Només la camisa

Avui és el 15 d’agost del 2020. Dia de la marededéu. El més estrany de tots els que he viscut. Perquè enguany no hi haurà ni alfàbegues ni coets a Bétera. La pandèmia ha trencat també el cicle anual que més espere. Enguany no em podré refer a mi mateix a la una, allà a la placeta del sol, entre confeti i campanes, al costat dels amics. Simplement no hi ha res.

Escric assegut a la vora de la finestra i no hi ha res allà on un altre any hi hauria soroll, gent pujant cap a l’hort, músiques i aquella excitació popular que et diu que ha arribat el dia. De tant en tant passa un cotxe i prou. Per no tenir no tinc ni tan sols la meua major per a despertar-me a crits dient que ja sent la dolçaina i com és que jo encara sóc al llit… Ha de passar un confinament per un cas de covid a la feina, allà a sa casa de Barcelona.

A les vuit, però, han començat a sonar les campanes. Potser és l’única cosa que es pot fer. Ha estat un toc a mà potent, com si volguera despertar-nos d’aquesta boira que segur que a aquesta hora entristeix mig poble com m’entristeix també a mi. Les campanes sonaven com si intentaren matar la decepció i les he gravat amb el mòbil. He pensat que potser és un senyal de persistència, d’eixa persistència en la identitat de la festa sobre la qual tant he escrit al llarg dels anys i a la qual tanta importància done.

No és l’únic gest. Al poble han aparegut banderes i pancartes en molts balcons. ‘Bétera, poble coeter’ diuen les unes. ‘Estime  Bétera’ les altres. I han posat unes grans fotografies històriques de la festa en alguns indrets especialment sensibles avui. Una de molt gran ocupa bona part de la façana de l’església i ahir em vaig fer una foto davant seu, amb el pare. Pels records.

Però res m’és prou avui, quinze d’agost, a aquesta hora. També perquè les prèvies no han existit. La de Bétera és una festa que tota allarguem dies, gràcies als prolegòmens. Però enguany no he anat tampoc a recuperar el casc, les botes i la roba per tirar coets, guardada cada any perquè només la gaste cada 365 dies. Ni ens hem preocupat de comprar-ne. Albert encara insistia en que compràrem algun caixó per si de cas n’hi havia l’oportunitat, que no sé sap mai. Però no li hem fet cas. No ens hem acostat a ca Rausell, que està tancada, a veure què té. Ni hi ha hagut el ritual esborronador de les cases omplint-se de gàbies la vespra i tapant de manera solidària les façanes. No hem pogut tampoc assomar-nos a l’hort a parlar amb Ramonet i veure com creixen les alfàbegues…

Ara, però, em faré un cafè i em vestiré. I em posaré la camisa de majoral del 1992 i eixiré al carrer.  No puc fer cap altra cosa enguany. Només portar aquesta camisa que ens marca i ens distingeix, que ens fa únics i diferents com a poble. Aquestes flors que tant m’estime. I enyoraré l’olor de l’alfàbega. I esperaré que passen 365 dies i que tot això d’avui quede com un malson. Per favor…

5 pensaments a “Només la camisa

  1. Jo el 5 d’agost també em vaig posar la camisa i els pantalons blancs perquè era la Festa Major de les Neus a Vilanova i la Geltrú, encara que al carrer no ballessin ni el Drac ni els Gegants i els meus Bordegssos substituissin les seves torres per un emotiu toc de castells de gralles en una plaça de la Vila deserta. I a la taula de dinar, amb la família com sempre, vàrem posar alfàbregues que també és l’herba i l’olor de la festa vilanovina, encara que no les fem tan espectacuars com a Bètera…
    M’he emocionat llegint-te, estimat germà. I recordant aquella vinguda a les festes del teu poble en els primers anys d’aquest segle. La Marededéu, Sant Roc… i Sant Gos !

  2. Benvolgut Vicent, aïllat com estàs avui, t’acompanyem molts en la tristesa i la recança, i espero que també en la fe i l’optimisme que això només és una anomalia, d’aquelles que, quan tornem a recuperar el que hem perdut momentàniament, ens ajuden a apreciar i estimar molt més allò que durant anys hem donat per descomptat.
    Una abraçada ben forta, des de Seattle.

  3. Avui, 15 d’agost, la tristesa es a totes les viles. I dia tan especial, ple de sons, balls i somriures. Sento la teva tristesa, sento la tristesa com és va veient dins els nostres cors
    Guai la camisa! Passa-ho bé!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *