Inspirat per Albert Camus

Del que es tracta ja no és fr com preservar la llibertat de la premsa. El que cal ara ja és entendre com en un món sense aquesta llibertat un periodista pot ser lliure i digne. I, per això mateix, som en un punt on el problema ja no és col·lectiu sinó que concerneix sobretot l’individu.

Sorprenentment, això em fa sentir-me fort.

Reivindica sempre el dret a canviar d’opinió (també en un editorial)

A ‘Judicis finals’, Joan Fuster va deixar escrita una frase que m’ha servit de guia totstemps: ‘Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Ahir la vaig recordar especialment arran un episodi, diguem-ne curiós, esdevingut amb l’editorial ‘Operació Fubelt‘. L’article relata de quina manera la CIA va crear el manual per a desestabilitzar governs democràtics, arran la victòria d’Allende a Xile. I jo volia remarcar que moltes de les coses que estem vivint avui ací es remeten al mateix. Una de ben òbvia és la voluntat deliberada de dividir el camp independentista, aprofitant qualsevol petita baralla.

En el text jo vaig caure en una contradicció quan, pel mig i explicant com funcionava aquell mètode, vaig atacar el president del parlament Roger Torrent per no haver investit el president Puigdemont. Per twitter Isaac Garcia, al qual no tinc el gust de conèixer personalment, em va recriminar que jo caigués en el mateix parany, apuntant a Torrent directament, en comptes d’apuntar a Llarena. I em va semblar i em sembla que té raó. Així que vaig rectificar i li ho vaig agrair.

https://platform.twitter.com/widgets.js
La rectificació em va semblar especialment adequada pel context del que jo estava explicant. Jo pensava i pense que Roger Torrent va fer malament en no tirar endavant la investidura quan ja estava acordada, però és evident que criticar això sense deixar clar que ho va fer sota la pressió de Llarena no era correcte. Insistisc: en el context del que estava explicant, és a dir de les maniobres de l’estat per a aprofitar qualsevol discrepància per dividir l’independentisme.

El cas, però, és que alguna gent no ho va entendre. Això no em fa ni fred ni calor, sempre hi ha algú que no t’entèn, però em va cridar molt l’atenció que alguns, i encara més alguns que em coneixen des de fa molts anys, en comptes de pensar que rectificava perquè havent escoltat l’Isaac Garcia, el seu punt de vista em semblava encertat, preferien fabular amb maniobres fosques.

I tan senzill com és tot: ‘Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió’.

Un cafè de bon matí amb Alan Stivell

No em considere cap mitòman. En tota la meua vida només he demanat una volta un autògraf, a a Antoni Tàpies. Vaig tenir la sort que em dedicarà una il·lustració, que penja en una paret de casa. Aquesta setmana he estat temptat de demanar el segon, però no ho he fet. A l’Alan Stivell.

Qualsevol lector més o menys habitual d’aquest bloc ja saps de la meua admiració per ell. Des de molt jove. A la meua habitació de casa tenia un caixó de taronja on guardava els LP’s i els seus els tenia tots. ’Un dewezh barzh gêr és des d’aquella època el millor disc que crec que he escoltat en tota ma vida. La seua música m’ha acompanyat sempre, descobrint-me cada vegada més coses noves que no sabia i deixant-me gaudir del plaer d’escoltar-la.

Per tot això quan em van dir la setmana passada que era a Barcelona i que si volia entrevistar-lo vaig dir de seguida que sí. Evidentment. Jo gairebé mai no faig entrevistes, no sóc massa bo fent-les, però aquesta no me la podia perdre.

Així que dilluns de bon matí vaig quedar amb ell i amb el fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, en l’hotel on s’allotjava. La idea era parlar del nou disc, en el qual inclou per primer vegada una cançó en català. Però inevitablement vàrem anar botant de tema en tema i allargant l’entrevista una estona bastant més llarga del que era habitual mentre demanàvem cafès. I el resultat, molt ressumit, el teniu ací.

 

La trampa de Santana

Fa uns mesos vaig decidir apuntar-me a Masterclass. Es tracta d’una web on gent coneguda fa cursos en vídeo i amb materials auxiliars. La veritat és que és molt divertit perquè et permet aprendre moltes coses amb poc esforç dels temes més variats. Vaig començar fent el curs de periodisme de Bob Woodward i el de jazz d’Herbert Hancock, dues icones per a mi en aquests dos terrenys. Després em vaig divertir molt fent el curs d’astronauta amb Chris Hadfield i em vaig avorrir molt fent el d’economia amb Paul Krugman. Pel mig vaig picotar el de guionatge de televisió del meu també admirat Aaron Sorkin i vaig fer el curs de guitarra amb Tom Morello, que cada dia em sembla un personatge més interessant.

La setmana passada, però, en va aparèixer un de nou també de guitarra a càrrec ni més ni menys que de Carlos Santana, així que vaig córrer a apuntar-me. I, seguint-lo, m’he trobat amb una sorpresa, una trampa en podríem dir, divertida.

Explica Santana que molta gent li pregunta com pot sostenir una nota tant de temps sense fer ús dels pedals. De fet ell ho conta perquè li ho pregunta Marcus Millers, el millor baixista en dècades de tot el món. I explica la trampa! Acopla el micro de la guitarra amb el seu amplificador. Així de simple. Diu que té un amic que en cada concert li marca a terra el punt ideal per a acoplar i que quan vol fer un sostingut llarg només ha de posar els peus en les marques. Tan simple com això i tan demostratiu de com a vegades ens fem un embolic amb la tecnologia, tots pensant en quin aparell estrany feia servir, quan la imaginació és molt més poderosa i eficaç.

Aquell dia que vàrem resar…

Avui fa anys de la mort de l’almirall Carrero Blanco, l’home a qui Franco havia encarregat de perpetuar la seua dictadura. El va matar ETA en una acció espectacular a Madrid que, avui tothom ho negarà això, va ser fonamental i decisiva per a tot el que vindria després. Causant, això molta ho negarà encara, una alegria difícil de reprimir entre els anti-franquistes.

En aquella època jo feia el que en deien Batxillerat Superior a l’institut de Montcada de l’Horta –a Bétera no en teníem d’institut. La notícia la vàrem saber cap al migdia. I a primera hora de la vesprada teníem classe de filosofia.

A l’institut vaig tenir la sort enorme, impagable, de tenir dos grans professors de filosofia i de literatura. Dos professors que em van obrir els ulls com poca gent ho havia fet mai. Un d’ells. Julian Marrades de filosofia, era precisament el primer professor que teníem a la vesprada.

Julian era un professor clarament progressista, que portava el que podia dir fins el límit del que era raonable en plena dictadura. Així que esperàvem amb molt d’interés la seua opinió, més encara aquell dia.

En aquella època era legalment obligatori resar a l’inici de cada classe però ell no ho feia mai, per exemple. Excepte aquell dia concret. Aquell dia va entrar a classe i va dir ‘vosaltres ja sabeu que no resse mai però crec que avui, pel que puga passar, més val que ho fem.’

I jo vaig sentir, de sobte, una por, política, com crec que mai més he sentit després.

En la mort de Ludmilla Alexeieva

Avui he sabut de la mort dissabte a Moscou de Ludmilla Alexeieva. Tenia 91 anys d’edat. Alexeieva era la darrera gran representant de la dissidència soviètica. Fundadora del Comitè Helsinki es va haver d’exiliar als Estats Units fins que va tornar a Rússia, després de la caiguda del comunisme. Alexeieva, com no podia ser altrament, va ser molt crítica amb tot el que passava després, especialment amb l’actuació de Vladimir Putin. La protesta contra la barbàrie de la guerra de Txetxènia i els atacs a la llibertat de reunió van motivar que fos arrestada de nou l’any 2010. L’any passat Vladimir Putin la va visitar a sa casa, per regalar-li un quadre de Crimea, on ella havia nascut.

Vaig saber d’Alexeieva a meitat dels anys vuitanta. Ella vivia aleshores a prop de Nova York, en un lloc anomenat Tarrytown i havia escrit un llibre en rus que era el més important recopilatori de dades sobre la dissidència política a la Unió Soviètica. La vaig contactar per via postal i finalment vaig aconseguir una còpia de la traducció a l’anglès del seu text ‘Soviet Dissent. Contemporary Movements for National, Religious and Human Rights’.

El seu llibre va ser la base fonamental del meu primer llibre sobre els nacionalismes a la Unió Soviètica, publicat per l’editorial El Llamp. Aquelles cinc centes pàgines eren una autèntica mina. Poca gent com ella coneixia, fins i tot personalment, a les poques persones, perquè n’eren molt poques, que s’enfrontaven en aquells moments al règim i tenia tanta informació, tan detallada, sobre ells. Gràcies als seus contactes i les dades que acumulava vaig poder contactar posteriorment amb grups polítics, sobretot del Bàltic que més tard desencadenarien els processos d’independència del seu país. El seu nom obria moltes portes pel gran respecte que provocava.

Per això avui, quan he sabut de la seua mort, m’he sentit particularment en deute amb ella i he volgut deixar constància pública de tot el que li dec.

El periodisme, la història…

Sempre m’ha apassionat la relació entra la història i el periodisme, el diàleg entre les dues disciplines que jo crec que tenen en comú molt més que no sembla.

