Sant Joan Despí i Dosrius

Dues xerrades la setmana passada, a Sant Joan Despí i Dosrius. Dosrius va ser un dels pobles on els uniformats van colpejar més així que va acabar sent una presentació molt especial. El record de com la policia va violentar la vida d’aquest poble generalment tranquil pesava molt en la sala. Sempre dic que el primer d’octubre va representar un tall emocional amb Espanya que marcarà definitivament el futur i és en llocs com aquests que això pren una dimensió visible.

A Sant Joan Despí per una altra banda vaig tindre una d’aquelles alegries que sempre fan molt de goig. Un home gran va comprar, i em va fer dedicar, nou llibres. Per a tota la seua família, germans i germanes, que són vius i segueixen compartint la voluntat de ser lliures. És davant gent com aquesta que te n’adones de la força del país. Em va explicar els anys i panys que tots junts treballen per fer possible la república. Impressionant.

El vídeo de Canet. Una setmana amb set actes…

Setmana moguda la passada. Dilluns a la nit al Mes324, dimarts a la nit sopar a Barcelona amb els militants de Moviment d’Esquerres MES, dimecres acte amb el CDR del meu barri, dijous xerrada a Cambril, divendres xerrada a Canet i dissabte doble xerrada, al matí a Barcelona amb l’amic Jordi Borràs i a la vesprada a Arenys de Mar. I mani diumenge, és clar.

A Canet el format va ser molt curiós, com una entrevista, i ho han publicat en vídeo.

De la banda soviètica…

Dissabte vaig anar a Berlín per atendre la conferència de premsa de Carles Puigdemont. Vaig volar de bon matí des de Barcelona a l’aeroport de Schönefeld, l’antic aeroport principal de l’extinta RDA. Schönefeld, en l’època de la divisió alemanya, no estava en els límits del Berlín dividit però, malgrat això, aquell era l’aeroport principal de la RDA, de l’antiga zona d’ocupació soviètica. El punt per on havies d’entrar si anaves a l’est.

I per tant de Schönefeld a Kreuzberg, on tenia lloc la conferència de premsa, vaig haver d’anar a través de l’antiga zona d’ocupació soviètica. Cosa que vaig explicar de la forma més descriptiva que vaig saber a uns amics i col·legues que em vaig trobar en arribar al local on es feia la roda de premsa –‘és que vinc de la zona soviètica…’ crec que vaig dir.  En aquell temps, en el passat, Kreuzberg era a la zona d’ocupació dels Estats Units i en el meu cap, encara, les dues bandes del mur són presents.

Lògicament les cares de sorpresa dels meus interlocutors em varen fer entendre al moment que allò que el meu cap em marcava avui en dia és incomprensible pels mateixos berlinesos. Ells han superat la divisió que ha quedat marcada dins meu. Per sort per a tots…

Molins de Rei, un Sant Hilari Sacalm inoblidable, La Garriga…

Tres xerrades aquesta setmana tan extraordinària, marcada per l’alliberament del president Puigdemont a Bèlgica i el canvi total de la situació que ha representat això. La notícia em va pillar al tren camí de Vic, tocava Sant Hilari. Pel whatsapp de redacció va córrer la notícia, quan jo encara era en el tren camí de Vic, amb un primer missatge de Josep Casulleras i es va confirmar just quan era a l’andana. De fet vaig donar la notícia a la gent que m’havia vingut a buscar. L’alegria va ser immensa però jo vaig haver de fer una editorial nova camí de Sant Hilari i encara sense temps vaig demanar que em deixaren seure uns minuts per acabar-la. L’eufòria a la xerrada era total i desbordada i vàrem acabar després sopant amb cava per celebrar-ho. Els vaig dir que no oblidaria per això mai Sant Hilari…

El dia abans havia anat a Molins de Rei, en un local tant ple de gent que generava claustrofòbia. Hi havia un passadís que menava al carrer i no hi cabia ningú. De fet vaig veure que entrava el batlle Joan Ramon Casals i no el vaig poder ni saludar. L’endemà saltava la notícia que l’havien encausat també a ell en la macro causa del primer d’octubre. Al sopar curiosament em van explicar moltes històries del primer d’octubre entre les quals el seu coratge i compromís.

La setmana acabava divendres a La Garriga. Un indret on és sempre un goig ser-hi, perquè són una gent d’una amabilitat i un detallisme extrems. Quan va acabar la xerrada vaig demanar de passejar una mica camí del restaurant on soparíem perquè estava esgotat, no sé si físicament o de tantes emocions com hem passat aquesta setmana. Em va venir molt bé caminar per aquella rambla tan preciosa que tenen mentre m’anaven explicant històries de les precioses cases que hi ha.

Artés, Palafrugell, Vic…

Aquest ha estat un cap de setmana impressionant, amb l’entrada en presó de Turull, Rull, Bassa, Forcadell i Romeva i l’exili de Marta Rovira primer, amb la detenció del president Puigdemont i les reaccions, sobretot al carrer posteriors. En l’agenda d’actes Palma, que es va haver de suspendre dijous perquè hi havia la sessió d’investidura de Jordi Turull, Artés (divendres), Palafrugell (dissabte) i Vic (dilluns).

Artés, per raons evidents, va ser la més impressionant de totes. L’ambient després de les detencions era elèctric i va cristal·litzar en un enorme aplaudiment amb tota la sala posada dempeus i crits de Llibertat! abans de començar a parlar. Evidentment no vaig dir ni una sola paraula del llibre. No era el moment ni la necessitat. La indignació desbordada que hi vaig copsar era el senyal primigeni de tot el que vindria després: l’estat ha passat una ratlla que la gent ja no tolerarà de cap manera.

A Palafrugell hi vaig anar dissabte encara enmig de la commoció pel ple del parlament de dissabte. M’hi vaig trobar molts bons amics amb els quals, per sort, vaig poder descarregar de forma sana part del malestar que m’acompanya, inevitablement, aquests dies. L’acte es va fer al Museu del Suro, conduit per l’Enric Serra i va ser també molt intens. No sabíem que a l’endemà matí la detenció de Puigdemont a Alemanya ho capgiraria tot.

(Per cert que em vaig emportar una sorpresa molt agradable: l’ANC local ha arribat a un acord amb una copisteria i cada dia imprimeix el VilaWeb Paper per repartir-lo pels locals del poble. Impressionant)

Després del diumenge tan intens de mobilitzacions dilluns va arribar el torn de Vic. A la capital d’Osona l’ambient era encara més emocionat que enlloc, en bona part i amb tota la lògica per la Marta Rovira. L’exili de la secretària general d’ERC ha causat una emoció i una indignació difícil de descriure i això es va traduir en un acte, crec, que d’una altíssima càrrega política. L’acte es va haver de moure del Casino a l’Auditori perquè no cabíem en el local previst en un inici i evidentment tampoc no vaig dir (gairebé res) sobre el llibre –Jordi Vilarrodà va fer una presentació del mateix que em va impressionar i que vaig agrair molt. Com anècdota una persona em va demanar que fes política, dient en públic que ell em donaria el seu vot. Li ho vaig agrair però vaig voler-li explicar que jo seria un desastre de polític i que no estic fet per eixes coses. Jo aprecie massa la meua llibertat i he fet VilaWeb precisament per a ser lliure i dir sempre el que crec i pense. La vida de partit no està feta per a mi…

L’acte de Vic

Barri: una llengua que s’extingueix

Quan vaig arribar a Arenys de Mar em va sorprendre molt una paraula: barri. Barri ho fan servir per a indicar la tanca exterior d’una casa de camp: ‘obre el barri’. Com tantes paraules jo no l’havia sentit dir mai.

