Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

No recorde quan vaig entrar en contacte per primer vegada amb Pere Grau. Però la primer vegada que el vaig saludar en persona ja feia temps que ens escrivíem. Els seus correus eren especialment educats i amables, sempre amb una punta d’ironia i alegria que el distingien i els feien especialment atractius.

Ara farà un any o així em va demanar permís -Pere era així- per a enviar-me cada setmana un dels seus versots. I així va ser. Com un rellotge. Cada setmana es disculpava per interrompre el meu dia a dia, jo li deia que m’encantava rebre’ls i que fes el favor de no disculpar-se més. I comentàvem junts algun aspecte de l’actualitat del país, que era la seua gran passió. I la meua.

Els últims versots em van arribar el 4 de juliol amb aquest text
“Estimat amic,
Li passo les meves facécies de la setmana. A veure quan de temps estarè encara en condicions de fer-ho… Veurem…
Una abraçada”

Feia temps que amics comuns m’anaven explicant que la seua salut es deteriorava. Així que, després d’aquest avís set dies abans, quan l’onze no em va arribar el seu correu vaig començar a preocupar-me. Fa unes hores m’han comunicat la seua mort i jo -el nostre cervell és així d’estrany- només pense que m’he quedat sense els versots. I em sent trist.

Hi ha persones -més o menys anònimes en alguns casos- que són autèntics pilars de país, gegants que aguanten sense demanar mai res a canvi aquesta nostra societat tan cansada i la porten de la mà -en el seu cas amb la mateixa tenacitat i passió que mostrava per escriure. I, de vegades, ho fan això des de lluny, des d’Hamburg en el seu cas, tornant-nos a demostrar així que la catalanitat abans que res és un sentiment, un sentiment que, després d’haver tingut l’honor de conèixer-lo, estic segur que poca gent tenia com ell.

Que descanse en pau. Continuarem empenyent el país des d’on ell l’ha deixat.