Mails per a Hipàtia

El setembre ha començat amb un viatge ràpid, de menys de vint-i-quatre hores a Londres, on he estat convidat a parlar de VilaWeb en una sessió del Centre d’Estudis Catalans de la Queen Mary University.

M’ha permès recordar una anècdota que explica moltes coses. Quan ens vam plantejar fer VilaWeb el preu del disc dur a Barcelona era astronòmic. No podies tenir una web pagant aquell preu. I vaig tenir la intuïció de pensar que si era a la web no tenia perquè estar al nostre país.

Dit i fet. Em vaig posar en contacte amb un operador londinenc que es deia Demon.co.uk i allà vam posar les primeres pàgines durant un temps, a un preu ínfim en comparació amb els preus de Barcelona i que ens va permetre competir molt bé.

Va ser una de les primeres, de les moltes lliçons apreses…

Sempre m’ha cridat l’atenció que, fins fa no res, no hi haja hagut cap interès per part de la comunitat de valencians residents al Principat de singularitzar-se socialment. A Barcelona hi ha una Casa de València, un casalot magnífic, de fet. Però poca cosa més. Si compares la quantitat d’associacions i casals andalusos, extremenys, asturians o gallecs amb l’absència notabilíssima de referències socials valencianes la cosa no pot sinó sorprendre. Perquè, de valencians, el Principat n’està ple…

L’única manera que tinc d’entendre el fenomen parteix de la lògica. Semblaria que no tenim cap necessitat de diferenciar-nos. Potser perquè som vers catalans, al cap i a la fi. Quan un andalús o un gallec arriba a Barcelona, o a Terrassa, o a Tarragona, l’evidència del canvi és total. Ha de canviar de llengua o acostumar-se al fet que el veïnat no és com ell. Per a un valencià, en canvi, el matís és conscientment dialectal i prou. Una diferència, precisament minúscula, tant que és generalment inapreciable per a un andalús. Per exemple. Potser això explica que els valencians no tinguem cap necessitat de remarcar la nostra diferència en el si de la societat catalana.

Això té, però, una contrapartida greu que és la ignorància. Si no et fas veure, no et veuen. I si no et veuen es fa molt difícil existir. Sempre m’ha xocat que la majoria dels catalans del Principat que et fan comentaris, sovint sardònics, sobre la situació valenciana quan els preguntes, o bé tenen amics valencians als quals mai els pregunten sobre el país o bé tenen avantpassats valencians. La nòmina d’avis o besavis, sobretot avis o besavis, de les comarques valencianes al Principat és immensa. Enorme. Però sovint és només una referència toponímica o, de nou, dialectal. Quantes vegades els qui ens mantenim en la fonètica no ens hem trobat uns ulls brillants d’algú que ens diu de sobte que aquella paraula l’havia sentida dir a l’avi! Quantes vegades no hem escoltat dir el nom de pobles, menuts sobretot, amb una enorme enyorança: «el meu avi era de…». I quantes vegades no m’ha sorprès que la mateixa gent a qui li brillaven els ulls anomenant Quatretonda o Xodos o Castalla o Alcoi mateix mai han pensat a viatjar i passar uns dies a la terra dels seus avantpassats. La referència, positiva, valenciana sembla així un passat congelat, una referència més de memòria que de geografia.

Si parlem de l’àrea metropolitana de Barcelona, on al final el personal té més presència i consistència de tot tipus, he de dir que no és estranya aquesta actitud. Els barcelonins tenen una geografia capada voluntàriament. Per baix no passa del peatge de Martorell i per dalt només arriba fins a l’Empordà, fins a Ceret si tens sort, en la mesura que hi arriben les seues vacances i el seu lleure. Barcelona sempre ha estat hanseàtica i encara avui sembla un miracle que puga encapçalar cap projecte nacional. I si Reus o Amposta queden lluny ja pots imaginar on queda Elx.

