Recordant al Jordi Vendrell, a la seua Catalunya Ràdio

Catalunya Ràdio fa aquest agost un d’aquells programes per a omplir graella en un mes difícil, dedicat a repassar la història de la pròpia emissora. En aquest context Santi Carreras em va convidar a parlar-hi sobre L’Internauta, tot i que la meua voluntat era parlar del Jordi Vendrell. Perquè crec que és un personatge clau de la història de l’emissora, perquè l’enyore i perquè em va ensenyar les poques coses que crec que sé sobre aquest mitjà.

El resultat de la conversa. amb retalls de passat radiofònic incrustat, el trobareu ací, si el voleu escoltar, o en aquesta pàgina de la web de Catalunya Ràdio.

https://www.ccma.cat/audio/embed/1040630/

I ara què cal fer? La xerrada de Berga.

Cada setmana, des de fa molts anys, faig un parell de xerrades, debats més aviat, arreu del país. Per a mi és un exercici periodístic indispensable ja que d’aquesta manera estic en contacte amb lectors que em fan entendre millor com respira el país. Hi ha qui dina cada dia amb polítics jo procure berenar un parell de voltes per setmana amb lectors.

Aquestes xerrades les plantege sempre com a debats, en els quals jo faig una introducció molt d’actualitat per començar. Després el debat sol ser riquíssim i molt estimulant. El conjunt de tot plegat a mi m’aporta molt i crec que a bastant gent també.

Aquest curs que ara s’acaba n’he fet un munt d’aquestes xerrades.  Me’n deixe segur però recorde Argentona, Perpinyà, Ciutadella, Vic, Sant Cugat, Castelló, València, Alella, Bellpuig, Vidreres, Premià de Mar, Torrefarrera, Gandia, Altafulla, Lleida, Arenys de Munt, l’Hospitalet, Mollet, La Cellera de Ter, Valls, Gurb, Ontinyent, Arenys de Mar, Girona un parell o tres, Sabadell, Palma, Mataró, Rosselló, Tortosa, Vilanova i la Geltrú, Tarragona, La Garriga, Tiana, Manresa, Sant Vicenç dels Horts, Granollers, Guissona, Olot, Mèxic, Parets del Vallès, Viladecavalls, Berlín, Sitges, Montornès, Palamós…

Ara he vist que la televisió del Berguedà va gravar precisament una de les darreres, a Berga. La deixe com a mostra i perquè crec que hi faig una explicació molt completa del que pense que està passant. La podeu trobar ací.

 

‘Ser periodista és fàcil si tens principis’ (una conferència a la Universitat de Girona)

Fa unes setmanes em varen convidar a fer una xerrada amb els alumnes de periodisme de la Universitat de Girona. Ara veig que l’han penjat en vídeo. El debat, sobretot, és molt interessant, a partir del minut quaranta. Veureu que insistisc molt en que no n’hi ha bon periodisme sense bons lectors.

I vàrem pujar a la terrassa, per mirar si es veia l’Apolo allà a la lluna

Avui fa cinquanta anys de l’arribada a la Lluna. Jo en tenia nou, doncs. I era a Xàtiva, a ca ma güela. Però, malgrat la curta edat, recorde perfectament tot el que va passar. Mon tio Pepito ens va despertar al meu germà i a mi i tots junts ens vam disposar a veure l’arribada en la tele de casa. A través d’aquella televisió única que hi havia i escoltant el Jesús Hermida, com ens ho anava explicant tot. Hi havia una cortineta que es movia discretament, supose que amb el poc ventet que devia fer aquella matinada -Xàtiva a l’estiu pot ser un forn.

Dels detalls de l’allunatge no en guarde memòria però sé que després vàrem pujar al terrat, amb un allargavistes que hi havia a casa, a veure si els veiem. A veure si veiem a Armstrong i Aldrin passejant-se per allà dalt. O l’Apolo aparcat al Mar de la Tranquilitat. Ignore si el. gest va ser fruit de la innocència col·lectiva o si mon oncle ens va voler rematar l’emoció del moment fent-nos mirar la lluna, encara que sabia que no veuríem res de res. Però ho vàrem fer i pel que recorde no érem els únics. Pels terrats de la part vella de Xàtiva es veien tot de grups de gent intentant trobar algun rastre d’aquella magnífica epopeia que, per una vegada en la vida, tots sentíem que era de tots.

En aquell moment no m’hauria imaginat de cap manera que cinquanta anys després, avui, la lluna seguiria tan sola, o gairebé tan sola, com ho estava aquells dies. No sé si la nostra imaginació era especialment fèrtil o si el moment ho portava però aleshores pensava que jo mateix podria anar-hi, que hi establiríem ciutats i que podríem viatjar-hi amb una relativa facilitat. I que m’agradaria fer-ho, anar-hi.

Evidentment aquell xiquet de nou anys que jo era aleshores no era gens conscient que la cursa espacial era una part més de la guerra freda i que l’esforç absolutament increïble que els uns i els altres varen fer per guanyar la cursa no era sostenible de cap manera. Aquella nit tot era pura emoció i il·lusió, justificades. Per primera vegada els humans eixíem de casa i posàvem un peu fora del planeta que ens havia acollit des del primer dia. Difícil imaginar cap notícia més impactant, cap imatge més evocadora.

Una altra ‘bistecca a la fiorentina’

Torne a Florència per la boda del meu nebot Jofre amb Sara. Es casen ni menys ni més que al Palazzo Vecchio, entre esculptures de Miquel Angel i murals de Leonardo Da Vinci, cosa que fa que encara tinga menys ganes de perdre’m unes noces que em fan tanta il·lusió. Acabat l’acte vagaregem una estona buscant un indret on dinar i en descobrim un d’insòlit a la Via dei Castellani, just a tocar d’un centre de la ciutat envait de forma sufocant pels turistes…

La Tratoria Roberto ens deixa sorpresos per un moment. Hi entrem i el brògit de la massa del carrer desapareix de manera instantània. Només hi ha uns quants indigenes, gent clarament del país, asseguts a les taules. El cambrer ve de seguida i amb les primeres paraules ja es veu que anem bé.

El Pep i jo demanem una bistecca a la fiorentina, amb un somriure que va de punta a punta de la cara. Té una explicació. Ara farà quinze o setze anys vàrem venir a la Toscana en un viatge memorable amb autocaranava, amb ell, la Montse, l’Assumpció i les xiquetes, que eren molt menudes encara.

La primera nit vàrem anar a un restarant, esgotats per les hores i més hores d’autopista i vam demanar tot cofois una bistecca a la fiorentina. El cambrer va dir que amb una ja faríem però nosaltres, ignorants com érem, insistiem en demanar-ne una cadascú. Encara riem quan recordem la cara que vàrem posar en veure aquell tall de carn incomprensiblement enorme que ens varen plantar al davant. Jo no havia vist una cosa cuinada d’aquella mida mai i per la cara que va posar el Pep, en veure com el perímetre de la menja superava les dimensions del plat, vaig entendre que ell tampoc.

Per això ara ens va fer tanta il·lusió demanar, de nou, una bistecca …per a dos. El plat era extraordinari, cuinat amorosament i en conseqüència vàrem demanar pel cuiner, per felicitar-lo. Van eixir i el restaurant resulta que era en realitat un afer familiar. El pare cuinava, el fill servia i la mare organitzava. El pare es va mostrat com un extraordinari narrador que ens va detallar amablemenet de quina manera s’ho feia per a servir aquella carn tan ben cuinada i bona. Ens parlà del carnisser, orgullós de comprar al mateix des dels anys setanta! i de la cura que cal tenir en la conservació. Feia goig veure com aquell home s’estimava el seu ofici, se sentia orgullós del seu treball.

A vegades els viatges et permeten moments com aquests que jo, segurament perquè vinc d’una família molt semblant, sempre aprecie. Gent normal que fa coses normals i que li agrada fer-les bé, amb dignitat. I compartir-les. Què més es pot demanar?

 

No puc deixar de mirar Berlín amb els ulls que el vaig veure fa tants anys

Viatge d’anar i tornar a Berlín per una activitat del Centre Europeu de Periodisme. Pràcticament tot el dia tancat. Al vespre he eixit una estona a estirar les cames. El meu hotel era just uns passos per darrere del lloc on el mur s’alçava, en la banda oriental, davant per davant del riu. Era un dels llocs més perillosos de la ciutat. Si algú era capaç de superar el mur encara havia de nadar per arribar a l’altra banda, que de fet era un altre estat i gairebé un altre món. La República Democràtica, per evitar-ho, deixava una gran extensió de terreny buid a la seua banda. I allà ara han aparegut tot d’edificis impensables.  Passege per una plaça que porta per nom Mercedes Benz, supose que perquè està pagada per aquesta companyia. Hi ha al seu darrere un pavelló esportiu també esponsoritzat per ella i un centre comercial gegantesc. Faig un volt sense rumb fixe fins el que era l’antiga estació de trens de la zona oriental i queda desconcertat per quants edificis hi han aparegut com a bolets, grans estructures d’acer i cristall que no respecten per a res el passat dur i difícil que es va viure ací.

Jo me n’adone que el meu Berlín ha quedat ancorat en el passat i que la referència de la divisió continua viva dins més. Ho comprove encara més quan quede amb Can Dündar a fer un cafè a Pankow. Pankow és un barri de la capital que durant uns anys va figurar oficialment com la seu del govern de l’Alemanya Oriental. Tornar-hi m’ha impressionat perquè a diferència del que passa en altres parts de la ciutat ací l’arquitectura s’ha conservat tal i com era i reconec l’estil, la forma, dels edificis. Fins i tot resten encara les peculiars entrades que permetien el control dels seus habitants per la policia política, quan ho consideraven necessari.

Per un moment, parlant amb Can, m’ha vingut al cap aquesta conversa amb Nicola Crocetti en una vella taverna d’Atenes. També ací m’ha vingut al cap la torturada història de la nostra Europa: dos periodistes parlant en el Berlín lliure que encara té l’ossamenta del vell Berlin emmurallat, l’un exiliat d’una Turquia cada dia més instransigent, l’altre amb una llaç groc a la jaqueta perquè tornen a haver presos polítics a Espanya.

Vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, a Ciutat de Mèxic

Aquest és el vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, en el qual vaig participar el passat sis de juny, en el marc de la Feria de las Culturas Amigas que es fa a la Ciutat de Mèxic.

Per alguna raó que no acabe d’entendre sembla que des d’alguns telèfons mòbils falla la veu però es veu i s’escolta perfecte en qualsevol altre aparell.

Mèxic (i 6). He pujat a la piràmide del Sol

Aprofitem el darrer dia de l’estada a Mèxic per a anar fins a Teotihuacan, acompanyats d’un professor mexicà membre dels Foreign Friends of Catalonia.

La visita és impressionant. Teotihuacan és el lloc arqueològic precolombí més gran d’ Amèrica. És a l’estat de Mèxic, a 40 km al nord-est de la ciutat. El nom de Teotihuacan prové del nàhuatl, i vol dir ‘ciutat dels déus’, o ‘lloc on els humans es converteixen en déus’. Està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1987 i he de dir que amb el màxim mereixement. Poques voltes he trobat un lloc tan impressionant. A l’any 150 abans de Crist aquesta ciutat comptava amb 150.000 habitants superior a la de Roma, que ja era aleshores la ciutat més important d’Europa però encara no havia iniciat el creixement que tant la marcaria en el segle I abans de Crist.

El centre de Teotihuacan, l’espai arqueològic actual, era el lloc on les ànimes transitaven després de la mort i el seu disseny és simplement insuperable. Als costats de l’avinguda central de la ciutat, anomenada calçada dels Morts o via dels Morts (micaohtli en nàhuatl), hi ha edificis cerimonials impressionants, com la piràmide del Sol, la piràmide de la Lluna, i el temple de Quetzalcoatl.

Després de comprar-me un bon barret, el sol és d’una potència bàrbara i pràcticament no hi ha ni arbres ni ombra en tot aquest recinte, he acceptar el repte de pujar dalt de la Piràmide del Sol, que té 75 metres empinadíssims d’alçada i és la tercera més gran del món darrere la gran piràmide de Cholula i la piràmide de Kheops.

