L’embolic
Publicat el 1 d'abril de 2008 per vicent
Fa anys que defense la tesi que a temes senzills calen explicacions senzilles però que en canvi a temes complexos requerim, o hauríem de requerir, explicacions complexes. Portant-ho al periodisme vol dir que les coses que evidentment són lògiques no necessiten grans explicacions abans de convertir-les en notícia.
Dissabte, però, la mort de Salvador Escamilla va esdevenir en un embolic a Catalunya Ràdio que em va fer pensar. L’emissora va anunciar per antena la seua mort i va entrevistar diversos amics que hi van expressar, convençuts que el fet era real, la pena per la mort del locutor i promotor cultural. Era un fet, per desgràcia, esperat. Sabia tothom que ell era a les portes de la mort. Però el fet és que no era (encara) mort.
Pel que sembla una desafortunada confusió entre persones que eren grans amigues del finat va desencadenar la difusió de la notícia. Això i la confiança en que els fets senzills no requereixen grans mecanismes de contrast. (Escamilla estava, efectivament, morint-se i la font que anunciava el seu decés era amiga i formava part de l’emissora mateix).
Escamilla havia tingut a Catalunya Ràdio la seua darrera casa així que ningú, en els altres mitjans, no ens vam plantejar la hipòtesi que l’emissora pogués enganyar-se en una tema com aquest. I tots vam publicar la notícia com a bona, contribuint a fer més gros l’embolic.
L’incident ha estat molt desafortunat i fa reflexionar. En aquest món on les notícies circulen a una velocitat d’espant ja que pels mitjans potser ni els fets més corrents haurien de quedar lliures d’explicacions més complexes…
(PD. El meu record i homenatge per a Salvador Escamilla. Fer el que ell feia quan ho va fer no tenia res de fàcil ni agraït i es mereix tot el nostre respecte).
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
recorde queera en aquella època en què ací baix teíem ben poca cosa a escoltar. El seu estil ditria que era molt barceloní, però atraient per a un bon feix de gent del que denominava llavors Obèlix (BCN) i Astèrix (Girona). En temps d’en Pujol em causà gran sorpresa la seua desaparicio del primer pla d’escena. Aquesta mateixa còpia i clc la teníem amb Toni Mestre. No és ara que se m’ha acudit, no!. Sempre els vaig ajuntar en la trajectòria. Igual que he relacionat Paco Gandia i Joaquim Mª Puyal en el tema de la retransmissions de futbol. Un granota i l’altre culer. Apostaria a trobar un altre, cadascú en el seu camp, també menyspreat a Les Illes. En el cas de Toni Mestre la malifeta ve donada pels amics del PSOE.
Tu t’imagines als EUA que feeren amb la seua gent el matix que nosaltres fem amb els que s’han jugat el tipus per la seua societat?
Gent com Aretha Rankiln, Sinastra, T. Bennet que fins a la seua mort van ser venerats i ací ens dediquem a amagar-los a dintrer un despatx llòbrec.
El dia que es muigué Toni vaig escriure açò. Que és perfectament aplicable,també, al gran Salvador Escamilla.
Els esdeveniments miserables d’aquests polítics, amb indiferència de partit, es van repetint com a còpies contrafetes.
Gràcies Vicent.