Tornant a la ronda de xerrades: Sant Fost de Campsentelles

Ahir vaig tornar a fer una xerrada. Concretament a Sant Fost de Campsentelles. Des de que em varen ingressar a l’hospital, a primers de setembre, no n’havia fet cap. Això vol dir que feia molt temps que no en feia cap. A l’agost en vaig fer dues només, per raons lògiques, l’una a Bétera i l’altra Amer. Cap al setembre, tret de la sessió que vaig fer a la Universitat de Groninguen i cap a l’octubre.

Vaig. començar a fer xerrades regulars, com a mínim una per setmana, pels pobles i barris a partir de la convocatòria de la consulta popular d’Arenys de Munt. Abans n’havia fet també però amb un altre ritme i sense cap sistemàtica. Des d’aleshores, i això són vuit anys, no havia passat mai un temps tan llarg allunyat del contacte amb els lectors. Perquè aquesta és la clau de tot: les xerrades per a mi són una oportunitat única d’escoltar els lectors i prendre el pols al país. Potser per això, perquè havia passat tant temps, vaig estar una mica descol·locat a l’inici de la xerrada, una mica preocupat també per l’impacte que podia tenir sobre el meu cos. Al final tot va anar bé, el debat va ser molt interessant i els comentaris de la gent, com sempre, em van orientar molt. Tornem-hi, doncs…

VÍDEO ‘Dins les urnes del primer d’octubre hi havia el millor del país però també el pitjor’

L’altre dia vaig participar en un debat amb la resta d’autors del catàleg de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’, que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Hi havia David Fernàndez, Joan Becat, Xavier Antich, Joan M. Minguet Batllori i jo mateix.

L’acte es feia l’endemà del trencament al parlament així que vaig fer una actuació, diguem-ne, bastant enfadada. La podeu veure en aquest vídeo.

Mirant la pell

Recorde quan vaig descobrir Kavafis. Em van impressionar d’una manera enorme un parell de poemes en els quals l’home d’aquella Alexandria que fou i que no existeix parlava dels cossos joves, com si ell fos un vell. Mirant-se’ls amb una distància que aleshores, quan ho llegia de jove, se’m feia difícil d’entendre. Amb el cos, en aquella edat, comptes sempre, com si fos una cosa que tens i que no canviarà mai.

Ara mentre escric aquestes ratlles veig en el meu colze esquerra una gran taca morada. És com el mapa d’una illa amb un fil de terra que la lliga a una més petita. De fet, és curiós que em recorda Itaca, amb Vati a un costat i Kioni a l’altre. Més avall, prop de la munyica, tinc dues taques morades més allargades, més petites en tamany però també vistoses. I entre el dit menut i l’anul·lar com dues taques minúscules, solidificades, de sang. Els ossos de la mà se’m marquen com mai no me’ls havia vist i una vena blava fa un arc.

Són les restes de les punxades, de tot els aparells que em van voltar i foradar a l’hospital durant tants dies, abans i després de l’operació. Ho sé, sé perfectament el moment en que me’ls van posar i el moment en el que me’ls van treure. Però ara me’ls mire de prop i veig el pas del temps. I em sent cansat. Molt cansat. Potser com no me n’havia sentit mai en la meua vida.

He buscat Kavafis, sempre tinc a mà els seus llibres, i he llegit un a estona. Un poema a l’atzar recorda quan la pell semblava de llessamí. La d’ell i la de l’altre, fos qui fos. Per desgràcia no recorde haver tingut mai una sensació semblant, i tant com m’hauria agradat si hagués estat capaç d’imaginar-la, però ara, des d’aquesta edat que tinc ja i mirant-me el braç ple de ferides, la se compartir-la i l’entenc. Estranyament.

Una operació inesperada

El 10 de setembre em van operar, d’una manera inesperada. Una hèrnia estava danyant-me de forma important una cama i va ser necessari intervenir-hi per frenar el dolor terrible que sentia i per prevenir mals majors.

La veritat és que tot va venir tant ràpid que no me’n vaig arribar a fer una idea cabal del que estava passant. Recorde anar amb la camilla camí del quiròfan i viure aquella escena que tantes vegades hem vist als films, dels llums del sostre passant a tota velocitat del cap als peus.

Per sort, i gràcies a un equip mèdic i assistencial fantàstic tot ha anat bé i ara ja sóc a casa recuperant-me. Una recuperació que per força serà molt lenta i que m’ha obligat a anul·lar tots els actes que tenia previstos com a mínim i de moment fins el mes de novembre. Ho lamente de veritat però ara sí que no tinc cap més remei.