A propòsit del llibre ‘Fear’ de Bob Woodward llisc una crítica poc favorable a la ‘The New York Review of Books’, una de les revistes que llisc amb més regularitat, escrita per Tim Weiner. I al final em trobe amb això: ‘Neither journalism nor history. can rest entirely on anecdote. Their essential elements are irrefutable facts tempered with independent judgment. Daily journalism is mostly what just happened; history is mostly what it means’.

No estic d’acord i em sembla una idea antiquada. Si el periodisme no val per a explicar perquè passen les coses simplement no val.

Martin Rees, un ‘mortista antiquat’

Martin Rees és un dels científics que m’agrada llegir. No és gens dogmàtic, sempre mira de cercar punts de dubte i expressar-los de manera honrada i, evidentment, és una persona d’una preparació excepcional en el seu camp de treball –no arribes al càrrec d’Astrònom Reial així com així…

Per això he corregut a comprar el seu nou llibre ‘On the future’. Escoltar, llegir, les seues elucubracions sobre l’antropocè, aquest període nou de la història de la terra en el qual sembla que hem entrat, m’apetia molt. I no m’ha defraudat gens. Ben al contrari. Per on porta el debat sobre el futur de la humanitat però també perquè sap combinar com poca gent la profunditat de pensament amb el plaer de la lectura.

El llibre està ple d’anècdotes personals, algunes que es podrien qualificar fins i tot de divertides. Com per exemple quan narra un encontre amb un grup de partidaris de la criogenesi.

La criogènia és la capacitat d’arribar a temperatures de menys de −150°C i els criogenistes el que fan és ‘congelar’ amb. aquesta tècnica la gent abans que es muira, per despertar-los d’ací als anys que faça falta, quan la immortalitat se suposa que ja serà normal. Rees, que està impressionat pel que considera que és la difuminació entre la vida i la mort en les societats contemporànies va quedar molt xocat per l’experiència i va defensa la mort com a fenòmen biològic, social i cultural i els va dir que preferia acabar en una tomba bonica d’una església rural anglesa abans que en un refrigerador californià. Reivindicació que va tenir una resposta tan agra com xocant de part dels seus intelocutors. Diu Reeves: ‘They derided me as a ‘deathist’ –really old fashioned’.

M’he passat hores intentant imaginar com podria traduïr ‘deathist’. ‘Mortista’?

Politkóvskaia, setze anys després

La casualitat ha volgut que aquest matí de pluja estiguera a casa llegint el ‘Manual de sensacions’ d’Agustí Colomines. I la casualitat ha volgut que em trobés dins aquest interessant volum, just avui! amb un text, originalment escrit com article al diari Avui, que conta la conferència que Anna Politkóvskaia va fer al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona, precisament avui fa setze anys, el 15 de novembre de 2002.

En aquella conferència vaig ser l’introductor de l’Anna, Coromines diu que amb una ‘sentida’ intervenció. No recorde res del que vaig dir, com és lògic, però estic ben segur que va ser sentida. Pel que Anna representava de coratge periodístic i cívic a Rússia, un coratge que jo tant admirava. El text de l’Agustí, però, m’ha fet recordar algunes coses d’aquella visita que ja havia oblidat, com ara, efectivament, la poca gent que hi havia a la sala i el pes aclaparador que es va anar apoderant de tots ells mentre l’Anna anava desgranant les brutalitat de la guerra txetxena, amb aquella veu fluixeta però indiscutible que tenia, amb aquells ulls inquiets que tanta crueltat havien arribat a veure.

Després d’aquella xerrada vàrem anar a sopar amb l’Anna uns quants amics, el Carles Torner, la Yael Langella, el David Figueres i la Dolors Ollé, que jo recorde ara, i vàrem insistir-li en que vingués a viure a Barcelona un temps per recuperar-se de tot el que estava visquent a Moscou i a Grozni i a tots els altres llocs. Crec que va ser el Torner que es va atrevir a dir-li que la podien matar i recorde perfectament amb quina serenitat ella ens va dir que ho sabia i que l’acabarien matant, mentre declinava amablement la possibilitat del refugi que li oferíem. Que li oferia el PEN Club català.

Tres anys després, per tant quan ella tenia 48 anys d’edat i jo 46, a l’Anna la van matar a Moscou, al seu apartament. El seu cos el varen trobar a l’ascensor, amb quatre bales i una pistola. Era dissabte i ho vaig saber perquè Josep Casulleras em va telefonar des de la redacció per avisar-me. Jo era a ma casa de Bétera i em vaig quedar mut durant hores. Era l’aniversari de Vladimir Putin.