Mails per a Hipàtia

Xavier Serra ha publicat el quart volum de la seua sèrie ‘Biografies parcials’, en el qual jo sóc un dels biografiats. Amb això completa el seu projecte historiogràfic, un projecte que només llegint els quatre volums s’entèn en la globalitat.

Quan em va demanar d’entrevistar-me per incloure’m en aquest quart volum em va sorprendre i molt. Jo havia llegit els volums anteriors amb curiositat però sense copsar ben bé l’abast de la maniobra. Ara, sent testimoni de primera mà del treball del Xavier, crec que he entès molt més clarament la raó del seu treball i el perquè el fa com el fa. M’hi sentit, i ho dic amb una gran joia, figurant en un retaule. En un retaule certament de luxe, vist que sóc l’últim d’un llistat de noms que fa molta impressió: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon, Thomas F. Glick, Josep Lluís Blasco, Albert Hauf, Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert. Archer, Manuel Boix, Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa i Enendina Lloris.

Fa molts anys que vaig aprendre que hi ha moltes maneres de fer història, d’escriure història. I m’ha semblat entendre, n’estic convençut, que el que fa Xavier Serra és bastir a partir de les nostres vint-i-quatre històries personals una història col·lectiva del País Valencià en els anys que van de la guerra de Franco al 1960. Amb intenció, amb tota la intenció del món. Com cal que faça sempre un bon historiador.

Serra, per això, biografia els aspectes de les nostres vides que a ell li resulten interessants per a explicar la seua visió de com el País Valencià ha anat eixint de la foscor de la guerra i recuperant, fins on pot, l’autoestima i el centrament en el propi país. I deixa fora els qui són circumstancials, aquells episodis que potser en una biografia personal farien servei però que no són imprescindibles quan a través de la teua biografia en realitat s’està biografiant una altra cosa. Quan s’està biografiant el país a través nostre, a través de les ‘Biografies parcials’ (el títol no enganya) que ell ha optat per escriure. En aquest sentit, insistisc, és necessari llegir els quatre volums per copsar la seua intenció i admirar el seu plantejament.

Els puristes potser s’entretindran discutint sobre si aquesta és una forma adequada, per subjectiva de fer història. Però jo que sóc partidari de la història total, com ho sóc del futbol total, he de dir que aprecie molt l’esforç i que em sembla indiscutible que aquest projecte haurà de ser llegit i anotat en el seu tot pels futurs historiadors. Només li trobe una pega: llegit tot, rellegit tot, crec que hauria estat molt bé un pròleg o un epíleg llarg on el Xavier pogués lligar de manera explícita totes les biografies i explicitar la seua mirada sobre el país que d’elles se’n desprèn. No sé perquè no ho ha fet però sempre estarà a temps de fer-ho, supose. I espere que el Vicent Olmos, tan bon editor com és, acabe per demanar-li el paper algun dia. També perquè així els figurants tindríem un teló sobre el qual entendre’ns nosaltres millor.