Per cert. Em vaig perdre la manifestació de la Diada. I devia ser la primera vegada que em passava això en trenta dos anys, segons que he calcul·lat,

A Groningen, parlant sobre això que ens està passant

La Universitat de Groningen, als Països Baixos, té un institut sobre Minories i multilingüisme.  Els seus responsables em van demanar de fer la xerrada inaugural del curs, que tenia per a mi un interès especial ja que es feia a Frísia, concretament a la seua capital Ljouwert. La proposta em va fer una gran il·lusió, especialment després de saber que podria servir per a posar-me en contacte amb membres de l’ANC d’Amsterdam i d’Hamburg, Els primers perquè com que havia de volar a través d’Amsterdam vàrem decidir dinar plegats en un restaurant preciós vora el canal i al costat de l’estació del tren que havia d’agafar per anar a Groningen. I els d’Hamburg perquè varen decidir venir a escoltar la xerrada, que era oberta al públic en general i a més vaig tenir la gran sort de poder dinar amb ells, amb elles per a ser exactes. Això sí, a les onze del matí, una mica més tard, que és l’hora habitual per aquestes terres. On com ja podeu imaginar se sopa a les cinc!

En el viatge tot van ser atencions, especialment per part de la professora Eva J. Daussà, una catalana que després de treballar molts anys en universitats americanes ha decidit acceptar l’envit de venir a un centre tan innovador com aquest. Va ser molt interessant xerrar amb ella de tota mena de temes i tant ella com el seu marit em varen fer sentir molt còmode i a gust.

La xerrada es titulava ‘Catalonia, beyond the headlines’ i vaig intentar fer precisament això. Explicar a un auditori molt variat, la realitat del nostre país més enllà del que els titulars arriben a explicar. Em va sorprendre comprovar que fins a Ljouwert arriben estudiants de tot el món a seguir les activitats d’aquest institut. Després de la xerrada vaig parlar amb xics i xiques de l’Argentina, del Brasil, d’Hong Kong, de la Xina i de diversos països europeus, una experiència molt refrescant pels comentaris i les puntualitzacions que van fer al meu discurs. Només una estudiant espanyola es va mostrar indignada pel que jo explicava i de fet va marxar de la sala on tenia lloc la xerrada, després d’acusar-me de tot el que va saber. No puc dir que m’estranyara, sincerament.

Per desgràcia vaig haver d’anar i tornar molt ràpid i això no em va deixar temps per a conèixer millor Frísia. El darrer dia vaig sopar amb alguns professors frisons que em van aclarir que la situació del frisó no és comparable a la del català ni la de Frísia a la del nostre país, Eva Daussà m’ho va resumir d’una manera certera explicant-me que la consideració del frisó al seu propi país s’acosta molt més a la del gallec en algunes zones de Galícia que no pas a la del català. Per acabar-ho de complicar hi ha tres grans àrees frisones repartides pels Països Baixos, Alemanya i Dinamarca i una gran complicació per a comunicar-se entre elles. Mala peça al teler, doncs.

Ah! a la plaça major de Ljouwer hi ha un preciós monument a la pluralitat lingüística on demanen a la gent que penge cartells amb una paraula en la llengua pròpia per sumar-la a una enorme quantitat de paraules que ja hi ha en una enorme quantitat de llengües. Jo vaig triar i vaig escriure ‘eixida’, amb un gran sol al darrera.

Una xerrada molt especial, a Amer

Anna Puigdemont, com és fàcil deduir, és la germana del president Puigdemont. Un dia de l’estiu em va telefonar per demanar-me si podia anar a Amer a fer una xerrada i com supose que és fàcil d’entendre no li podia dir que no. El problema, greu, de dates els vàrem haver de solucionar-la posant-se en ple agost, el dia trenta. No sabíem si seria una bona data però vàrem acabar trobant-nos l’església d’Amer plena de gom a gom,

La raó de fer-ho a l’església, que em va xocar molt, va ser que amenaçava pluja. El rector de la parròquia, a qui per desgràcia no vaig poder conèixer per un problema de salut que li va impedir ser present, va ser especialment amable com per cedir el lloc de culte, cosa que vaig agrair com calia, també en públic.

El lloc era impressionant però la primera fila era especialment impressionant. A l’esquerra hi havia el germà de Jordi Sànchez i a la dreta els pares i alguns dels molts germans de la família Puigdemont. Difícil parlar de repressió davant ells que la pateixen tant directament i d’una forma tan vívida.

Després de l’acte vaig tenir la sort de poder sopar en companyia, entre altres, dels pares del president Puigdemont. Va ser una vetlada inoblidable, escoltant sobretot les històries famíliars que explicava la mare del president, una persona sobre la qual crec que s’hauria d’escriure un llibre. El seu pare va desaparèixer en la guerra i tot indica que va morir en un camp de concentració nazi, on va ser vista per darrera vegada. I el seu fill és un president de Catalunya exiliat. Impressiona. Però encara impressiona més la força amb la qual porta aquesta càrrega i l’alegria que transmet quan parla de les coses quotidianes, del dia a dia.  Em vaig sentir, crec que ens vàrem sentir tots, molt honorats d’escoltar-la. Sens dubte que va ser una xerrada, i una vetllada, molt especials.

Els flamencs i la Isabel

Dues referències dels darrers dies. Per una banda la Isabel Clara Simó ha escrit un article extraordinàriament amable amb el meu llibre. És una gran amiga i per això li ho agraïsc de manera molt especial. L’article el trobareu ací: Partal.

