Mails per a Hipàtia

Presentació del llibre divendres a L’Estartit. L’acte l’organitza la llibreria Elias, que des dels anys cinquanta serveix a la zona. Com que no el fem en la llibreria mateix demane de passar abans de l’acte a visitar-la. Els llibreters són personatges heroics als quals mai no sabrem reconèixer el gran esforç que fan. Em sorprèn com de bé que està i la gran quantitat de llibres i revistes i diaris en anglès, francès, neerlandès, alemany… a l’estiu, segons que m’expliquen la població augmenta de manera vertiginosa. El passeig ens porta ran de mar i veig les illes. Realment el paisatge és tan impressionant com m’havien comentat, tot i que segurament massa turístic per al meu gust. No em queixaré, però. El passeig em posa de bon humor.

L’Estartit és al costat de Torroella on viu el meu admirat Josep Martinoy, que es deixa caure a la xerrada i després es quedarà al sopar. Martinoy és una de les persones amb les quals més i millor m’he entès treballant en la meua vida. Ara s’ha retirat de la primera fila del periodisme però es passa tota la nit recordant-me anècdotes que gairebé havia oblidat o que he oblidat per complet. Sempre és un gran plaer passar una bona estona amb ell.

La xerrada és la primera després de les eleccions i jo esperava la pregunta, que per sort mai falta, sobre el País Valencià. Per fi, després de tants anys, puc explicar amb tranquil·litat que el País Valencià és més aquest que es va veure diumenge que no el que es veia abans. Quines ganes que tenia. La victòria de Barcelona en Comú i la possibilitat d’una Catalunya en Comú també desperta comentaris. Martinoy diu que sóc profeta, cosa que rebutge completament, i em demana, en conseqüència, una profecia. Només sé dir que setembre para molt lluny. Per més a prop que semble en el calendari. No passaran coses d’ací allà ni poc…