Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

1 de juliol de 2011
0 comentaris

Nova estratègia per la independència

Nota: Aquest article és la tercera part o la part complementària dels articles què vaig escriure amb el títol: Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part) i Decàleg d’acció política per la xarxa sobiranista (coordinada per l’ANC)

Per poder assolir els objectius proposats cal decidir l’adequada estratègia. Aquesta, pot ser diferent segons les circumstàncies i els recursos que es disposa. Per aconseguir l’objectiu de què Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà a la Unió Europea, cal decidir correctament l’estratègia sinó es vol córrer amb el risc de no arribar-hi mai.

L’estratègia que hi ha hagut fins ara entre els independentistes ha estat basada en dos grans eixos:

1) Pedagogia a favor de la independència per aconseguir un suport majoritari a ella

2) Crear o fomentar que un partit independentista arribi al poder per poder fer pedagogia des de les institucions i quan hi hagués el suport majoritari, engegar el procés cap a la independència.

Fins fa poc, pensava que aquesta era la millor estratègia. Creia fermament que el millor era aconseguir que un partit arribés a governar per així poder fer pedagogia a favor de la independència. A través dels mitjans de comunicació dependents directament (TV3, CatRadio…etc) o indirectament (amb els mitjans subvencionats) i també per accions polítiques del President i consellers, pensava que ajudaria a crear dins de la societat catalana un estat de l’opinió política favorable a la independència. Una vegada s’hagués aconseguit, començar el procés des de la Generalitat per aconseguir-la.

Però el que no comptava era amb la capacitat perversa per corrompre les persones que el poder té i una democràcia espanyola que acaba desactivant als polítics independentistes quan es presten a fer política . El que ha succeït amb ERC quan ha tocat poder, és un exemple clar del que acabo de dir. Penso que no cal més paraules.

Després de veure la marrada que patia el que fou el meu partit durant 18 anys, vaig pensar que calia canviar d’estratègia. Un partit que vol aconseguir un Estat propi, mai ho podrà aconseguir si es presta a jugar a fer política (sigui d’esquerres o de dretes) dins del marc constitucional espanyol. Per això, vaig abraçar amb molt d’entusiasme la proposta del Dr. Carretero amb Reagrupament.

Reagrupament va proposar crear una candidatura formada per independentistes que deixant de banda les seves adscripcions ideològiques (i partidistes), es presentessin al Parlament per proclamar la independència de forma unilateral i després si fos necessari, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de la comunitat internacional. La novetat, a part de la proclamació unilateral de la independència, era la nova estratègia de crear un moviment format per persones i no partits, per no caure en el joc partidista polític i aixì concentrar-se en aconseguir més ràpidament la independència. També es va fer propaganda a favor de regenerar democràticament la política catalana com a mitjà per arribar-hi a sectors de la població que no eren independentistes i també posar de manifest la corrupció que existeix a Espanya.

Tot el que va succeir amb Reagrupament i els resultats del 28N, van demostrar-me, que malgrat semblava una bona estratègia i de comptar amb un excel·lent equip humà, hi havia quelcom que el feia inviable. En aquest cas, no ha estat la perversió inherent que hi ha al poder. El que ha fet fracassar electoralment a Reagrupament, ha estat el pobre i miserable joc polític que existeix dins de la societat catalana. Malgrat està clar que aquest joc depèn del poc marge que ens dóna el marc espanyol, això no treu, que hi ha una part important de responsabilitat dels catalans de permetre que el que abans es deia que era un oasi català, ara sigui més aviat un pantà podrit ple d’escorpions i sangoneres. Altre punt que explica el fracàs electoral, és que, segons el meu parer, el Dr. Carretero és més un líder per un país del nord d’Europa que d’un país mediterrani i espanyolitzat com el nostre.

Però a part d’aquestes constatacions desagradables, per sort, gràcies a una sèrie d’iniciatives de la societat civil els darrers any i la inestimable ajuda dels nacionalistes espanyols, hi ha ara per fi, un suport majoritari de la societat catalana a votar afirmativament en un referèndum d’independència. Això és nou. Aquest suport tant majoritari no existia fa 5 anys.

