una hora després el Pentàgon siga tocat. La coordinació ha estat senzillament nul·la i és probable que Bush haja de patir una notable tronada política.

Prudència en primer lloc, doncs. Sorpresa en segon. I reflexió en tercer. Crec que aquest atac (em resistisc a dir-ne atemptat només…) marca un abans i un després. Aquest és un fet absolutament històric. Al nostre davant ha tingut lloc la primera guerra del segle XXI. Una guerra sense contendents reconeguts ni clars. Un sí: els Estats Units. Però qui és l’altre? Una guerra pensada per a ser retransmesa en directe per la televisió inflingint d’aquesta manera un terror immens en la població civil i una humiliació sense parangó al govern americà. Una guerra tecnològicament molt complexa. On els soldats enemics viuen, qui sap des de quan de temps enrere, en el propi país. Una guerra contra la qual, com s’ha vist perfectament, els Estats Units, la major i més gran potència militar del món, no poden fer res. Ni tan sols atacar un altre exèrcit perquè no saben si hi ha un altre exèrcit.

Aquest atac no donarà pas a la Tercera Guerra Mundial. És una bona notícia. Però no sabem què va a passar a partir d’ara. Aquest és el Pearl Harbor de l’Era Global. I igual que aquell atac va obrir els ulls a una generació aquest en els obrirà a nosaltres. Esperem que en les pròximes hores no hajam d’explicar horrors més grans dels que hem viscut aquest onze de setembre, que no oblidarem mai.’


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.