Les estanteries com a biografia

A ma casa de Bétera hi tinc una biblioteca on hi ha un fragment notable de la meua vida. Segurament són la majoria dels llibres que vaig llegir abans d’anar-me’n a Barcelona. En les estanteries, a Bétera i a Barcelona, els llibres és com si foren parts d’una biografia també. De normal, en el ritme frenètic del dia a dia, no tens temps d’aturar-te a repassar aquella muntanya de papers però a l’agost et pots permetre una mirada reposada. Picar aquest i aquell volum, cercar una nota que vas deixar apuntada en un marge, trobar o intentar trobar la data en que vas comprar aquest o aquell volum i la llibreria on ho vas fer. Tot et transporta en el temps. I et venen al cap cares, converses, actes, fets.

Aquests dies he pogut repassar amb una certa intensitat l’habitació dels llibres de Bétera. I és com si haguera après una mica més qui sóc, d’on vinc i com vaig arribar-hi. He recordat emocions, descobertes, decepcions… He quedat intrigat preguntant-me a mi mateix com és que, en aquell temps, llegia això o llegia allò. I m’he sentit trist pels llibres que he oblidat. N’hi ha que els dec haver llegit segur, com estan de gastats o un apunt parcial en una pàgina així ho delaten. I tanmateix no recorde res d’ells. Ni si em van agradar o no…

Fa anys que mantinc un prestatge a ma casa de Barcelona que són els meus vint llibres essencials, aquells que per força he de tenir a mà sempre. No és un exercici senzill. Una dotzena estic segur que els matindré sempre però els altres ballen perquè un dia vaig decidir que no passaria de vint i que aleshores per cada nou llibre que entrara n’havia d’eixir un.

Contradictòriament, però, aquests dies a Bétera he tornat a pensar en com m’agradaria tenir una casa prou gran com per tenir tots els meus llibres junts i no desperdigats com ara estan a Bétera i Barcelona i encara a la casa de l’Assumpció a Arenys. He somiat com m’agradaria classificar-los a través de llargues estanteries blanques, recuperant així, un a un, el que van ser i van significar per a mi. És una aspiració inútil, ho sé, perquè això mai no passara i perquè si passava segur que no tindria el temps de fer-ho. Però el sol fet d’imaginar-ho m’ha ajudat a passar content unes hores, convençut de les estanteries són també una biografia.

Els llibres que llegiré aquestes vacances (Edició 2018)

Demà comence, en teoria, les vacances de 2018, més esperades que mai. La intensitat del curs deixa’t enrere no m’ha permès de llegir uns quants llibres que he anat acumulant al llarg de l’any i que, si no passa res, cauran les pròximes setmanes. Són aquests:

The Kemlinologist. Jenny Thompson i Sherry Thomson. Johns Hopkins University Press. La sorpresa de darrera hora. Ja no comptava amb ell però els meus llibreters de Laie CCCB me l’han localitzat just a temps. Gairebé sis cents pàgines que prometen explicar-ho tot sobre Llewellyn E. Thompson, el mític ambaixador dels Estats Units a Moscou que va inventar la ‘kremlinologia’. El llibre l’han escrit les seus filles, cosa que em sorprèn d’entrada, però ha tingut molt bones crítiques.

Matèria, el grau zero de la filosofia. Mercè Rius. Publicacions de la Universitat de València.

Weapons of Math Destruction, Cathy O’Neil. Broadway Books. Sobre com de dolents són els algoritmes. El joc de paraules del títol és brillant i promet.

Dimensions de la conscience historique. Raymond Aron. Les Belles Lettres.

L’obsession des frontières. Michel Foucher. Perrin. L’inici és trepidant: des del 1991 han aparegut 28.000 nous quilòmetres de frontera al món. Arrea!

Genios del futbol. Joaquin DHoldan. El paseo.

La valeur de l’information. Edwy Plenel. Don Quichotte. Les idees d’un dels periodistes europeus amb els qual avui compartisc més coses.

Off the map, Alastair Bonnett. Aurum Press.

The almost nearly perfect people. Michael Boot.  Vintage. Un llibre sobre els escandinaus que vaig comprar a Noreuega i que vaig començar a llegir en el viatge. Divertit.

 

Un diumenge de matí a Waterloo

Dissabte el president Puigdemont va tornar a la Casa de la República a Waterloo. Jo vaig seguir totes les activitats del dia, la conferència de premsa, la recepció a Brussel·les, l’acte a Waterloo i fins i tot l’actuació de Valtònyc-DJ Llarena, fent una crònica per a VilaWeb.

Abans de marxar li vaig demanar a Puigdemont si podia visitar la famosa casa, ja que era la primer vegada que la veia. En aquell moment no va ser possible, per raons de seguretat, però em va demanar si volia passar-me l’endemà, diumenge, al matí. Cosa en la qual vàrem quedar d’acord.

L’endemà mateix, doncs, vaig presentar-me a Waterloo i vaig poder veure per dins la casa. El que no m’esperava, però, és el que passava fora. Cada poc temps a fora hi havia grups de gent que s’hi acostaven a fer fotografies i en diverses ocasions Puigdemont va eixir a saludar-los. Hi vaig veure flamencs que havien arribat en bicicleta i estelades, catalans, lògicament, molts, de diversos llocs i arribats de diverses maneres però també, per exemple, una família gallega que s’hi va estar molta estona parlant amb el president,

Tot sota la mirada atenta del Jami i dels treballadors de seguretat de la casa, sempre alertes amb el que puga passar i enmig de la tranquil·litat d’un Waterloo que en el matí de diumenge sembla el lloc menys trepidant del planeta sencer.

Norvègia (i 9) Enmig de l’Atlàntic

La meua menuda m’ha convençut per acompanyar-la en una excursió de dues hores a l’illa de Runde, un famós santuari d’aus de diversa classe, àguiles marines, puffins, albatros, gavots… Ens diuen abans de pujar a la barca que ens hi menarà que en total hi ha en l’illa cent humans i aproximadament 200.000 ocells ja que la gran majoria de la mateixa és una reserva natural, on no és permesa l’activitat humana. Només t’hi pots acostar amb la barca i sempre a una distància de seguretat.

La barca que ens hi mena és una zodiac potentíssima que arriba a posar-se a 120 quilòmetres per hora sobre el mar, velocitat que per ella sola ja és una experiència impressionant. Hi viatgem deu persones més una conductora que té uns reflexos i una capacitat d’esquivar catàstrofes oceàniques admirable. Quan eixim d’Alesund la mar s’apareix com relativament calmada, relativament. Però quan passem l’illa de Godoya. i ens plantem ja en mar oberta per anar cap al sud, a cercar Runde, aleshores la cosa es complica i molt. Les onades ací són ferotges i la traça de la conductora és posada a prova de manera decidida. Amb tu a dins d’aquella barqueta que de sobte et sembla esquifida…

Camí de Runde hi ha unes quantes illes deshabitades que ens permeten veure de lluny lleons marins i animalons d’aquestes dimensions. La mala mar no ens permet acostar-nos-hi massa així que enfilem cap a Runde, amb la voluntat de fer la volta per la seua costa sud, un enorme penyasegat en el qual milers i milers d’ocells posen niu.

De nou la mala mar va dificultar els potser deu minuts que ens hi vàrem poder estar tranquils. Però pagada la pena. Amb el motor aturat i dotzenes d’ocells sobrevolant la barca la imatge et treia literalment del món. Veies sobre el teu cap albatros que semblava que més que volar flotaven i de sobte un grup de divertits puffins passaven pel teu costat volant a tota velocitat en un contrast que inevitablement et feia somriure.

Norvègia (8) Ålesund

El final del trajecte noruec ens portava fins a Ålesund, una petita ciutat edificada sobre set illes interconnectades per túnels i ponts, més al nord de Bergen. La ciutat es va cremar, amb la sola excepció d’una casa que hem visitat, a primers dels segle XX i va ser reconstruida amb un esforç col·lectiu notable en pocs anys. La petjada de l’incendi la reconstrucció és per això ben visible.

La connexió entre illes és el que primer et crida l’atenció. Des de l’aeroport fins al centre han de travessar dos túnels submarins importants de llargada, amb un pendent crec recordar que del dotze per cent.  Vas cap a baix molt pronunciadament i després cap amunt igual de pronunciadament. Tota una experiència.

La ciutat en si és limitada però molt tranquil·la i bonica. Pots passejar molt a gust pel port o pujar a un mirador que hi ha al final d’una escala realitzada amb tant de gust que causa admiració. A dalt el mirador hi ha un xicotet restaurant de finestres amplíssimes, dissenyat. per deixar veure el màxim d’aquest paisatge d’illes esparses que ací ho és tot. Hi vàrem pujar amb la intenció de veure com s’iluminava la ciutat de nit però vàrem haver de baixar sense aconseguir-ho perquè ací, en aquest. temps, es fa de nit passades les dues de la matinada. La vista, en qualsevol cas, magnífica.

Baixant al port ens vàrem trobar un vaixell amb l’estelada però dissortadament els seus habitants no eren dins. M’hauria agradat molt saludar-los.