El desconeixement de la realitat valenciana és total i absolut en part per aquesta manera d’acostar-se al propi passat. L’avi deixa un topònim i una pronúncia recognoscible, amb emoció però poca cosa més. Després la informació, la manca d’informació –o la desinformació, per a ser més precisos– fa la resta.

Aquest és un fenomen que ja és més difícil d’explicar. Sobre el paper, la major part del paisanatge no té molts problemes d’acceptar això que els entusiastes en diem Països Catalans. Darrerament el procés d’independència ha estat fortament regionalitzador i s’observa una tendència a l’abandó de la resta del país. Però, en general, encara perviu una certa simpatia cap al concepte i la idea. I, tanmateix, cada dia el destrossen. TV3, per exemple, ha estat a la vegada l’instrument que més ha unit els Països Catalans i el que més caricatura n’ha fet. Els valencians, generalment, només hi apareixem com una referència folklòrica, anecdòtica o com un reforç fosc del Principat immaculat –quan s’exagera la quantitat de fatxes per metre quadrat que tenim, per exemple. Per quina raó passa això s’escapa a la meua capacitat d’anàlisi. Potser el Principat és molt més regionalista que no ho sembla i no sap escapar amb solvència de les quatre províncies.

És veritat que la presència constatable de valencians a Catalunya provoca un cert dubte. Especialment si els indígenes del sud ens posem en primera fila de la defensa de la catalanitat com tan sovint ha passat. Però el dubte ràpidament l’intenten aclarir assimilant-nos. Ens fan catalans, en oposició a valencians, i es queden tan amples. I aleshores ja has d’anar tu ensenyant mapes i fent proclames. Aquella definició genial de Josep Pla sobre Joan Fuster, en el sentit que no era valencià ni principatí sinó «català integral» resulta avui més difícil d’entendre encara del que ho era als anys seixanta, quan el geni de Palafrugell va conèixer el geni de Sueca, diu la llegenda que tornant d’un viatge pel Pèrsic.

Però ací seguim, en qualsevol cas. Intentant-ho, i treballant perquè la realitat siga més assumida i millor.

(Aquest article el vaig publicar al  nº 435  de Saó (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Per alguna raó algú l’ha tornat a fer circular per twitter, me l’he trobat i me n’he adonat que l’havia oblidat del tot. A la web personal he procurat posar enllaços a totes les col·laboracions que he fet però aquestes de Saó i també les de Serra d’Or les he oblidat i no sé com trobar-les a les webs respectives. 

Ahir vam arribar als 43 graus de temperatura a Bétera. Bufava ponent. El ponent és un vent intimidador i solemne. Saps de la seua força i capacitat només impactar-te a la cara, al cos. Vaig eixir a mig matí a fer unes compres i en obrir la porta de casa la calor tirava enrere. Una sensació com d’entrar a un forn encès. Em va recordar un dia a Dubai, que vaig eixir per la porta de l’hotel de bon matí i vaig tornar a entrar abans de fer cap pas per la via pública, perquè no podia acostumar-me a allò.

Però resulta que allò sembla que ens arriba ara a aquesta zona del Mediterrani. El ponent el conec de sempre, és com un vell amic. Normalment sé distingir el vent de Llevant, però confonc tots els altres. Tret del ponent. Eixe no té pèrdua. De xiquet aprens de seguida el que és perquè és l’únic vent que altera la vida quotidiana. El ponent, deia, el conec de sempre, però aquesta combinació d’un guarisme altíssim amb un ponent inclement m’ha semblat extraordinària, en el pitjor sentit de la paraula. Si és a això que ens hem d’acostumar ja podem calçar-nos…

A voltes els diaris excel·leixen en coses poc habituals. Fa anys, per exemple, no em perdia una sola crònica de bous a El País. Els bous no m’interessen gens, però el diari espanyol tenia un cronista que escrivia com els àngels. Lamente no recordar el seu nom, però cada peça era una obra d’art. A Le Monde això passa amb els soterrars. Els francesos soterren d’una manera magnífica i Le Monde descriu les cerimònies amb un detallisme excel·lent.