Aquest suport majoritari s’ha aconseguit sense l’ajuda de la Generalitat i dels mitjans de comunicació, més aviat al contrari. Això per mi, obliga a canviar radicalment l’estratègia que fins ara s’ha aplicat. Ja no cal aconseguir governar la Generalitat per assolir una majoria social a favor de la independència. Ara el que cal es definir una nova estratègia per arrancar el més aviat possible el procés d’independència, doncs el suport ja ho tenim. Aquesta, segons la meva opinió, es basaria en dos punts:

1) Per assegurar que guanyi el SI en un referèndum, tal com senyalen les darreres enquestes, cal desactivar els abstencionistes temptats a votar pel No. Per això cal fer una Pedagogia específica, des de la societat civil a aquests sectors de la població. Per mi, aquests són bàsicament: els immigrats nous i sobretot els anomenats “indignats”. Amb aquests darrers cal insistir amb el tema de la injustícia social i de la pobresa democràtica del sistema polític actual és degut a què els espanyols ho han creat per mantenir sotmés al poble català i basc. Això ha estat aprofitat per alguns per aprofitant-se i enriquir-se a costa de la resta dels espanyols. Cal fer-los veure que sense la independència no haurà mai l’oportunitat de poder crear un Estat nou dotat d’un sistema polític més just i lliure de les perversions de l’actual règim espanyol derivat del franquisme.

2) Pressionar, des de la societat civil, als representants polítics perquè facin els passos necessaris per assolir que Catalunya esdevingui un Estat propi. Cal que els dirigents dels partits polítics arribin a la conclusió que si volen continuar al poder o un dia arribar-hi, han d’assolir la independència de Catalunya. Com vaig definir a la primera part, cal deixar-los sense oxigen de poder fer “política”.

Ha de ser la societat civil qui ha d’agafar lideratge per assolir la independència. De fet, moltes accions que ha fet la societat civil, ha provocat que els partits polítics modelin el seu discurs cap a postures més independentistes. Fa pocs anys CiU, malgrat tenir potser la mateixa base de votants sobiranistes que ara, no volia sentir parlar d’independència. Recordo que quan vam fer la manifestació de Brussel·les el 2009, els dirigents de CiU, van obligar al seu candidat, que era un independentista reconegut com en Ramon Tremosa, ha ser molt cautelós i fins i tot, de no participar a la manifestació. Dos anys més tard, el ex-president Pujol sembla que s’ha tornat independentista i el President Mas, no s’amaga de dir que potser haurà de pensar seriosament amb ella com una solució de l’atzucac que es troba Catalunya. Estic segur que els referèndums populars del darrer any, la gran manifestaciño del 10J i el nacionalisme espanyol imperant a Espanya, ha fet que els votants convergents que eren reticents a mostrar-se com a independentistes, ara són els que diuen als seus dirigents, que apostin més per a ella.

Per tot això, penso que cal que la societat civil reforci l’esforç i continuí treballant, encara amb més ganes, per aconseguir que en les properes eleccions al Parlament hi hagi les condicions necessàries per tal que els partits catalans arribin a un acord per fer una gran candidatura per engegar el procés cap a la independència. A aqui l’ANC pot tenir un paper cabdal.

Només dependrà de nosaltres, els catalans de càrrer i que no tenim cap compromis ni abscripció partidista. Cal tenir clar que els partits polítics només s’hi apuntaran al final si hem fet bé la feina i crear un de nou ad-hoc per això, donades les circumstàncies i les dificultats que imposa el sistema democràtic espanyol, es impossible. Cal tenir clar que els partits polítics actuals, com a maquines per guanyar votacions que són, si veuen que no treballar per la independència segueix sent el camí més fàcil per aconseguir guanyar les eleccions, no hi haurà res a fer.

Ara per ara, per mi, aquesta és la millor estratègia possible que assolir el somni que molts de nosaltres portem lluitant des de fa molts anys: Veure Catalunya com un Estat d’Europa.

Endavant les atxes!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!