Per una altra banda els amics del diari digital flamenc Doorbraak han publicat un llarg article sobre el meu reportatge sobre els fets del 17-A, a partir de la versió en anglès del mateix ‘One hundred hours chasing Younes‘.

Una entrevista amb Alex Salmond –aquesta vegada a mi

El qui fou el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, té un programa setmanal a Russia Today. Aquesta setmana ha dedicat el programa a la situació al nostre país i, entre més, em va entrevistar a mi. Era una situació estranya, en el sentit que normalment jo estic a l’altra banda, entrevistant. I no deixa de ser curiós que jo el vaig entrevistar fa anys a ell. En fi, ací teniu el vídeo:

https://www.rt.com/shows/alex-salmond-show/436638-catalonia-independance-poets-journalists/

Hores perseguint els perseguidors de Younes

Ahir vaig publicar un llarg reportatge a VilaWeb que recrea la persecució ara fa just un any de Younes Abouyaaqoub, el principal responsable dels atemptats d’ara fa un any. ‘Cent hores perseguint Younes‘ (ací trobareu també la versió en anglès) és la història del grup de policies catalans que van dirigir la persecució del mateix.

Algunes vegades he explicat que la construcció de VilaWeb, des del 1995, m’ha obligat a assumir unes tasques de les quals estic molt orgullós, vistos els resultats, però que han resultat frustants per mi. Personalment. Tota la meua vida el meu interés ha estat la política internacional i contar històries. I és evident que l’enorme quantitat de treball, diguem-ne no creatiu, que has d’assumir quan fas de director d’una redacció t’obliga a triar. No es pot fer investigació periodística mentre fas de director. La investigació periodística, ací o a l’altra punta del món, obliga a una concentració immensa en un espai relativament curt de temps que no pots compartir amb res més. I la direcció d’un diari igual, així que són coses, per desgràcia, gairebé incompatibles.

Dic gairebé perquè aquests anys, en algunes ocasions, he pogut aprofitar algun viatge o fer algun viatge que per uns pocs dies em permetia recuperar el treball de base, de periodista normal i corrent.

En el cas d’aquest reportatge la cosa ha estat diferent. VilaWeb ha crescut molt i ara tenim una estructura on no sóc tan indispensable en el dia a dia com ho era. I una casualitat em va permetre endinsar-me fa mesos en aquest món que al final he pogut reflectir en aquest reportatge.

Una investigació no ho és mai si no la iniciés tu com a periodista. Si te la fabriquen és una filtració i això és ben diferent. El periodisme català i espanyol, sobretot l’espanyol, està ple de filtracions. I les filtracions sempre són interessades. Qui filtra res sempre té un interés i està fent servir el periodista per a les seues finalitats. La investigació, en canvi, és neta. Tu. decideixes que hi ha un tema que vols explorar i cerques com fer-ho.

El coneixement casual d’un mosso fa molts mesos em va obrir la porta a aquest reportatge. En periodisme la cosa més difícil de totes és guanyar-se la confiança de la font, de l’interlocutor. Això pot durar mesos. Un dia t’explica una cosa i et demana que no la publiques. Si la publiques no tornarà a parlar amb tu. Si no la publiques es crearà una relació de confiança que tu pots aprofitar per a perseguir un tema més important que el que has acceptat no publicar. Ací hi ha un equilibri complicat pel qual no hi ha fórmules. T’has de deixar dur per l’instint.

Al poc temps de coneixer-lo em va anar presentant col·legues seus i vaig entendre que aquell grup de gent podia aclarir-me, amb dades que es podien contrastar documentalment per comprovar que eren certes el que havia passat a l’atemptat de Barcelona. I un dia vaig demanar si seria possible explicar això. Ho vaig fer amb respecte i acceptant la possibilitat que em digueren que no. Per raons comprensibles i que tothom pot entendre. Vam haver de pactar la manera de fer-ho. Ells van posar unes exigències metodològiques que jo vaig acceptar. Hi havia coses que, com a policies, no podien fer i que per tant jo no les havia de demanar però exploraríem junts fins on es podia arribar a explicar el que ells sabien i el que havia passat.

Això es va convertir en un procés lent de repàs cronològic, de comprovació de dades, d’acords inclús sobre com es diria això o allò. Algunes de les coses que em van explicar no les he fet servir perquè no les he pogut verificar de forma independent i ells hi ha coses que no me les van voler explicar tot i que el relat que anàvem construint clarament portava cap allí. Qualsevol investigació és un pacte i no tot val. Perquè no comportar-te amb el teu interlocutor amb el respecte que requereix pot significar trencar una relació que ha costat anys de bastir i que et pot interessar fer servir en un altre moment.

El resultat final el té lector i jo estic molt content d’ell. S’explique coses que no se sabien, qualsevol reportatge d’investigació ha de servir per això, algunes especialment rellevants. Com ara com la ruta que Abouyaaqoub va seguir abans de fer l’atemptat, per exemple. O com el fet que la policia espanyola sabia que el líder del grup gihadista, confident seu, havia desaparegut. Si m’ho permeteu, però, estic content també per haver pogut fer de periodista de base, normalment. Per haver recuperat sensacions que feia molt temps que no tenia.