Punt i a banda per a l’hotel. Passa a vegades que tries un hotel una miqueta a la babalà –tampoc no hi ha tants a Ålesund– i a la que arribes t’hi trobes una xicoteta meravella, que t’hi passaries un mes. Ens ha passat aquesta vegada amb el Brosundet, un establiment extraordinari en el disseny i l’atenció al client, que et fa estar-hi com a casa. Sembla mentida com una llar de foc encesa en ple juliol, ep! a seixanta dos graus nord, pot arribar a fer tanta il·lusió…

Norvègia (7). Leave the building, immediately

Són les set del matí i de sobte sona una sirena portentosa, tremenda. Un so agut sincopat. que l’acompanya, de primer, una veu en noruec que sona com si algú s’haguera posat dins el teu llit a cridar. Ens despertem estupefactes sense saber què passa a temps d’escoltar una veu en anglès que ens impel·leix a abandonar immediatament l’edifici perquè hi ha una alarma d’incendi.

Mig adormits ens posem la roba que trobem –sabates sense mitjons i coses així– i agafem les claus i els ordinadors –cosa que després ens permetrà debatre sobre les prioritats– i baixem tan ràpid com sabem les escales, car es veu que hem interioritzat això de que en cas d’incendi no agafes mai l’ascensor.

Al carrer el caos és notable. Hi ha gent que l’ha pillat. l’alarma en la dutxa i baixa embolicat en tovalles i barnussos. Hi ha qui ha tingut temps de fer la maleta o dorm amb la maleta feta. Tothom es pregunta què està passant i arriben els bombers. Corren rumors sobre un forn de la vora però ningú no ho sap del cert. Finalment ens deixen tornar a entrar quan encara no són les vuit.

Nosaltres optem per allargar una mica la nit encara però a les nou en punt torna a sonar la sirena i la mateixa veu i ens toca tornar a baixar a tota pressa però ara amb la mosca rere l’orella. Finalment. es comprova que és un detector de fum el que falla i que les dues alarmes han estat completament falses. La gent de l’hotel es disculpa tant com sap i allarga l’hora de l’esmorzar. A mi, però, aquell imperatiu ‘Leave the building, immediately’ se m’ha quedat enganxat a l’orella…

Norvègia (6) Bergen i les cibercabres

Només baixar del vaixell ja veus que el port de Bergen és turístic fins a l’extrem. Ple d’americans, sobretot. Tot està pensat per al turisme, cosa que es fa una mica pesada fins que descobreixes que en realitat hi ha un altre Bergen, només apartar-te una miqueta del moll. O entrant per dins del laberint de cases de fusta, sensacional i únic, que és l’anomenat Bryggen. En pocs llocs del món tens la sensació d’estar segles enrere com ací dins.

Superat l’impacte del moll hi ha un Bergen senyorívol al voltant de la Universitat. Hi hem passejat, hem gaudit del seu petit però interessant museu, hem fet un volt a un petit llac central i hem pujat amb el funicular a dalt de tot de la ciutat, des d’on hi ha una vista privilegiada del capvespre. El sol s’amaga a les onze de la nit i ho fa amb una fúria de rojos que impressiona.

Dalt de tot del funicular hi ha diverses atraccions, entre les quals unes cabres soltes que són objecte d’un experiment que he trobat molt poc sensat. Segons els cartells a Noruega no hi havia la tradició de delimitar els terrenys de cadascú així que els ramats pasturaven amb plena llibertat per qualsevol banda –cosa que està molt bé. Ara voldrien recuperar aquest costum i adaptar-lo a l’época. Per això han creat una app connectada a un collar que porta cada cabra. Mentre la cabra està dins del que podríem dir el seu terreny no passa res, però si la cabra s’escapa aleshores rep una descàrrega elèctrica, diuen que petita. Segons que expliquen això és prou perquè torne. Si no ho fa, però, l’app avisa al pastor pel mòbil (i quina escena aquesta!) que ja l’anirà a cercar.

El cas, però, és que perquè els humans no vesquem les tanques les cabres han de rebre xocs elèctrics…

Norvègia (5). Un viatge d’Oslo a Bergen en tren i vaixell

Ens alcem ben matí per agafar el tren que ix d’Oslo en direcció a Myrdal. A Myrdal agafarem el tren que va a Flåm i d’ací el vaixell que travessa el fiord de Sogne, diuen que és el més gran del món i segueix després la ruta fins a Bergen. De les sis del matí a les vuit de la nit en un viatge que paga, però, la pena.

El primer tram del tren a Myrdal té poques sorpreses però el segon és memorable. El tren va pujant i pujant fins arribar a més de 1.400 metres d’alçada i en aquest punt el paisatge és únic. Hi ha un munt de túnels que supose que alleugen les enormes dificultats que de ben segur deu haver per travessar aquesta zona a l’hivern. Això fa que una part del viatge no pugues veure gran cosa però quan la veus és impressionant. Un paisatge com cap altre, que va desfilant per davant teu amb una força i una duresa extraordinàries.

A Myrdal canvies de tres per a baixar cap a Flåm per un pendent pintoresc i ple de paisatges més corrents però que no per això deixen d’impressionar. A baix de tot, al final i ja arran de mar hi ha Flåm. Flåm sorprèn i no agradablement. És una mena d’estació marítima i el primer que s’hi veu és un d’aquells monstruosos creuers americans que canvien completament l’escala física de la vall. Al seu voltant quatre cases, un parell de restaurants i uns vaixells més modestos, com el que ens durà a nosaltres a Bergen.

El vaixell és de la companyia Norled, com els del fiord d’Oslo, una companyia que causa una estranya sensació entre els turistes americans perquè fa servir una bandera que és exactament la mateixa que la de Puerto Rico. El govern de Puerto Rico va intentar evitar-ho però va resultar que el disseny de Norled era, curiosament, anterior al de Puerto Rico, així que van guanyar el judici.

El viatge de Flam a Bergen costa cinc hores de navegació a estones rapidíssima i a estones molt lenta, depenent dels obstacles naturals i de les paredes que el vaixell fa. Són cinc hores realment excepcionals amb uns paisatges que fan pensar que és certa la tesi que he llegit en algun lloc i segons la qual tres quartes part de la població noruega viu a menys de deu quilòmetres del mar. A la costa, i mira que n’hi ha, la freqüència de les cases i casetes de tot tipus és notable però només que alces la vista cap a les muntanyes enormes que hi ha al darrere ja veus que allà no hi viu ningú, que tot és natura i prou. Arbres, més arbres i més arbres encara.

El vaixell finalment atraca a Bergen i de seguida descobreixes, com qui diu només tocar terra, que la ciutat és bellísima però també un centre turístic de primera magnitud.

Norvègia (4). Un bany a Lindøya

Lindøya és una de les illes de la badia d’Oslo on arriben aquests vaixells que fan d’autobús. Després de l’experiència d’ahir hem decidit tornar-hi però desembarcar i passar un estona.

L’illa, com es veu en el vídeo, és una comunitat menuda de cases esparses. A través d’un pontet de fusta es pot arribar també a una altra illa més petita encara on hi ha unes instal·lacions per a prendre el bany, concorregudes pels veïns. La Júlia s’hi va sumar amb entusiasme mentre nosaltres la miràvem de dalt del rocam estant.

Allà hi vam passar una bona i llarga estona, contemplant la calma absoluta que s’apodera del paisatge, abans de tornar sobre els nostres passos a cercar de nou el bus marítim, que en passa un a cada hora. I en el moll, mentre l’esperàvem, ens vàrem distreure mirant un pobre xiquet que intentava pescar el que per la tensió de la canya semblava un peix massa gran i amb el qual finalment no va poder. Nosaltres ens ho vàrem estar mirant mentre la llum anava afluixant lentament en l’horitzó, crec que finalment conquerits també els nostres cossos per la calma.

Norvègia (3). Els vikings

Inevitable. Els vikings. De bon matí agafem un ferri per anar a visitar un vaixell viking admirablement conservat. Va ser la tomba de dues dones importants. Els vikings a segons quins morts els enterraven dins els vaixells, cobrint-los amb terra i torba. Alguns d’aquests vaixells s’han trobat colgats i això els ha fet arribar fins avui en bon estat.

Aquest, concretament, és magnífic però a la vegada molt sorprenent. Com podien anar fins Amèrica o fins a Constantinoble dalt una cosa aparentment tant fràgil com aquesta? Resulta especialment sorprenentment la modernitat dels seus dissenys, les senefes que adornen el vaixell. Pot ser és a l’inrevés, que com que tot això està de moda ens sembla modern. Podria ser però això no altera l’efecte.

Prop d’on és aquest vaixell hi ha un altre museu que alberga el vaixell d’exploració polar Fram, el d’Admunsen. El vaixell és mastodòntic i es pot visitar per dins en una ruta molt efectista. Jo no aniria mai de la vida en una ruta d’aquestes però reconec que em fascina veure la determinació de la gent que s’encara amb el desconegut i planta cara. Aprendre’n, aprendre les enormes dificultats  per on van passar i veure-ho en directe sobre el vaixell autèntic on vivien, no només viatjaven, té un efecte solemne.