Ho vaig buscar al magnífic Diccionari Català-Valencià-Balear i efectivament era així:

a) Cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp (Costa de Llevant, St. Vicenç dels H.).—b) Clos tancat de paret, que hi ha davant la façana principal d’una casa de pagès (Cat.). Hi havia la masia,… l’era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava, Oller, Esc. pobr. 33.

Les referències de l’Alcover-Moll em van fer pensar que em trobava al davant d’un dialectalisme i així em vaig conformar. Fins dimarts.

Dimarts vaig eixir a prendre un cafè amb els meus pares. Vàrem anar al bulevard i allà hi havia les meues dues ties amparín, entre altres. Vam seure i vam xerrar de bon gust. I en un moment la meua tia Amparín de casa em va sorprendre. Parlant de Fernando, un amic de la colla de ma mare, va dir que a vegades obria amb una reverència ‘el barri’. Arrea! El barri com a cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp, aquell barri que jo imaginava dialectal del Maresme apareixia de sobte i per sorpresa a Bétera. Amb una naturalitat esborronadora.

Ho vaig comentar després amb ma mare mentre tornàvem a casa i ella em digué que era conscient que parlava molt pitjor avui del que parlava quan era xiqueta. Molt pitjor, volia dir, de paraules, expressions, conceptes. I vam tornar a recordar com ma güela deia aixeta a les aixetes velles però grifo a les noves…

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós de David Bellos, que porta per nom ‘Is That a Fish in Your Ear?’. El llibre descriu la traducció, el procés de traduir, i aporta una quantitat enorme d’anècdotes sobre les llengües més diverses. Explicant com cada llengua, al final, és un món i representa una manera d’entendre el món. Que no es pot aprendre ni ensenyar del tot.

En el llibre es relaten històries impressionants com la d’alguns pobles caçadors de l’Àfrica que construeixen les frases segons el punt del cel on hi ha el sol, creant així mapes que els permeten orientar-se fins i tot en les circumstàncies més difícils. I s’explica que quan alguns occidentals van intentar treure profit d’aquesta característica varen aprendre les paraules però no van poder saber com convertir-les en mapa. Per això calia haver nascut amb aquella llengua.

Les llengües, totes, estan degradant-se arreu del món. La nostra també. I el perill de la pèrdua d’una quantitat enorme de coneixement és concret i cert a tot arreu. Barri és poca cosa comparat amb l’ús del sol com a càlcul gramatical, això és cert. Però, caram, a mi em toca molt de prop.

Les presentacions de la setmana: Mediona i Arbúcies

Dues presentacions la primera setmana del nou llibre, a Mediona i Arbúcies. En totes dues molta gent i aquestes ganes de preguntar molt que es detecten ja fa temps entre una ciutadania una mica desconcertada per tot el que està passant.

A Mediona vaig conèixer un fotoperiodista madrileny, Mario Valverde, de PeriodismeDigno, que s’hi ha instal·lat i que fa feines molt interessant –és un poble amb tot de periodistes, com ara la corresponsal de la CCMA a Beirut Txell Feixa, a la mare de la qual vaig poder saludar-la i felicitar-la per la part que li toca ja que la filla està fent un treball excel·lent.

A Arbúcies quan vaig arribar-hi hi havia un acte previ a la plaça ja que s’havia convocat a tots els ajuntaments per recordar els presos. Evidentment m’hi vaig sumar als veïns que van escoltar un manifest, van cantar Els Segadors i després van cremar fotos del Borbó. Ho van fer al voltant del plataner que en cada poble es va plantar per commemorar la primera república espanyola i que a Arbúcies es conserva esplendorós.

La primera presentació, grossa i a Barcelona

Llibre nou. I ahir primera presentació. Grossa a Barcelona. Al CCCB amb la presència d’unes quatre centes persones i amb el bon amic Vicent Sanchis de company d’acte. Ací teniu el vídeo sencer de l’acte i ací també una entrevista que em varen fer als Matins de TV3, la primera (a partir del minut 1.36.11 )