Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Anna Politkóvskaya

Publicat el 7 d'octubre de 2006 per vicent

Volia escriure sobre dos actes preciosos en els quals he participat, divendres a la nit a Sant Medir a Barcelona i avui al migdia a Sant Vicent de Llíria.
Però en arribar a casa, ací a Bétera, ha sonat el telèfon. Des de la redacció em comunicaven la mort d’Anna Politkóvskaya, assassinada a Moscou. Era una dona valenta, una enorme periodista incorruptible. I vivia a Rússia, on Putin li la tenia jurada. L’han mort d’un tret, m’imagine que ordenat per ja sabem qui.

Una volta, a Barcelona, crec que era el novembre de 2002, vaig presentar un dels seus llibres al Col·legi de Periodistes en un acte organitzat pel Pen Club català i després anàrem a sopar, amb el Carles Torner, la Dolors Ollé i altres amics. La Politkóvskaya tenia una apariència física fràgil. Algú li va preguntar si li feia por que la mataren, crec que van dir allò eufemístic de “que et passe alguna cosa” i ella va dir que el que realment li feia por era patir. Va comentar alguna cosa així com que si l’havien de matar esperava que ho feren fàcil i ràpid -comentari que recorde vagament en la literalitat però clarament en el sentit.
Recordant-lo, i en aquest moment de ràbia infinita, només puc esperar que haja estat així i retre-li el meu homenatge públic.

___________

PD.(diumenge 8 al matí)

He trobar l’entrevista que El Periódico va publicar aleshores amb ella. Crec que val la pena ser llegida avui:

“Putin és un racista patològic, un genocida”

Anna Politkovskaia es juga la pell per 400 dòlars al mes, que és el que li paga la revista independent moscovita Novaia Gazeta per denunciar les atrocitats que l’Exèrcit rus perpetra a Txetxènia. Aquest va ser l’aval perquè Movstar Baraiev, el líder del comandament txetxè que va assaltar el Teatre Dubrovka, la reclamés com a mediadora.

–¿Què hi va veure, a la cara de Baraiev?
–No vaig parlar amb ell. Estava dormint. Baraiev consumia heroïna, i el seu humor era canviant. Així que vaig negociar les condicions amb el seu segon, en aquells moments un home més ponderat.

–Va negociar a contra rellotge.
–Va ser difícil. No tenien por. Tenien molt clar per què eren allà. Estaven disposats a morir. Això va crear moltes dificultats en la negociació, que normalment s’estableix sobre el su- pòsit que els terroristes volen conservar la vida. En aquest cas, de seguida ens van dir que la seva vida no entrava en el joc.

–¿Com es pot qualificar l’operatiu muntat per Putin?
–A Putin no l’han frenat mai les víctimes. Encara que sembli que Occident se n’hagi adonat ara, el que va passar al Teatre Dubrovka és idèntic al que va succeir al submarí Kursk. Hi havia vides en joc i no va moure ni un dit per salvar-les. Va optar per mantenir la imatge de no acceptar cap acte de terrorisme.

–¿La lentitud va ser l’únic error?
–No. Ara sabem que va ser Putin qui va decidir personalment llançar aquell gas, tot i l’oposició dels generals de l’Exèrcit. Sabien que hi moriria una quantitat indeterminada de persones, especialment nens, malalts, vells… I s’hi van negar.

–Com a mediadora, sens dubte va ser el pitjor dels finals.
–La tragèdia no s’ha acabat. Comença. Més de 100 persones continuen desaparegudes. Hi ha un bon nombre d’afectats pel gas amb una sang massa semblant amb la dels malalts de càncer. Però el Govern no pagarà una investigació. A més a més, s’està fent neteja ètnica de txetxens a Moscou. Cada dia s’ha d’anar a la policia per reclamar l’alliberament d’algú.

–¿Per què arrisca tant vostè per 400 dòlars mensuals?
–No puc fer una altra cosa. Estic convençuda que ser periodista a Rússia pressuposa el risc.

–Sí. Però 40 viatges a Txetxènia…
–Ho faig perquè no ho fan uns altres. El que passa a Txetxènia no és un combat contra el terrorisme, sinó una matança de civils. Un genocidi. I Rússia ho ha de saber.

–Ha de conèixer l’infern.
–He vist l’exhumació de fosses comunes secretes. La crueltat de la tortura en els mutilats. La inexistència de lleis. Al trepitjar Txetxènia has d’entendre que deixes de ser una persona. Ets un material biològic sense drets i l’Exèrcit pot fer el que vulgui.

–Esculli una imatge de l’horror.
–Recordo un nen que li va prohibir a la seva mare parlar en rus amb mi. Això és més terrible que l’exhumació de cadàvers. Aquest nen és com el que va créixer durant la primera guerra, el 1994, i que després s’ha convertit en Baraiev…

–A vostè la van detenir fa uns mesos. La van amenaçar de violar-la.
–Només vaig corroborar en carn pròpia el que la gent m’explica. Estava recollint informació, l’Exèrcit em va arrestar i va comunicar que estava desapareguda. Dues persones que em coneixien es van arriscar i van trucar a Moscou per informar del meu arrest. Em van deixar anar al cap de tres dies i aquelles persones van ser executades. ¡Els dec la vida!

–Gairebé la perd. Li van muntar un simulacre d’afusellament.
–És una tortura molt estesa a Txetxènia, com el comerç de cadàvers. Però haig de reconèixer que, des d’aleshores, les coses em van resultar més fàcils. Fins aquell moment, els militars m’acusaven d’escriure mentides. Vaig aconseguir tapar-los la boca. Encara que les coses s’han complicat després dels fets del teatre…

–¿En quin sentit?
–La nova llei de Putin prohibeix la publicació de material que doni suport als terroristes, és a dir contrari a les operacions antiterroristes, un capítol en què entra tota informació sobre la població civil. Sincerament, no sabem què fer.

–¿Què vol Putin de Txetxènia?
–Aquesta és la mateixa pregunta que es fan els txetxens. La meva opinió és que Putin és un racista patològic. Odia la gent del Caucas. Està aniquilant una nació.

–I el silenci és espès.
–Tornem a ser el que érem fa 15 anys: un país soviètic amb armes nuclears. Si volen que continuem així, callin i segueixin sent indulgents amb Putin. Si no, ajudin-nos a continuar la lluita per la llibertat.

(Entrevista de Núria Navarro)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Si aquests assasí anomenat Putin no es entre reixes, cap humá mereix estar-hi.
    Aquesta notícia m’ha trasbalsat de rábia. Només he llegit un  llibre d’ella: "La deshonra rusa", i despres de llegir-lo, hi he pensat molts cops, sobretat llegint notícies de les atrocitats a Txexènia.Crec que era una dona integre de cap a peus, els periodistes hau d’estar orgullosos d’haver tingt una col·lega com ella.

  2. he hagut de fer una notícia sobre l’assassinat d’aquesta col.lega. un dels talls de veu que he escoltat que va dir a bcn quan li van donar el premi internacional manuel vázquez montalbán, és que putin és un assassí, que tothom ho sap. també la comunitat internacional, deia, i li riuen les gràcies. es queixava que tothom li riu les agràcies a aquest exmembre del kgb que és un assassí professional. quina ràbia. quanta infàmia. quina merda de món incapaç de reaccionar contra governants tirans després de tants anys d’experiència.

  3. Tot el meu reconeixement i respecte per aquesta dona assassinada per les clavegueres de Rúsia.

    Cal que exigim responsabilitats a Putin, i que els responsables dels estats deixen de convidar i fer-se fotos amb aquest xenòfob.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.