El cronista, per exemple, explica en ocasió del soterrar de Jane Birkin que, com que ella era anglicana, l’ofici l’ha fet una pastora anglesa que parlava un francès peculiar, com el d’ella mateixa. El detall espectacular és que la bona dona per justificar-se va explicar que ella havia après el francès intentant desxifrar les paraules i els sons de Birkin a “Je t’aime… moi non plus…”

I no em direu que l’escena no té gràcia. Allà dins la solemne església, amb el cos present, tothom repassant amb el cap la cançó més eròtica de la història…

S’ha mort Tony Bennett. I jo he recordat el dia que vaig anar amb la meua menuda a veure’l cantar al Festival de Cap Roig, l’any 2015. Cantava amb Lady Gaga i si bé a l’inici jo anava per veure’l a ell i la Júlia per veure Lady Gaga va haver un moment en que ella em va confesar que estava quedant-se bocabada veient a Bennett i veient com es comportava en escena aquest gran de la cançó. Va ser molt bonic…

M’escape un moment de les reunions que tinc en una Nàpols de foc -per la calor que fa- per passar-me per ubik i firar-me alguns llibres cara l’estiu. Em sorprèn molt que a l’entrada tenen molt destacada i visible una bellísima antologia en italià i català d’Ausiàs Marc: “Ausiàs March un male estrano“.

Pregunte al llibreter com és que està tan destacada l’obra i em diu que està molt de moda i que se n’han fet quatre edicions en poc de temps. I això perquè la gent està redescobrint “il più grande poeta napoletano della storia”.

Reste bocabadat i com puc li explique que Ausiàs March és valencià, no napolità. Em contesta dient que sí però que la cort i el rei estaven a Nàpols -el Magnànim- i que ell va escriure els seus poemes ací. Fins i tot afirma que el vers de “bollirà la mar com cassola en forn” només s’estén observant com bull el golf de Nàpols, que es veu que ho fa d’una manera molt particular.

Estic estupefacte i només em resta invocar la llengua del llibre “che è scritto in catalano, non in napoletano e tanto meno in italiano…”. Intente posar convicció mentre pronuncie aquesta frase, però la resposta em deixa definitivament estabornit: “oh! Qui si parlava catalano allora!”.

Qui si parlava catalano allora. I què caram pots dir davant això?

PS. Li he explicat la història a la professora Rosana Cantavella i m’ha dit que no hi ha proves reals que Ausiàs March escrivís res a Nàpols. Que quan el Magnànim hi va traslladar la cort ell ja era a Gandia.

Fa anys vam visitar Alesund, a Noruega, i vam sentir a parlar de la foguera més gran del món, que la cremen per Sant Joan. Vam decidir que un dia la vindríem a veure i així ho hem fet finalment. Ha estat un cap de setmana llarg per veure com la fan creixer i, sobretot, com la cremen. L’Assumpció ho ha explicat tot molt bé en aquest article.

Setmana llarga al País Basc per acomiadar com es mereix Martxelo Otamendi. Dimecres vàrem fer amb Maria Obelleiro una darrera sessió dels Galeusca de Directors, dijous i divendres ens vam reunir a Donosti tots els diaris europeus membres de la xarxa Galeusca i dissabte un gran acte públic a Tabakalera va servir per a commemorar els vint anys del tancament d’Egunkaria, els vint de Berria i el relleu a la direcció del diari. De Martxelo Otamendi a Amagoia Mujika.

He dit i repetit moltes vegades que per ambició, rigor, presentació, qualitat, Berria és avui un dels millors diaris d’Europa. Un diari que ha demostrat que el nombre de parlants d’una llengua no és cap obstacle per a fer periodisme de gran nivell. I estic segur que això continuarà essent així. Els grans diaris no depenen mai d’una sola persona. Però, dit això, què voleu que us diga? A mi em costarà no tindre en Martxelo a prop, enviant missatges o trucant en qualsevol moment per demanar això o allò, per interessar-se per aquest tema o aquell altre.

