Tornar a la redacció

Avui hem tornat a treballar a la redacció de VilaWeb. La vàrem tancar, per la pandèmia, el divendres 13 de març i l’hem reobert per tant tres mesos i quatre dies després.

El retorn ha estat estrany. Supose que ens acostumarem però les coses són complicades. Hem hagut de refer les taules, on seu cadascú i aplicar els protocols d’higiene necessaris i lògics. Amb la qual cosa hem tornat però no del tot. O no com abans. La reunió de redacció, per exemple, no la podem fer en la sala de reunions sinó en la sala gran i tots amb la màscara posada.

En aquesta vida he viscut moltes coses rares però aquesta és de les més estranys per on m’ha tocat passar. Personalment i en la feina. En un diari la redacció, en tant i en quant intel·lectual col·lectiu, necessita existir. És a la redacció on vibres, on botes d’alegria o d’irritació, on et sent còmplice amb la gent que comparteix amb tu mirada. La redacció és un anar i tornar d’idees, un huracà de propostes que és molt difícil de substituir per l’entorn telemàtic.

Pel fet que els caps de setmana, de sempre, a VilaWeb es treballa des de casa és possible que nosaltres fórem la redacció més preparada per a treballar de forma telemàtica. Però aquests mesos de whatsapp i videoconferència ens han ensenyat moltes coses i una d’elles ha estat el valor, el pes, de la redacció. I com cansa i que lent i ineficaç que és la comunicació telemàtica si tens l’oportunitat del cara a cara.

És una lliçó a retindre. Una més.

Un pensament a “Tornar a la redacció

  1. Jo sóc autònoma, faig classes de català i espanyol per a la UB o qui sigui. Estic molt especialitzada a fer-les per a gent que acaba d’arribar. Ara les faig a uns estudiants de Síria, Iraq i el Congo. Estan aprenent català i espanyol alhora. Tot un repte. No duien ni un mes i mig a BCN i ja ens vam confinar. Ha estat un repte les classes amb el zoom. He après moltes coses, molts avantatges de l’ensenyament on line, però les llengües s’aprenen bé cara a cara, veient les expressions de sorpresa, de pòquer, de vergonya… de petits no haguéssim après la nostra llengua materna sense el contacte amb els altres… Les classes presencials són molt necessàries i no entenc les universitats i la poca predisposició a tornar a fer classes presencials… De vegades penso quina sort hem tingut que els sanitaris no hagin estat de les universitats, les universitats de seguida s’han apuntat al carro de la vida fàcil… Un tema llarg… disculpa… el deixo aquí… el teu escrit m’ha agradat molt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *