Quan Lou Reed llig Estellés

Ahir a la nit, al Baryshnikov Center de Nova York, Lou Reed es va acostar al micro de forma desganada. I amb un fil de veu va començar a recitar Estellés:

“Now I’d like to write a nice poem
and talks about certain things you still can find that are nice
in my opinion or acording to the neighbour next door.
I want to be nice, today I want to say nice things…”

I el públic va riure. Em vaig no sé si sorprendre o indignar. Van riure obertament. I jo vaig tardar uns segons a adonar-me’n que reien perquè ells “llegien” Lou Reed més que no Estellés. Els arribava primer la veu i la imatge del recitador que no l’intimitat del poeta.

Però el poema va seguir i conforme anava avançant, conforme anava creixent, les rises anaven callant. Lou Reed va alçar lleugerament els muscles en un gest de cansanci, potser de desesperació, mentre llegia:

“How can I know? But know is night
and frankly it’s no time to go out searching
for nice things, gentle things, nice things
precisely.”

Aquell gest tan simple va semblar que desfeia del tot l’equívoc. “Les nits que van fent la nit” no és un poema senzill ni costumista. Més aviat sembla un cop de puny desesperat a la panxa i els cops de puny no deixen riure.

Quan el poema va acabar el silenci va ser espés i molt especial. Estellés havia superat Lou Reed i el públic de Manhattan havia descobert, imagine que sorprés, la grandesa del poeta de Burjassot.

Confrontat al silenci final, estrany, com un silenci culpable de la rialla fàcil de l’inici, em vaig sentir orgullós i feliç. I molt agraït a Lou Reed, que s’havia deixat dur per l’Estellés, amb les ulleres alçades i les mans enganxades al cinturó, amb una desgana aparentada que no sabria dir si era real o teatre.

7 pensaments a “Quan Lou Reed llig Estellés

  1. Tu t’indignares perquè la gent reia sense entendre la duresa del poema. Al vuitanta per cent dels recitals de poesia passa el mateix: un poeta llegeix un poema i, sigui com sigui, la gent riu, perquè s’hi va a riure, sovint, i no a sentir. Fins i tot hi ha poetes que acaben creient-s’ho fins al punt que ja llegeixen els seus poemes per fer riure mentre aquests són agres, de vegades molt i molt agres. Encara més, si algú llegeix i diu en el to dur, aspre i il·luminador d’alguns poemes, la gent se’n fot perquè creu que va de poeta i pinta personatges.

  2. M’hagués encantat tenir la possibilitat d’estar ara per Setmana Santa a Nova York i veure tots els espectacles que s’hi faran. No obstant, en l’article del meu bloc ja ho vaig esmentar. Tot i així, Lou Reed (aquell que cantà la mítica: "Walk to the Wild Side") i la Patti Smith han fet agafar set a tot el públic. Podem estar orgullosos! Propera parada, Frakfurt… desitjo que hi hagi la mateixa o millor trempera possible per difondre el nostre exponent més ufanós, la cultura catalana, l’ens suprem del bressol dels Països Catalans!

    Una abraçada!

  3. M’hauria agradat gaudir del gran Lou Reed i el seu recital poètic català. Com amant de la poesia, Reed ha demostrat tenir bon gust i deuria saber greu sentir les primeres rialles del públic. Però és un gran gest el seu posat que comentes i que va fer veure al públic que allò anava de veritat.
    Amb més o menys entrega del públic, hem d’estar orgullosos i demostrar l’amor propi quan un artista com Reed interpreta poesia catalana a la seva Nova York. Hem d’estar orgullosos perquè d’una manera o altra, el músic novaiorquès ajudà a donar a conèixer la nostra literatura entre els seus seguidors.
    Tot i això, encara manquen moltes iniciatives com aquesta per seguir una bona línia de difusió cultural.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *