Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Amanda

Passejant pel carrer m’avisen de la redacció que, per fi, ha mort Pinochet. Torne cap a casa i quan hi arribe, abans de res, pose pels altaveus l’Amanda, de Victor Jara, i l’escolte en silenci. M’ho havia promés feia molts anys que quan aquest monstre morira el primer que jo faria seria escoltar la cançó de Victor Jara i recordar els morts que Pinochet ens deurà per sempre més: el president Allende, Victor Jara, Antoni Llidó i tants altres.

A VilaWeb ja fa dies que teníem pensada la portada: “Xile viu, Pinochet és mort”. I una bandera xilena. No volíem embrutar la portada amb la seua imatge. No se la mereix ell. Se la mereix el país que ell va massacrar i la gent que el va patir, que va patir mort, presó, desaparició. Per a ells tot el meu record i per a Pinochet el meu despreci etern.


  1. Això faré ara. Al record de les persones a les que aquest assassí va matar, fer matar, torturat, perseguir. Al seu record i amb la espera que familiars i col·laboradors del dictador siguin condemnats.
    Em pregunto si més enllà de tecnicismes, la justícia no podria fer condemna igualment. Si més no, fem-la les persones; de part meva també el meu despreci etern.
    Pot servir perquè la gent que el va patir pugui deixar de guardar-se aquelles coses que dolen tant que no vols que ni les sàpiguen les persones a qui estimes. Coses a les que voldries no sobreviure per no fer patir als qui t’estimen en acceptar-les. Coses que molta gent no vol creure només per covardia o impotència davant la obligació de combatre-les. Accions horribles fetes per persones que; i prefereixo deixar-ho.
    Bona tria de titular: "Xile viu, Pinochet és mort".

  2. de lo que fue santiago ensangretada, y en una nueva plaza liberada, me detendré a llorar por los ausentes.

    A l’infern els dictadors.

    felicitats, vicent per la portada, pel contingut, i per la reacció.

    Salut.

  3. Pinochet ha mort als 91 anys sense ser condemnat. Per això, els meus sentiments són més que contradictoris. No és que no m’alegre que haja mort, és que em dol que, una vegada més, no quede demostrat que fer el bé compensa més que fer el mal. Una qüestió necessàriament higiènica per a la salut democràtica, a què contínuament s’apel·la pel que convé, hauria estat una condemna, encara que sabíem que ja no la compliria.

    Em destrossa pensar en els familiars dels assessinats i torturats, que no han tingut ni tindran mai la possibilitat de rescabalar-se’n. "Les cagó la vida!". Viure sabent que l’assassí del teu pare, de la teua mare o dels teus fills rep honors i glòries, no és poca cosa.

    Escolte els diversos especials informatius i no trobe al·lusions a la "Operación Cóndor" és a dir, a la responsabilitat dels EUA en la proliferació de les dictadures americanes. Això sí, tots els locutors apel·len a la importància de la memòria.

    Aquesta desesperança que em capfica contrasta amb l’alegria dels fills i néts dels espanyols que són a l’Argentina, molts dels quals també van patir tortures i mort, per l’anunciada oferta de nacionalització feta pel ministro de trabajo. L’han rebuda amb grans aplaudiments, després d’un anunci estelar al més pur estil "espectacle espectacular". Tenint en compte el meu estat de cabreig, demane perdó però em vull permetre una miqueta de demagògia, de pura visceralitat: o siga, si ho entès bé, si ets fill o nét d’espanyol et donaran la nacionalitat espanyola! Quina cosa tan extraordinària.

     També diuen que en Argentina viuen 260.000 espanyols. I em pregunte: els van demanar ser fills o néts d’argentins per donar-los-hi la nacionalitat argentina?

  4. Com havia de ser; la portada de Vilaweb impacta. No, no ha pogut estar davant la justícia, però sí que ha patit l’assatjament. Morir el dia dels Drets Humans ….

  5. Mort el gos, morta la ràbia pensaran alguns.

    Aquest cap de setmana ens sorprenia la mort d’Augusto Pinochet als 91 anys.

    Ens sorprenia, perquè feia tant de temps que estava senil, moribund i amb xacres que l’impedien passar comptes amb la justícia, que quan finalment es veu que sí, que no estava gaire fí, pobre, ningú se l’acaba de creure i es mor sense pena ni glòria davant l’escepticisme generalitzat.

    Tal i com preveien alguns, moria al llit, de vell i sense ser jutjat per cap dels seus crims.

    Més de 300 querelles estan pendents de resolució.

    A Xile aquests dies, alguns brinden, com ho van fer molts també un 20 de novembre de fa més de trenta anys aquí al costat.

    D’altres troben a faltar un enterrament d’estat, dies de dol oficial i la parafernàlia que solen arrossegar en el seu comiat aquells que han dedicat la seva vida al servei dels altres, per dir-ho d’alguna manera.

    Les ferides a Xile continuen obertes.

    De nou queda a la vista la prova que tapar amb sorra no equival a enterrar.

    Que els morts- desapareguts a l’oceà continuen cridant la injustícia, que és més fàcil fer callar que fer oblidar.

    Si més no als que han perdut alguna cosa més que la vergonya en el decurs d’una guerra.

    No sé què passa quan ens morim.

    Però m’agradaria pensar, que més enllà del be i del mal, Allende passeja por las grandes alamedas mentre a Pinochet se’l mengen els cucs.

    Encara que sigui amb anys de retard. Encara que sigui sense judici ni sentència, encara que alguns el plorin.

    Ara el jutge Garzon investiga si tenia or a la Xina. Un or amb el que no podrà pagar suborns, vagi on sigui que ha anat.

    I és que ningú és perfecte.

  6. Mort el gos, morta la ràbia pensaran alguns.

    Aquest cap de setmana ens sorprenia la mort d’Augusto Pinochet als 91 anys.

    Ens sorprenia, perquè feia tant de temps que estava senil, moribund i amb xacres que l’impedien passar comptes amb la justícia, que quan finalment es veu que sí, que no estava gaire fí, pobre, ningú se l’acaba de creure i es mor sense pena ni glòria davant l’escepticisme generalitzat.

    Tal i com preveien alguns, moria al llit, de vell i sense ser jutjat per cap dels seus crims.

    Més de 300 querelles estan pendents de resolució.

    A Xile aquests dies, alguns brinden, com ho van fer molts també un 20 de novembre de fa més de trenta anys aquí al costat.

    D’altres troben a faltar un enterrament d’estat, dies de dol oficial i la parafernàlia que solen arrossegar en el seu comiat aquells que han dedicat la seva vida al servei dels altres, per dir-ho d’alguna manera.

    Les ferides a Xile continuen obertes.

    De nou queda a la vista la prova que tapar amb sorra no equival a enterrar.

    Que els morts- desapareguts a l’oceà continuen cridant la injustícia, que és més fàcil fer callar que fer oblidar.

    Si més no als que han perdut alguna cosa més que la vergonya en el decurs d’una guerra.

    No sé què passa quan ens morim.

    Però m’agradaria pensar, que més enllà del be i del mal, Allende passeja por las grandes alamedas mentre a Pinochet se’l mengen els cucs.

    Encara que sigui amb anys de retard. Encara que sigui sense judici ni sentència, encara que alguns el plorin.

    Ara el jutge Garzon investiga si tenia or a la Xina. Un or amb el que no podrà pagar suborns, vagi on sigui que ha anat.

    I és que ningú és perfecte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.