22 de desembre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

Assalt al sistema financer

La setmana passada vaig participar en una reunió d’empresaris. Mai n’havia vist tants d’emprenyats contra els bancs. Fa temps que hi ha la sospita que l’aportació de fons públics als bancs només ha servit per tapar els seus forats. El sistema creditici té greus problemes per mantenir l’equilibri, per retornar els seus deutes externs i per mantenir la cotització bancària. Qualsevol patinada pot portar els clients a treure la confiança en el banc retirant els dipòsits o venent les accions; i qualsevol d’aquestes actuacions pot portar al tancament del banc. Per tant, totes les actuacions que ha fet el sistema bancari han estat per evitar caure en aquest estat. Per un costat han acaparat tresoreria provinent del Banc Central Europeu o del Tresor espanyol. Per un altre han procurat fer tresoreria en les seves actuacions diàries, bé sigui no renovant crèdits, afavorint que les pòlisses de crèdit es transformin en crèdits, o sigui venent el seu patrimoni en oficines per substituir-lo per un lloguer. Finalment s’han tornat molt i molt més curosos en la concessió de crèdits, cosa que ha portat a la majoria de petites i mitjanes empreses, per definició mal capitalitzades, a tenir problemes de tresoreria. 
A les pimes això ha agreujat la situació perquè els mercats han baixat, ha comportat menys ingressos, i pel fet que els clients tarden més a pagar, augmentant per tot plegat la necessitat de més capital circulant.
Amb aquest panorama és normal que el món empresarial estigui emprenyat amb els banquers. Els governs comencen a adonar-se que tot l’esforç que han fet no ha servit pel fi proposat. En fi, dit planerament, comencem a tenir clar que els banquers han ficat la mà dins la bossa del diner públic només pels seus interessos davant la perplexitat de la resta del sistema.
El fet que el tipus d’interès de referència, l’euríbor, no baixi quan el tipus del BCE ho fa, és el senyal clar que els bancs tenen por de deixar diners o no ho volen fer per altres raons.
Cal preguntar-se, arribats a aquest punt, què esperen guanyar els bancs deixant deteriorar del tot la situació i fins on volen arribar. El teixit econòmic de les pimes intenta trobar solucions fora del sistema bancari. En la reunió comentada anteriorment es va exposar un cas en el qual directament es fa servir el trueque per poder seguir l’activitat econòmica: es paga el pinso amb porcs engreixats. És una possibilitat, encara que aquesta solució és difícil de generalitzar a la resta de l’economia. Vaig treballar en un projecte d’una fàbrica de paper per Cuba que s’havia de pagar amb el paper que produïa; no ho va poder fer i la multinacional francesa que va vendre el projecte va haver de presentar suspensió de pagaments. 
Una altra possibilitat per trobar finançament consisteix a retornar als orígens del sistema financer, propiciant que gent amb estalvis (abans notaris i metges) s’atreveixi a invertir en bons emesos per les empreses, saltant els bancs.
Però, si el sistema es va deteriorant sense parar, és evident que al final les transaccions s’hauran de fer al comptat, sense passar pels bancs i sense pagar l’IVA a hisenda. Evidentment per arribar a aquesta situació prèviament s’haurà d’haver passat pel concurs de creditors per salvar l’empresa i obtenir tresoreria per poder continuar al comptat.
Si s’arriba a un deteriorament excessiu, sigui quina sigui la situació final, ningú hi guanyarà, i molt menys els bancs. Per tant, cal un esforç de responsabilitat per evitar sobrepassar la ratlla fatídica que porta tota l’economia avall pel tobogan. Algú ha de fer entendre als bancs que si només estan pendents de salvar-se ells, sense veure que s’apropen al tobogan, potser seran arrossegats pel mateix moviment.
Què podem fer els empresaris per ficar la mà a la bossa pública del diner? Algú diu que es podria constituir una cooperativa financera per tenir accés als fons públics. Jo no ho crec, com tampoc que siguem capaços de sortir manifestant-nos al carrer com insinua Josep Gonzalez, president de PIMEC. Si els bancs no canvien d’actitud, una possibilitat pot ser tornar a constituir bancs públics, com abans ho havien estat el Banco Hipotecario, la Caja Postal o el Banco de Inversión Industrial. Una manera més ràpida seria nacionalitzar-ne algun dels que ara hi ha.
Aquesta manera de pensar, lluny de l’ortodòxia, s’adiu més a la del comunista Cayo Lara, flamant coordinador general d’Izquierda Unida, que no pas a la meva. Cayo, per formular no queda: proposa fer una vaga general, diu ell, per fer front als poderosos. Algú li ha de donar el premi a la intel·ligència. És possible que hagi trobat la solució al problema: si es fa un dia de vaga general cada setmana tornarem a trobar aviat l’equilibri entre producció i demanda, i acabarà amb la crisi. I tot això es podrà fer sense crear més atur. Seria un expedient de regulació temporal per a tothom. 
Vet aquí com la crisi actual té un altre perill: a força d’anar buscant solucions heterodoxes, lluny de l’ortodòxia econòmica, podem caure encara més avall d’on som. Els polítics fent ús indegut de polítiques keynesianes afavorint la ineficiència de la societat, els comunistes assajant fer-ho saltar tot pels aires, les pimes buscant solucions en la història de l’economia i, mentre, els bancs es dediquen a llepar-se les ferides sense mirar al seu voltant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!