Mails per a Hipàtia

Una de les entrevistes més estranyes de la meua vida la vaig fer a un professor de la Politècnica que em va explicar, o jo vaig entendre, que el vidre en realitat és un líquid que es mou tan lentament que sembla un sòlid. La idea em va fascinar i al cap d’un temps, quan va morir el meu admirat Antoni Tàpies la vaig fer servir per un article d’homenatge que va alçar una certa polèmica científica perquè sembla que jo ho vaig entendre malament (la polèmica la trobareu ací)

Quedem-nos amb la imatge, però. Accepteu-me la imatge només, encara que no siga ben bé real. Imaginem que el vidre, efectivament és mou, només que a una velocitat tan lenta que els humans no ho podem distingir.  Si en puc fer d’això una metàfora del que m’està passant, del que ens està passant, m’agradaria explicar-la.

Vivim en un món que s’ha accelerat de manera extraordinària. Tot corre a una velocitat que supera el que nosaltres mai havíem previst. Abans una notícia rondava per la redacció durant una setmana. Ara no duren ni un matí. Tot apareix com una explosió i desapareix en un no res. A mi m’és difícil adaptar-m’hi. Vinc d’un altre món. D’un món on connectàvem molt lentament els punts, perque costava molt trobar les connexions. D’un món on acumular informació era un exercici pacient.

A primers dels vuitanta, quan vivia al carrer Bilbao de València tenia a casa un arxivador, d’aquells vells, metàl·lics. Amb quatre gran calaixos on anava ordenant i endreçant cada dia tota la informació que considerava rellevant per a la meua vida. Cada setmana, per exemple, em comprova el ‘Jeune Afrique’ en l’únic quiosc de València on arribava, un de la plaça de l’Ajuntament i el devorava lentament, assegut a casa. En acabant arribava el moment difícil, que era quan havies de decidir quina part de la revista conservaves, convenientment endreçada, i quina anava a parar al fem.

En aquella època havies de fer càlculs molt fins, ajustats. La guerra d’Eritrea duraria anys o no? Havia de mantenir actualitzada la confusa informació sobre els bàndols militars a Burkina Fasso? Podia imaginar-me alguna utilitat futura a aquell informe sobre l’extracció de petroli al golf de Guinea? Valia la pena seguir tan intensament la Kaduna màfia o allò havia esdevingut una obsessió particular?

Cada setmana amb el ‘Jeune Afrique’, amb el ‘Time’, amb l’’US News & World Report’, amb el ‘Focus’, amb el ‘Panorama’, amb el ‘Novetats de Moscou’ havia de fer el mateix: pensar. L’economia de l’espai que podia dedicar a la meua documentació no era infinita i això m’obligava, per tant a triar i deciir. M’assentava a la taula amb unes tisores i retallava els articles que em semblava que un dia o un altre em podien servir d’alguna cosa. I els articles, convenient anotats, anaven a parar a les carpetes marrons de l’arxivador. Com un ritual. Res no m’agradava més al cap d’uns mesos que recuperar-ne un que era útil per al treball que tenia entre mans en aquell moment. Si hi havia aquella dada exacta que estava cercant jo em felicitava pel meu bon criteri d’arxivador.

Aquell món passava a una velocitat clarament més lenta. No diré que ho enyore. No ho faig. M’agrada aquest món d’avui on puc cercar qualsevol cosa en qualsevol moment i trobar una resposta. Avui necessitava saber els horaris dels trens entre Fiumiccino i Roma, si hi havia autocars o no o quant costa un taxi des de l’aeroport al centre de la ciutat. Ha estat qüestió de segons, de minuts. M’agrada tenir aquest poder en les mans i exercir-lo. Però…

Però la pressa amb que tot corre avui ja no m’agrada tant. O cada vegada m’agrada menys. Fa molts anys vaig descobrir amb emoció els llibres de Paul Virilio. Ell era en aquell moment un dels homes amb més ascendent sobre François Mitterrand i això per a mi no era una bona carta de presentació. En aquells temps jo era molt més intransigent i dogmàtic del que ho sóc ara, crec. Però per sort sempre m’he deixat enlluernar per un bon llibre i aquell ‘Cybermonde, la politique du pire’ em va fascinar. I em va preocupar alhora. Em va fer conscient que la pressa i la velocitat eren un gran perill i que la xarxa podia portar a la banalitat més absoluta. Durant anys vaig defensar que aquell era l’únic llibre interessant contra internet que havia llegit. Encara avui el tinc a mà en la meua estanteria dels imprescindibles —aquells volums que mai no sé quan tindré ganes de tornar a llegir però que sé que els tornaré a llegir, una vegada i una altra.

En aquests anys que han passat la web s’ha fet vella i les xarxes socials l’han superat i han esdevingut el ring del combat intel·lectual dels nostres dies. Procure prendre-m’ho, com sempre he fet, amb un gran interès i curiositat. Procure ser-hi, participar-hi, aprendre’n. I em fascina el component de relació, de comunitat, que creen les xarxes. Però per una altra banda aguantar segons quina gent és tan pesat…

Hi ha personatges, al twitter però també en el meu correu, que ni una sola vegada diuen una cosa que em puga sorprendre —i encara menys interessar. D’alguns d’ells ja ni obric el correu —ja sé que em diran alguna bestiesa sense sentit i per quina raó hauria ni d’enfadar-me llegint-la? Són personatges que solen reaccionar amb una velocitat espectacular a cada notícia però que només són una reacció i sempre són una reacció previsible. És com si no tingueren cervell propi…

Quan els veig, quan els note, jo sempre pense en la velocitat del vidre. Aquella que ningú no la pot apreciar de tant lenta que és. Però que precisament perquè és tan lenta se’n apareix com a sòlida.

Pensar és connectar informació. I connectar informació requereix esforços i treballs. Aquell vell arxivador de ma casa de València m’obligava. La web ja no. O ja no com aleshores. Amb tot jo procure no oblidar-me’n mai de que sense esforç no hi ha res interessant a aportar. Sense qüestionar-me cada dia què estic fent, sense pensar cada instant si estic equivocat, sense escoltar l’altre, què penseu que podríem aportar? Procure, per això sempre i cada dia oferir als altres alguna cosa que no és només una consigna enllaunada, un concepte liofilitzat, una mentida convenient.

De vegades em sembla que això ajuda però quan el debat s’escalfa tant que deixa de ser debat aleshores observe perplex com els conceptes més simplistes i les actituds més estripades i circumstancials guanyen terreny. I em decep molt veure que quan intente abraçar amb llibertat la complexitat hi ha qui sempre fuig i només sap respondre amb paranoies absurdes. Hi ha qui mai pensa allò que a ell li sembla sòlid en realitat sempre es mou i sempre s’ha de moure. Qui menysté, des de la ceguesa, aquest vidre que tanta gent ha ajudat a bastir d’una forma tant atrevida com estúpida. D’una manera que, tanmateix, no podem replicar ni una sola vegada si no volem caure en la trampa que ens paren. I embrutar-nos en el seu fang.

Em pregunte aleshores si anem cap a un món, com descrivia Virilio, on simplement no hi haurà lloc per a gent com jo. Hi ha dies que ho pense durant hores, tot plantejant-me si no hauria d’anar passant, de la forma més discreta. I és aleshores quan enyore més el meu vell arxivador i em venen més les ganes de tornar a tancar-me en casa sota un llum discret mentre estudie meticulosament i amb tota la paciència del món l’estructura de poder de Mauritània o els vincles tribals entre Somàlia i Kenya. Per exemple.