La veritat és que l’ascensió ha estat més senzilla del que esperava, tot i que he arribat al cim esbufegant. Els replans que hi ha a diverses alçades permeten dissimular el cansament i hi ha unes cordes a les quals et pots agafar per a fer l’ascensió que s’agraeixen sincerament. Hi ha trams que els escalons són tan empinats que fa, literalment, por.

Des de dalt de la piràmide la vista de l’indret és sensacional i et fas una idea molt aproximada de com de tècnicament excel·lent era la cultura mexica o asteca. No sé ni imaginar-me com van aconseguir una avinguda tan ben traçada i immensa, amb les eines que devien tenir en el seu temps.

 

Mèxic (5). Frida Kahlo

Hem intentat aprofitar bé les poques hores que tenim per a fer una mica de turisme ací a Mèxic. I la visita a la casa blava de Frida Kahlo estava al capdamunt de la llista, especialment pel gran interés que hi tenia la meua filla. La casa no defrauda gens i crec que això era difícil per les grans expectatives que desperta el personatge. Realment és un lloc molt especial però, a més, el projecte museístic és extraordinari. La combinació entre el respecte a la casa i l’explicació de l’activitat i la vida de Kahlo estava magníficament aconseguit.

L’hem passejat sense pressa. Aturant-nos a admirar el jardí i ens hem passat una bona estona a la sala on ella treballava, la Júlia absorta mirant cada detall dels estris de pintura i jo com espiant la biblioteca, mirant amb curiositat quin llibres llegia, sobretot quins d’inesperats. Realment impressiona la potència i la força d’aquesta persona encabida en un cos tan fràgil.

Hi ha un detall addicional que m’ha cridat l’atenció. És l’únic lloc on he vist la senyalització trilingüe, espanyol – anglès – nahuatl, un detall més que explica la cura amb que aquest indret és plantejat ja que Kahlo era una gran amant de la cultura popular de Mèxic i sempre va mostrar un gran interès per les cultures indígenes.

En aquesta foto la Júlia i jo apareixem reflexats en l’espill que la pintora feia servir per a poder fer els seus famosos autoretrats.

Mèxic (4). A l’Orfeó Català

Aprofitant l’estada a la Ciutat de Mèxic han programat una xerrada meua a l’Orfeó Català, la institució més que centenària que ha estat el pal de paller de la comunitat de parla catalana en aquesta ciutat. L’Orfeó no passa pels millors dies de la seua vida però encara impressiona trobar-te amb aquella gent que manté la llengua, fins i tot en alguns casos sent ja rebesnets dels qui varen arribar originàriament a aquest país.

La xerrada la plantege, com sempre, com un debat. Apassionat. Sobre el país, sobre la república i sobre la llibertat. La distància fa viure les coses amb un matís especial però les preguntes no difereixen gaire de les que es fan a Europa.

Aprofite l’avinantesa per a saludar gent que coneixia només de referència o d’intercanviar correus. I no puc evitar l’enyor per Tisner. Amb ell vaig compartir moltes vesprades a Catalunya Ràdio i com que vivíem molt a prop compartíem taxis i això ens permetia compartir també xerrades. El seu amor per Mèxic, aquest país que amb tanta dignitat i valentia va saber reconèxier i sostenir la república i la Generalitat i acollir al catalans, bascos, gallecs i espanyols que ho necessitaven, era infinit i sempre en parlava meravelles.

Després de la xerrada i a la vista que continuàvem animats hem fet una colla i hem anat a sopar tots junts. Ha estat una sensació rara i extraordinàriament agradable. Érem al centre de Mèxic però una taula ben llarga parlava català i costava molt no fer-se a la idea que érem en algun dels nostres pobles. Entre altres ha vingut l’admirable Josep Maria Murià, un intel·lectual més que notable que ha bastit a Guadalajara la més gran biblioteca en llengua catalana del continent. M’ha sorprès saber que, també, és un gran expert en tequila i fins i tot ha estat tan amable d’ensenyar a la Júlia com es beu de veritat. A la taula també Marlene Fautsch i el seu company Carles Bondia, que m’han acompanyat aquests dies per Mèxic amb una generositat i paciència que no podré agraïr-los mai com es mereixen. Ha estat nit que em costarà molt esborrar de la memòria.