Com que tots ens anem carregant d’anys, arriba un moment en què seleccionem bé de qui hem après a la vida, a la professió. I, per a mi, Martxelo Otamendi ha estat un pilar fonamental. En tots dos vessants. Hem compartit dies d’una il·lusió enorme i dies d’una decepció immensa. Sobre el País Basc i els Països Catalans. Sobre el món. Sobre el ritme d’aquesta professió que ens agrada com poques coses més.

Martxelo ha estat i és un símbol de la llibertat d’expressió i de la persecució política de la premsa i de la llengua i el poble basc. Això el fa un gegant. Però Martxelo és molt més, encara.

Al seu costat he après moltes coses, però sobretot l’honestedat, l’ambició i l’alegria. Recorde les converses que vam tenir aquella terrible matinada dels atemptats d’Al-Qaida a Madrid i la seua honestedat brutal a l’hora d’analitzar allò que passava. Recorde, divertit, les vegades que m’ha explicat això d’enviar un periodista de Berria als Jocs Olímpics i demanar-li que s’assegués a la primera fila i preguntàs abans que ningú. Aquesta ambició de ser un diari gran com qualsevol altre dels grans. I tinc en la seua alegria permanent un espill on mirar-me. Sempre parlant a aquesta velocitat doble que usa, sempre baixant la tensió, sempre amb la broma preparada i a punt.

En el moment de la jubilació, Martxelo Otamendi deixa al poble basc un diari lliure, que ha contribuït com el qui més a crear. Espere que ara ho gaudesca com a lector durant molts anys.

Les coincidències han fet que la mateixa setmana, dilluns i dimecres, haja tingut dos actes, el primer a Girona amb Gonzalo Boye i el president Quim Torra i el segon a Barcelona amb Toni Comin encara per videoconferència des de l’exili.

Ahir teníem reunió del grup de diaris digitals europeus a París, a la seu de Mediapart. I com que era dilluns ens han convidat a participar de la reunió de redacció amb la qual comencen la setmana, una reunió molt semblant a la que fem cada dilluns també a VilaWeb.

Escoltant-los i sent conscient que a la mateixa hora estarien fent la reunió els meus companys he pensat que en el món digital no sé si té massa raó de ser una reunió com aquestes o si només és una herència del diari en paper.

Amb el diari en paper hi havia un ritme que avui no es pot ni entendre. Tota la feina de la redacció es concentrava en un sol punt, el famós tancament. Hi havia un moment de la nit en que el diari “es tancava” i aquesta era la sola acció comunicativa del dia. Cosa que significava entre altre coses que hi havia una laxitud horària total i absoluta.

Recorde per exemple dies de vaga quan jo treballava a La Vanguardia, en que la vaga es desconvocava a les sis de la vesprada i el diari al matí següent era igual al de qualsevol dia, perquè en realitat només calien unes hores de feina per a fer-lo i no l’horari laboral sencer.

Ara tot això ha canviat. El diari no té ja tancament perquè és un cicle de vint-i-quatre hores d’informació, però hi ha costums i tradicions que han quedat enganxats a dins. Com per exemple aquestes llargues reunions de dilluns on intentem planificar una organització de la setmana que després estarà saltant pels aires cada poques hores…

Tomáš condueix el cotxe. Hem deixat Bratislava fa només uns minuts per endinsar-nos en el que és un bosc esplèndid. Ens porta a dinar i en un moment determinat de la carretera afirma que “ací comencen els Càrpats”.

Si mireu un mapa d’Europa notareu de seguida que els Càrpats són les úniques muntanyes que protegeixen Moscou. A distància. L’obsessió russa per la seguretat té molt a veure amb el fet que des dels Pirineus fins a Moscou, Europa és una gran plana, sense obstacles naturals rere els quals refugiar-se. Hi ha els Alps i els Càrpats i para de comptar. Éssent generosos els Càrpats els podem fer arribar fins a Bohèmia, però després hi ha tota l’Alemanya plana i més enrere París.

