Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

L’any 1996 la Universitat de Girona em va convidar a fer la conferència inaugural del curs, parlant sobre allò tan nou que era internet. Vaig treballar molt per escriure-la. Crec que va ser el primer text teòric sobre internet que vaig escriure. I la vaig perdre. L’he donat per perduda durant molts anys, però ara ha reaparegut en un arxiu digital inesperat. Estic molt content

El Poder Digital

(Universitat de Girona. Lliçó inaugural del curs 96-97)
Vicent Partal

A primers d’aquest mes vaig viatjar a Creta, a la ciutat de La Canea. Molt sovint, quan faig un viatge com aquest, acostume a omplir un racó de la maleta amb el corresponent llibre del seu paisà Josep Pla. En aquest cas es tractava del volum quinzè de les obres completes, titulat genèricament “Les Illes”. Pla és un autor que ens fascina a molts periodistes. Perquè sap descriure les obvietats. No cal que els diga que és molt més difícil descriure una simple planta que qualsevol dels conflictes geopolítics en curs. No és fàcil parlar de les obvietats i Pla ho fa amb una destresa i una naturalitat tals que resulta impossible no sentir-se subjugats pel traç i, de vegades, per les espurnes de sentit comú primigeni (de “kulak” que en dèia el senyor Fuster) que salten quant menys t’ho esperes. I aquest és el cas. Passejant aquest llibre vaig trobar un pàrraf que em van a deixar que els llisca. Tracta de l’avió. Pla havia anat a Grècia diverses vegades però ara descriu l’impacte que li va provocar usar l’avió. Fa així: ” el vol de la companyia italiana Barcelona-Roma està directament connectat amb el de Roma-Atenes-Tel Aviv, o sigui Jerusalem. De manera que sortint del Prat, en un curtíssim espai de temps, amb una comoditat i un confort com mai no s’hauria pogut somniar, es poden tenir, davant la vista, aquests tres enormes esdeveniments de la història del món en què vivim i en què ens hem format i en els quals ens formarem encara, si no hi ha res de nou, durant molt temps. Roma-Atenes-Jerusalem. Suposo que tots vostès han pensat alguna vegada en el que dic, en aquesta eventualitat: en l’eventualitat de veure el que queda de Roma, que inventà la llei; el que queda d’Atenes, que inventà l’art, i de Jerusalem, que inventà el Déu únic -en l’eventualitat de constatar que tot això és, avui, pràcticament a quatre passes. Sento dir, per tots cantons, que l’època és molt dolenta, desordenada, caòtica, desagradable, i que no se sap com acabarà aquesta immensa barafunda. De tota manera, els diré que la cosa acabarà, com sempre han acabat aquestes coses: tirant, uns més i altres menys, el carro de sempre. I, sobre l’època, és notori que, si ofereix grans dificultats i moments molt desagradables, és un fet que ofereix també grans i decisius avantatges per a la formació de l’home, que en definitiva és el que importa, avantatges com mai no s’havien produït. Durant centenars i centenars d’anys, la visió de Roma, d’Atenes i de Jerusalem ha estat literalment irrealitzable. Ara aquests decisius valors de la vida es troben a quatre passes i hom pot accedir sense necessitat de ser un heroi, o un pelegrí o un aventurer, o sense formar part d’una absurda croada.”

Pla descriu una sensació profundament torbadora que ara ens torna a resultar pròxima. Ell, infatigable viatger, va ser testimoni de primera mà de la revolució del transport. Avui en dia vivim la de les comunicacions i els sentiments, la sorpresa íntima, resulta paral.lela, gairebé intercanviable. Pla es meravella de poder veure gairebé en un sol i mateix dia la ciutat que inventà la llei, la que inventà l’art i la que inventà la religió. Tanmateix avui ningú no ho pren això en gran consideració. Viatjar s’ha banalitzat fins uns extrems probablement excessius. És possible, per tant, que d’ací a unes dècades ningú no prenga en compte la gran revolució de les comunicacions que estem vivint. Això fa que, per força, m’autoimpose una certa prudència en els adjectius. Ja saben que en les glorioses llibreries de vell encara circulen alguns paperots de finals del segle passat on s’afirma amb tota la rotunditat possible que el ferrocarril acabarà amb la guerra a Europa perquè posarà en contacte els seus pobles. Tremole només de pensar que d’ací a cent anys algú puga topar amb aquestes ratlles i les trobe igual de desencertades. Procuraré per tant, i més encara en honor al lloc on ens trobem, restrènyer l’entusiasme tant com em siga possible. Però haig de dir que la digitalització, aquest estupidament simple esdeveniment de reduir tot a bits, és la gran revolució que mancava per a completar el cicle del segle vint. I que, segurament, serà el gran component de la societat del segle XXI. El poder digital serà, en aquest contexte, probablement, el poder.

La humanitat, perdó: els europeus dels diversos continents, vam viure un sacsejament sense parangó a finals del segle passat i principis d’aquest. Aquells d’entre vostès que aprecien la literatura supose que estaran d’acord amb mi en dir que Joyce o Kafka van alterar de socarrel la manera d’escriure. La literatura. Un paper semblant va ser jugat per Stravinsky en aquest confós món de la música. I per Schonberg. Des dels “Canticum Sacrum” o des de l'”Ocell de Foc” qui posa la solfa com es posava fa tres-cents anys ja no pot argumentar ignorància respecte a la modernitat. En tot cas podrà argumentar la seua pròpia, d’ignorància. En pintura, no cal dir-ho, Picasso, Kadinsky, posem Miró, són fenomenals abanderats del nou segle. Un art tant del segle XX com és el cinema té el seu Eisentein o el seu Kazan trencant amb el passat i redefinint la gramàtica. Fins i tot especialitats tant pràctiques com l’urbanisme travessen un Rubicó a primers del segle. Cap a Grècia va ser que va salpar el vaixell on Le Corbusier escriurà aquella “Carta d’Atenes” del 1933, i avui de tanta actualitat, dissortadament encara.
Pensen que estem parlant d’una concentració extraordinària de llumeneres. D’una riquesa intel.lectual fora mida que es va arribar a tocar físicament, gent que es va intercanviar cartes. Però què unia gent tant diversa? Hi ha algun punt en comú entre tots ells? Jo crec que sí i diria que el punt comú és el no respecte a les formes prèvies de mirar la realitat. La voluntat de sotmetre el món i la seua visió no a uns paràmetres predeterminats sinó a la subjectivitat de l’individu. Newton, segles abans, havia conformat un univers endreçat, polit, mecànic i inalterable. I en ell es movien com a autòmates els artistes, els filòsofs, els teòrics. Posem per cas Adam Smith i Karl Marx ­p;tant d’acord malgrat el desacord! L’univers de Newton era el triomf de l’esquema. Tot encaixava i funcionava. Fins que algú, i no sé qui va ser, introduí el gran dubte. I si això és més relatiu? Relatiu? La paraula s’ha tornat tant comuna que l’apliquem a qualsevol cosa o coseta. Tot és relatiu, ja se sap. Abans, vull dir abans de Joyce, de Picasso, de Stravinsky, la relativitat no hi tenia lloc. O era o no era. O s’era o no s’era. Amb totes les excepcions que vostés vullguen aportar, espere que indulgentment. Però o era o no era. La mateixa democràcia, en el seu format americà, era (cada vegada ho pot ser menys) una formulació newtoniana, exacta com un rellotge. La democràcia a Europa sempre ha estat un mal menor. Li tallaven el coll a algun rei, s’estampaven contra una guerra absurda o es soliviantava un paisanatge massa ofegat. I aleshores arribava la democràcia per a calmar els ànims. A Amèrica, als Estats Units, la cosa en canvi era d’una altra manera. Allà es va nàixer en democràcia. En aquella placeta menuda de Filadèlfia el Congrès va fer de la democràcia padrina de naiximent de la nació. Una democràcia nova del tot. Pura. I per tant esquemàtica, racionalista i quadriculada. Newtoniana.

Però tornem enrera. Aquells artistes van ser els precursos d’una revolució que prendria cos teòric en el cervell privilegiat d’Albert Einstein. Einstein amb les successives formulacions de la relativitat va dotar als artistes, i ens va dotar a tots, d’un fonament teòric sòlid. Intentaré explicar-ho: crec que els artistes van intuir el fenòmen perquè aquest es covava tranquil.lament en la gent. Però es van limitar -i molt bé que ho feren­p; a plasmar-lo en les seues obres. Einstein anà més enllà i el dotà de la base sòlida sobre la qual, o després de la qual, el món ja no pot ser vist de la mateixa manera: si l’espai i el temps, contràriament al que pensava Kant, són formes del real, aleshores el punt de vista del subjecte, lluny d’interpretar-se com una deformació de la seua pròpia subjectivitat, adquireix un valor objectiu. La vulgata en aquest cas és, ja m’ho sabran perdonar, d’Ortega i Gasset.
En aquest marc el pretés món estable no pot ser-ho en realitat.

El segle XX ha estat un segle difícil. I nomes la seua dificultat extrema ens ha permès mantenir la política paralitzada, presonera del passat newtonià mentre la societat corria cap a un futur einsteinià. El repàs a les barbaritats que hem arribat a cometre en només cent anys és esfereidor. El colonialisme, la primera guerra mundial (o la segona franco-prussiana, depèn de com s’ho vullguen mirar vostès) la Revolució Soviètica, el Nazisme, el Feixisme i tota la còrrua de règims caninites que van neixer a redòs, la segona guerra mundial, Hiroshima, Nagasika, l’equilibri del terror. VietNam. La Revolució Cultural maoista. Els horripilants generalots latinoamericans i els de l’Àfrica negra. Els camps de la mort cambotjans. L’apartheid. I sobrevolant-ho tot la Guerra Freda.

La Guerra Freda va ser un fenòmen imponent. Durant quaranta llargs anys la supervivència de la humanitat sencera va depenir del simple fet que una bota militar no intentés traspassar una ratlla marcada a foc i sang al bell mig de l’enyorivol.la Avinguda dels Til.lers de Berlín. Mai l’equilibri newtonià hauria pogut trobar una maquinària més perfecta. Els estats, les nacions, fins l’extrem més recòndit dels oceans, es movien sempre de manera harmònica amb les pressions i els malhumors de dos notable sàtrapes, instal.lat l’un a la Casa Blanca i el seu altre jo al Kremlin. Durant tots aquests anys van passar coses, moltes, probablement massa. Però sense esperança. La sang va córrer ara a Praga, ara a Santiago de Xile, ara a Kabul ara a Harare. Va haver gent extraordinària, exemples per a tots nosaltres, que va sacrificar tot el que tenien per canviar un món aparentment incambiable. I que de fet no canviava.
Aparentment? No tenim cap prova que tot això només fos una apariència. El fet cert i real és que no ha estat fins ara, que ha caigut el comunisme i que el mecanisme ha quedat coix, que hem pogut començar a insinuar que això pot ser i pot funcionar d’una altra manera.

Ja es poden imaginar que estic fent les trampes apropiades al to del discurs i, espere, que les passables per la solemnitat i preparació de l’auditori. Tot és infinitament més recargolat. Però on volia arribar és al final de la Guerra Freda, al 9 de novembre del 1991.

Des de la caiguda del Mur de Berlín el món sembla haver-se tornat boig. Quan, en realitat, el que passa és que ha estat alliberat de la necessitat de l’ordre. De l’ordre, ho diré de nou, newtonià.

Jo no crec massa en les coincidències. Així que em guardaré de dir que tot això ha coincidit amb una fenomenal revolució tècnica i científica, i amb les seues primeres conseqüències polítiques i socials. Més aviat crec que aquesta revolució el que va fer va ser accelerar al màxim la crisi soviètica i provocar la seua desaparició i, simultàniament, aquesta incertesa en que es mou Occident. En qualsevol cas els fenòmens han coincidit en el temps i han permès relligar el parèntesi obert per la Guerra Freda. És com si Picasso, Kafka o Einstein ens tornaren a ser contemporanis. La feina que els continuava i que la Guerra Freda va aturar ara ha estat represa.

Des dels anys setanta el món viu un procés accelerat de canvi. Revolucionari. Vivim una revolució tecnològica comprimida en el temps d’una manera absolutament nova. No tenim temps per a acoblar-nos al ritme dels descobriments ni per a aprendre a usar les tècniques que se’ns posen a l’abast. Qualsevol càlcul sobre on estarem d’aquí a cinc anys és il.lusori. Ningú no ho pot saber. Tal és la incontinència del progrés científic. Posaré algun exemple casolà: no ha calgut ni una dècada per a destruir els discos de vinili i substituir-los amb el compact disc. Els nostres ordinadors personals d’avuí tenen cadascún d’ells la potència dels més grans ordinadors de fa vint anys. Per a entendre’ns: si els ordinadors fossen ventiladors, amb el preu de fa vint anys ens en donarien un de normalet. Amb el mateix preu avui tindríem una turbina d’avió supersònic instal.lada al menjador de casa ­p;imagine que per a content dels estudiants de medicina; potser així trobarien feina, de tants constipats com s’anaven a acumular.

