Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Viatge llampec a París. Diumenge, Alan Stivell, amb 82 anys, tornava a l’Olympia, en un concert que commemora els seixanta anys de la seua primera aparició en aquest escenari mític de la capital francesa -el van portar a tocar l’arpa celta quan era un xiquet per un programa popular de ràdio que s’emetia des d’allí. No m’ho podia perdre…

Alan Stivell és un dels músics que m’han acompanyat tota la vida. Vaig descobrir de molt jovenet el seu disc Un Dewezh ‘Barzh ‘Gêr, que encara avui el considere un dels millors discos que he escoltat mai. I des d’aleshores he seguit de prop la seua trajectòria, l’he escoltat milers d’hores, segurament, però mai l’havia pogut veure en directe.

La temptació, per tant, era impossible de superar: Anar al mític Olympia i anar a veure-hi l’Alan Stivell.

I ni la sala ni el músic em van decebre. Va fer un concert molt únic, començant amb explicacions dels seus inicis amb la música -fins i tot ens va cantar Blowing in the wind de Dylan, acompanyat només de l’arpa. Després ens va oferir un tros llarg de la Simfonia Celta i va acabar amb grans èxits i rendit a un públic que li demanava una altra, i una altra més encara.

Assegut en les primeres files de la platea i ben bé al mig de l’escenari, vaig poder observar amb tot luxe de detalls la seua actuació, el seu domini de l’escena i el seu virtuosisme amb l’arpa i -en un pop-plinn que em va retornar als anys de jove a Bétera- amb la bombarda també.

Just a la filera de davant una família benestant que vaig entendre que havia vingut de Bretanya a veure el concert, va ser en aquell moment que es van agafar els ditets per a començar a ballar l’an dro mentre un parell de persones desplegaven les banderes bretones davant meu. I només puc dir que aquell per a mi va ser un moment màgic. Dels que sembla que t’has passat tota una vida esperant a viure i que per fi arriba…