De retorn a Prada, recordant Nadal Batlle
He tornat a Prada de Conflent. Diumenge ens lliuraran a VilaWeb el Premi Canigó, que atorga la Universitat Catalana d’Estiu. Serà bonic. A Prada, fa vint-i-cinc anys vam presentar en públic VilaWeb per primer vegada.
D’aquell dia recorde sobretot l’enyorat Nadal Batle, amic i rector aleshores de la Universitat de les Illes Balears. Nadal era un personatge absolutament excepcional, únic, que va ser una gran desgràcia per a tots que morís tan abans de temps. Només tenia una cosa molt irritant i aquesta era que sempre tenia raó. Perquè no és que tingués raó a l’estil d’aquella gent que sempre vol tenir raó sinó que la tenia. Era un doll de saviesa humana, de coneixement, de capacitat de connectar coses que et deixava aclaparat. I no s’equivocava mai. O gairebé mai.
I dic gairebé mai perquè aquell dia, el de la presentació ara fa vint-i-cinc anys, es va equivocar. I va dir en públic, per a la meua desesperació, que allò no funcionaria mai. Que la web, no VilaWeb sinó la web, no anava a funcionar. Venint aquella opinió d’un tecnòleg tant reconegut com ell l’impacte que va causar entre l’entusiasta i escàs públic que s’havia ajuntat en aquella aula del Liceu on vàrem fer la presentació va ser, curt i ras, demolidor.
A mi, però, em va venir bé. Molt bé. Perquè des d’aquell moment i fins la seua mort vaig tenir un argument per a rebatre les seues opinions i li vaig dir que jo era testimoni de la vegada (l’única vegada) que s’havia equivocat.
PS. Aquell estiu a Prada, Nadal anava carregat amb el primer portàtil d’Apple. Que més que portàtil era portable. Quina andròmina més gran que era (pesava set quilos!) i tanmateix quina enveja ens feia a tots…
Crec que més que una errada, l’opinió de Batle era prudència. L’existència universal de la Web, depèn de la capacitat de comunicacions intercontinentals. Això bàsicament es fa amb fibres òptiques, i més concretament amb fibres monomode. Això ja es sabia l’any 1995 però a la pràctica, encara no s’havien trobat els materials i les tècniques necessàries per a elaborar-ne a gran escala i cost raonable. Segur que en Batle ho sabia i no volia apostar a descobriments futurs que poden ser factibles o no. Si no ho haguessin estat, ara internet, en tot cas, serien xarxes locals amb comunicació externa cara.
En el món tecnològic sovint depenem de descobriments imprevisibles que podrien haver estat impossibles. És el cas dels discs durs, si no fos per una propietat de la matèria anomenada magnetoresistència gegant, segurament tindrien una capacitat més de cent vegades inferior. Això no vol dir que s’hagués aturat el desenvolupament de la informàtica, probablement ara empraríem alternatives com les memòries CCD, més cares. Però és excepcional trobar dues alternatives tecnològiques a una necessitat.
La generalització d’internet l’any 1995 és com si ara em pregunten pel viatge d’humans a Mart. Per prudència he de dir que és impossible o gairebé suïcida, llevat que en el futur hi hagi algun avenç de ciència bàsica, tecnologia o procediment que canviï substancialment el panorama actual. Possible però no goso a dir com de probable.