Algunes de les línies de treball d’aquest progrés tecnològic ens resulten tant desconcertants com discutibles. Però són inexorables. La biotecnologia o la realitat virtual, per esmentar dos exemples, contenen unes capacitats extraordinàries -tot i que no necessariament positives- de canvi en la nostra civilització. Altres treballs i investigacions resulten fàcilment assumibles moralment pero contenen també elements de redifinició humana radicals. Mirem la fase actual del coneiximent sobre el cervell humà. El cent per cent del seu mapa físic ja ha estat dibuixat. I ara es comença a saber fins i tot com treballa. Les tomografies per emissió de positrons, amb les coloristes pantalles que generen, no fan sinó mostrar-nos l’ànima. Però ai! una ànima perfectament explicable i gens sobrenatural. És, probablement, el complement final a l’atac dirigit per Einstein contra el vell ordre. Un atac demolidor i que no deixarà indiferent la cultura ni la sensibilitat humana del pròxim mileni.

Al costat d’aquest progres tecnològic, i majorment com a conseqüència d’ell, ha aparegut un procés de mundialització també sense precedents. La capacitat de transportar persones i mercaduries d’una punta a l’altra del planeta s’ha multiplicat per milers en cinc generacions. És el que volia explicar amb el text de Josep Pla. L’economia n’ha quedat tant afectada que fins i tot els estats -els organitzadors de mercats per excel.lencia- han començat a resituar-se encara que no hagen començat, disortadament, a repensar-se. El formidable trànsit humà que es barreja a les grans metròpolis assalta descaradament alguns dels conceptes mes immaculats del vell ordre: qui es estranger avui en dia? Qui pot pretendre homogeneitzar el riu de cultures, religions, colors i creences que s’entrecreuen a tota velocitat en els nostres carrers i places? I a la vegada: qui pot pretendre’s fora de qualsevol comunitat quan pertanyer a una o a vàries ja no depén ni tant sols de l’espai fisic. Abans el fluxe d’informació delimitava les cultures de manera geogràfica. Avui amb la televisió per satèl.lit, les ràdios d’ona curta i la Internet la informació flueix d’una manera pasmosa pels continents. I fa nàixer o cohesiona comunitats basades tant en la nació d’origen com en els gustos personals, tant en la professió com en les creences morals, ètiques o, fins i tot, estètiques.

La combinació d’aquests dos factors, mundialització i revolució tecnològica, té l’apèndix escrit en la destrucció dels que eren els mecanismes d’identificació social assumits i acceptats fins la dècada dels setanta. El repertori de preguntes pot ser inacabable i no voldria avorrir-los més de l’estrictament necessari. No es tracta ja de qui és avuí estranger, què és la nació o què l’estat. També ens podem preguntar sobre el paper de la religió o que se n’ha fet d’aquell model de fàbrica que era a la vegada centre de treball i de vida col.lectiva. I què ha passat amb els sindicats? I què es avui en dia una familia? (home i dona segur? pare i mare imprescindiblement? quants fills i si els hi ha?) I quin paper pot jugar l’escola en un món incapaç ja de processar la informació que adquireix. O què és un banc en el món plastificat de la targeta-moneder, o un govern en el temps dels grans agrupaments regionals tipus Unió Europea… Tinc molt la impressió, tanmateix, que no estem pensant encara en aquests termes i que, sobretot els polítics i aquells qui per una via o una altra busquem intervenir en la vida pública, sovint som incapaços de veure com són de col.losals els canvis a que ens trobem sotmesos.

Un més que cap altre: el de la comunicació. En aquest cafarnaüm que he descrit només la gestió de la informació sembla capaç de resistir incòlume la batalla. El món més piramidal que queda dempeus no és ja el de la politica, sotmesa al vaivé de les enquestes d’opinió. Ni el de les grans indústries, que veuen amb horror com el que era el seu principi bàsic -la potència- és bescanviat per l’adaptabilitat. No. El poder encara mes piramidal es la informació. Són molts pocs els qui controlen els fluxes informatius. Però també per a ells està arribant l’hora del canvi. I molt ràpidament.

El segle XXI serà el segle de la informació. Jacques Delors ho ha formulat en termes econòmics afirmant que “la informació és el petroli del segle XXI”. Però hi ha més. Molt més. La informacio va patir el seu darrer canvi radical amb l’aparició de la impremta. Amb tota seguretat la impremta és un dels deu invents claus del mil.leni que acaba ara. Però la impremta, la capacitat d’imprimir, contenia en el seu propi origen un perill: l’anorreament de les formes tribals, primitives, de comunicació. La desfeta de la col.lectivat informativa i la seua substitució per una forma de saviesa estructura i dirigida. Qui pot imprimir es qui influeix. I qui pot influir és qui imprimeix. La impremta introdueix el capital al bell mig de la comunicació. I disculpen, per favor, la rotunditat de la sentència.
Els grans invents comunicacionals dels dos darrers segles, premsa, ràdio i televisio, han jugat un paper contradictori en aquest procés ­p;d’una banda han atenuat el dirigisme però d’altra han fet créixer la dependència econòmica de la informació.

Pero és l’esclat de la comunicació electrònica, la irrupció de la Internet i la prefiguració de les autopistes de la informació el fet cabdal que amenaça amb alterar de manera total i absoluta els codis de la comunicació. I no a trenta o quaranta anys vista sinó a deu, qui sap si cinc. El primer ordinador personal amb cara i ulls es del 1984. La primera web com déu mana no té ni cinc anys. Desdenyar la velocitat amb que es produeix el canvi fora suicida.

La Internet, i el que portarà al seu darrera, ens retorna a un model de comunicació tribal. La formula “una persona un vot” no té ni correspondència ni substitutiu, sobretot perquè ens queda molta feina encara per aconseguir que siga realitat arreu del món. Això és cert. Però segurament en el món de la comunicació, i en detreminats països, es pot donar un salt qualitatiu ja. Amb 400 o 500 cadenes de televisio emergint de la pantalla (el famós “horitzó 400”) quina cadena hi ha sinó un mateix? Els programadors ja no poden acotar les nostres voluntats amb un nivell tal d’opcions. I el zàpping es fa inviable. Amb els ordinadors actuals, si existís una xarxa de comunicacions adeqüada, ja podríem emetre a tot el món televisió en directe des de la casa de cadascú. I probablement estaríem obrint una dimensió nova al procés democràtic. Al costat del “una persona un vot” trobaríem el “una persona un emissor”. Aquest és el poder digital. El directori, el comitè executiu, diguen-li com vullguen de la nova revolució. I aquesta és la importància d’Internet. No aquelles estupideses amb que periodistes decrèpits ens obsequien darrerament, atiant l’escàndol.

He dit que el poder digital és el comitè executiu d’aquesta revolució. I ho és bàsicament per dos motius. Primer perquè, en obligar a parlar en un sol llenguatge, a totes les eines que usem per a comunicar-nos en un sol llenguatge, els dels digits 1 i 0, trenca la diferència entre comunicació i informació -o com a mínim l’altera severament. Ningú va a ser passiu a no ser que vullga ser-ho. En segon lloc perquè gràcies al mateix procés les màquines necessàries per a comunicar esdevenen més i més barates cada vegada. Més i més fàcils d’usars. Més i més configurables. Les grans cadenes de televisió, amb milions de pessetes gastant-se cada dia, es veuen a cada segon que passa assetjades per petites guerrilles de comunicadors que saben aprofitar totalment els avantatges del nou territori, és a dir de la digitalització. Recorde que a TVE, on jo treballava fa molts anys, es veia TV3 com un fenòmen increible. A TVE fèien falta cinc persones per equip de filmació i TV3 amb els ENG ho fèia només amb dos. Penseu en l’exemple de NY1, per exemple, on un sol senyor fa de càmera, posa la cara, edita el vídeo dins la furgoneta amb un ordinador i l’envia via satèl.lit a la central on s’emet de manera totalment automatitzada. Només en sous NY1 guanya 1 a 10 a TVE (sumen a l’equip el muntador, el de so…) i 1 a 4 al de TV3. I les informacions pràcticament són iguals. O millors.

Però hi ha més. El canvi més radical que s’hi provoca és el de qui mana sobre la comunicació. Ara hi ha milions de persones als que els passen coses. I unes poques persones que decideixen quines d’aquestes coses són notícia. Aquestes resalten del conjunt de fets uns pocs que converteixen en portada de diari, en capçalera d’informatiu… I ho fan perque poden, perque poden econòmicament, pel fet que tenen els diners per a fer un diari o una televisió, i ho fan perque guanyen diners siguent eficaços. I guanyen diners perque poden assegurar al poder econòmic o polític que la seua manera de resaltar els és útil. A ells, és a dir al poder. Amb tres capçaleres de diari avui hi ha qui pot explicar canvis sobtats de política o el llançament d’un nou producte.
Però què passarà quan hi haja cinc-centes cadenes o més milions de pàgines web? Amb 500 cadenes cap cadena podrà aconseguir un deu per cent de l’audiència. Simplement perque els usuaris es dividiran en segments cada vegada menors. Per tant menys dirigits, més obligats a decidir per ells mateixos i deixar de ser passius. I això farà que les cadenes deixen de servir de manera útil al poder. Perque no podran assegurar cap audiència important. Amb això el poder de la comunicació canviarà de mans i es posarà del costat dels usuaris. En la dinàmica entre el “push” i el “pull”, entre “espentar” i “triar” tots els tantos estan d’aquest darrer cantó.

No tinc temps, ni massa esma, per a anar més enllà. Segurament un dia també hauriem de començar a parlar també de debó d’economia, dels estats-nació i de tots aquests invents que estan a un pas d’arruinar-se solets.
Tanmateix deixeu-me, a tall d’aperitiu, posar sobre la taula una sèrie de preguntes, que podrien confirmar com de revolucionària és l’era que estem vivint. Saben vostès quant val la General Motors, herald del capitalisme industrial? 38 mil milions de dòlars. Saben quant val Microsoft? 71 mil milions de dòlars. General Motors té propietats que no s’acaben mai, edificis i més edificis, instal.lacions tecnològiques inacabables, milions de cotxes i vehicles al mercat i una parafernàlia monumental de negoci. Microsoft té uns pocs edificis a Seattle i un grapat d’oficines per tot el món. I cap més àtom. El que fa rica a Microsoft (i odie posar aquest exemple perquè Bill Gates em cau fatal) són els bits. Microsoft treballa coneiximent i el coneiximent en aquesta tercera revolució és la gran matèria primera. Ho diré amb un altre exemple: no queda cap país modern i de primera fila que continue basant la potència de la seua moneda en l’or o la plata que té al darrera. Avui si la teua economia té problemes, el món ho sap gairebé a l’instant i els mercats et castiguen de manera automàtica. Sense esperar a veure si hi ha reserves al darrera o no. És la informació la que guia l’economia mundial. I el mateix passa amb la política. Hi ha qui diu, encertadament, que hem canviat la geopolítica per la cronopolítica. I que en aquest esquema és millor tenir la CNN que una base de submarins. Em sembla un pèl exagerat però té molt de raonable.

El món que se’ns obre al davant, especialment el que s’obre al davant d’aquests xicots que ara comencen a entrar a les aules de la universitat, ja no té res a veure amb el que teníem fa quinze o vint anys. I el meu gran temor és pensar que no tenim temps, ganes o capacitat per a veure-ho. La nostra responsabilitat segurament no pot anar més enllà d’intentar averiguar on estem posats. O, com a mínim, de tractar de donar a aquests xicots les eines que necessiten per a entendre aquest planeta de finals de segle que els va a tocar viure. El problema és que poques vegades com ara ha estat un planeta tant complexe i tant urgit per la pressa i la por. Por a l’holocaust atòmic encara possible, a la destrucció ecològica, a la massacre de continents sencers, com pot passar amb l’Àfrica que cada vegada se’ns allunya més.

Per a tirar endavant intel.lectualment avui ens cal molta imaginació, molt esforç i, probablement, un afany notable per a desfer-nos dels apriorismes que ens han acompanyat al llarg dels darrers anys.
Però també ens cal de nou aquella passió que ofegava Picasso. Aquella angoixa creativa de Kafka. Aquell inconformisme d’Einstein que quedarà reflexat, en aquest segle d’icones, amb la imatge de la seua llengua burleta estampada en samarretes i pòsters. és molta feina la que tenim al davant. Hem d’aprendre a mirar-nos el món amb un ulls nous. Però confie que sabrem fer-ho. Si fa no fa perque (i ara faré la darrera de les trampes), com més o menys dèia Josep Pla, aquestes coses sempre acaben igual: amb algú tirant del carro.