Vist des de Moscou el semicercle que formen els Càrpats, de les Portes de Ferro sèrbies a la Moldàvia romanesa, d’allí a Lviv i la Galitzia i fins la Moràvia és l’única defensa natural sòlida que poden invocar. I per això el seu interés històric en dominar com a mínim els primers contraforts.

Amb la guerra d’Ucraïna a la porta, la frase de Tomas ha despertat en mi un impacte geopolític, en una terra on cada nom, cada espai, té un signficat profund.

***

Sóc a Bratislava, amb altres companys de VilaWeb per a conèixer millor l’experiència de Denník N, el gran diari eslovac del qual som partners. Passem un dia sencer treballant-hi i aprenent d’ells. Tomáš Bella n’és el director de la part digital i ens farà d’amfitrions amb una paciència benedictina. En vuit anys que porten existint han fet una feina extraordinària i escoltar-lo parlar, entendre per quina raó prenen les decisions que prenen, és molt estimulant per a mi. N’aprenc molt i el cap no para de pensar com puc adaptar algunes de les seues existoses històries al nostre cas particular. Els mercats són diferents, és clar, però la manera tan clarivident amb que aquesta gent enfoca el periodisme i el negoci dels mitjans m’impressiona profundament.

***

Bratislava és una ciutat insòlita com a capital perquè cau plenament en la frontera. El seu terme municipal limita amb Hongria i Àustria -de fet Tomáš m’explica que va a córrer per Àustria cada matí eixint de sa casa. Això és pel Danubi, òbviament. Tota aquesta part d’Europa que vaig tenir la gran sort de conèixer històricament de la mà de Jenó Szúcs, pivota sobre el Danubi i les ciutats s’organitzen al seu pas. Àustria, Eslovàquia, Hongria i Sèrbia tenen les seues capitals sobre el Danubi i la llista de ciutats clau que travessa des d’Ulm és impressionant. Comptant els seus afluents hi ha 18 estats de l’actual Europa que estan marcats pel Danubi, cosa que el converteix en un autèntic vertebrador del continent. Per això en acabar la reunió i després de sopar ens hem acostat a veure’l de nit, travessant l’animadíssima Ciutat vella de Bratislava.

***

Hem decidit quedar-nos, l’Assumpció i jo, un dia més per a caminar sense pressa i assaborir Bratislava. Pujar al castell, perdre’ns pels carrers vells i antics del que va ser Pressburg. Els amics d’ací ens expliquen sense massa embuts que fins a la primera guerra mundial a Bratislava no hi havia eslovacs. Un terç eren alemanys, un terç hongaresos i un terc jueus. De fet Bratislava és un nom inventat el 1837 i que només serà oficial el 1919, curiosament després que s’intentés fes servir el nom de Ciutat Wilson, en honor al president dels Estats Units que va proclamar el dret a l’autodeterminació.

Per això els cartells que acompanyen i expliquen els monuments tenen molta cura i sempre posen el nom d’acord amb l’època de que es parla. Bratislava no es diu mai així abans del 1919 i el nom alemany de Pressburg, o la variant hongaresa de Pózsony hi és per tot. La ciutat, anecdòticament, està invadida de grups d’alemanys, sobretot, que venen a fer el turista el cap de setmana i a mi m’impressiona la cordialitat amb que s’accepta la substitució demogràfica, la naturalitat amb que els alemanys ja no la concebeixen com a seua, malgrat l’arquitectura i la naturalitat amb que els eslovacs la viuen com a seua, malgrat haver arribat fa quatre dies.

El parlament eslovac, per exemple, està a dalt del castell, un castell fundat pel duc de Luxemburg al segle X, que havia estat durant dos segles la seu dels monarques hongaresos, que havia resistit abans els atacs mongols i que va ser seu principal de les tropes soviètiques durant la invasió posterior a la Primavera de Praga.

