Mails per a Hipàtia

1) Les prospeccions

L’actual crisi entre les Canàries i l’estat espanyol neix de l’autorització per part de l’estat espanyol a l’empresa Repsol per a fer dues prospeccions petrolieres prop de Lanzarote i Fuerteventura. Aquestes prospeccions afectarien de forma greu la fauna marina de la zona i podrien afectar el turisme. El govern canari afirma, a més, que ha parlat amb els accionistes de Repsol (Caixabank i Sacyr) i aquests els han assegurat que fan les prospeccions pressionats pel govern espanyol.

2) Un possible conflicte internacional. El paper del Marroc.

Les prospeccions es fan al límit de la frontera internacional, tàcita, entre l’estat espanyol, el regne del Marroc i el territori ocupat de la República Àrab Sahariana Democràtica. Dic tàcita perquè la frontera en realitat no està definida de forma oficial. El Marroc ha anunciat que també en farà de prospeccions a l’altra banda de la frontera i ha insinuat que Espanya estaria intentant avançar-s’hi per robar petroli de la bossa que consideren marroquina. La difícil geopolítica de la zona pot provocar en qualsevol moment un conflicte molt difícil de gestionar.

El camp petrolier que el Marroc vol crear a Tarfaya, i que seria el més directament relacionat amb els camps espanyols a les Canàries serà explotat per una empresa irlandesa.

3) L’obvietat geogràfica

Un dels grans tabús de la transició democràtica ha estat l’africanitat indiscutible de les illes Canàries. A finals dels anys setanta el Comitè de Descolonització de l’Organització per a a Unitat Africana va adoptar una resolució, encara en vigor, que reclama la descolonització ‘del territori africà de les Canàries’. En aquella època els països africans van proclamar l’MPAIAC de Cubillo com el representant del poble canari i li van donar suport.

Evidentment la situació ha canviat molt des d’aleshores. L’independentisme canari és residual, les Canàries formen part de la Unió Europea i els països africans han baixat el nivell de bel·ligerància anti-colonial. Però la qüestió segueix tenint implicacions delicades per a l’estat espanyol.

Un detall rellevant: el Marroc no forma part de l’OUA pel supost d’aquesta organització continental al poble del Sàhara occidental.

Curiosament durant el franquisme les Illes Canàries eren considerades sense problema com dues de les províncies espanyoles a l’Àfrica, tal i com queda clar en els mapes de l’època.

4) El pes del nacionalisme canari

Encara que el pes de l’independentisme africanista canari siga molt escàs avui no passa el mateix amb el vot nacionalista. Coalición Canaria, el principal grup nacionalista de les illes, presideix el govern i té una molt ampla representació institucional.

Els nacionalistes canaris han anat evolucionat els darrers anys des de ser una crossa local del PP a adoptar posicions que ja es poden considerar sobiranistes. La present crisi per les prospeccions ha accelerat el debat. El fet que el ministre responsable de les prospeccions siga un canari, líder del PP local, ha fet que el tema de la lleialtat al país o a l’estat s’haja posat de forma clara sobre la taula.

En les darreres eleccions autonòmiques el PP només va treure un bon resultat a l’illa de Gran Canària, el seu feu tradicional. Els nacionalistes, en canvi, van treure un bon resultat a la majoria de les altres illes, incloses les dues on es volen fer les prospeccions. Els socialistes només són majoritaris a La Gomera.

Cal tenir en compte, però, la gran diferència demogràfica entre les illes. Gran Canària i Tenerife representen el 83 per cent de la població total.