***

“Si els ucraïnesos no hagueren frenat els russos a Kíiv, ja els tindríem ací, en la nostra frontera”. La frase és certera i exacta i retrata la tensió amb que es viu a Eslovàquia la guerra. Acaben de donar tots els seus avions, la força aèria sencera del país, als ucrainesos per tal que aquests puguen combatre millor contra Putin. Lògic des d’aquesta mentalitat que té clar que després, immediatament després, anirien ells. Una pintada pel carrer diu simplement “War 386km ->” i s’entèn tot. És molt poca distància i no hi ha cap més obstacle que una frontera. Al diari tenen una bandera blava i groga signada pels soldats que defensen Bakhmut, que l’ha portat un dels seus reporters. Probablement Denník N siga el diari que ha enviat més periodistes a Ucraïna des de que va començar la guerra. Els seus lectors devoren les informacions que tenen a veure amb un conflicte que nosaltres vivim com a casa però que ells tenen a la porta.

***

Potser Bratislava deu ser de les capitals més xicotetes del món en població, i per això les ambaixades es fan tan visibles. En qualsevol carrec, gairebé, hi ha una seu diplomàtica. A davant del Palau Presidencial, com no? hi ha les ambaixades d’Àustria i Hongria. La plaça major se la reparteixen França, el Japó i Grècia. Al carrer principal del barri vell hi ha Itàlia, Macedònia, els Països Baixos i Geòrgia. Prop del Danubi hi ha l’ambaixada de l’estat de Palestina, que Eslovàquia reconeix perquè l’antic Txecoslovàquia socialista ho feia. En total hi ha 45 ambaixades en una ciutat de tres cents mil habitants, de la mida d’Alacant o l’Hospitalet. No puc deixar de pensar, per això, en quin impacte econòmic deu tenir ser capital d’un estat independent, especialment si és xicoteta. Lloguers -alguns dels palaus més impressionants ara són ambaixades, personal desplaçat, hotels, restaurants…

VilaWeb va organitzar ahir un acte d’homenatge a Guillem Agulló, ara que fa trenta anys del seu assassinat a mans de l’extrema dreta. En l’acte va cantar Pep Gimeno “Botifarra” i vam prendre la paraula el seu pare, Guillem, Núria Cadenes, que va fer una intervenció esborronadora i jo mateix. Ací teniu el vídeo de l’acte.

Viatge fulminant a París, bàsicament per assistir al Festival Mediapart i parlar amb els responsables d’aquest existós diari digital francès. Hi he arribat dijous en plena mobilització contra la reforma de les pensions així que he fet una crònica del que he vist: L’arrogància de Macron empeny contra les cordes la cinquena república francesa.

Aquest any ha començat sent un any de premis. No sé què vol dir, però evidentment és agradable. En aquesta ocasió m’ha estat concedit el premi de comunicació i divulgació de la Nit de les Telecomunicacions i la Informàtica, que em fa una particular il·lusió. En el vídeo podeu escoltar la meua reacció al premi.

És una sensació estranya. Ahir ens van atorgar el Premi Martí Gasull que atorga cada any, per votació popular, la Plataforma per la Llengua. Evidentment estem molt contents i feliços i molt agraïts a la gent que ens ha votat. Però tenim alhora un sentiment de culpabilitat. El cas és que el premi s’atorga en una votació popular entre tres candidats, però tu no saps quan et proposen de participar qui són els altres dos. I nosaltres ens vam trobar amb Filmin.cat, que és la cadena de televisió de casa a les nits, i amb La Bressola, per qui la nostra admiració és infinita i amb qui col·laborem des de fa anys i panys.

I com que només pot guanyar un, en guanyar nosaltres no han pogut guanyar ells. Jo, personalment, vaig votar per ells i així ho vam dir també en el mateix acte a l’hora de rebre el premi però la decisió popular ens va afavorir. Les gràcies, de nou, a tots els qui ens van votar i les disculpes als amics de La Bressola.