I un dia fas vint-i-cinc anys…

Avui VilaWeb fa 25 anys. Un dels redactors ha dit ‘un quart de segle’, en comptes de dir ‘vint-i-cinc anys’ i el cor m’ha fet un bot. Certament és molt temps, un esforç personal i col·lectiu enorme que provoca molta satisfacció però també et fa apreciar com de ràpid ha passat el temps.

Quan vam començar VilaWeb la meua major era una xiqueta menuda i la meua menuda no havia nascut encara. Avui totes dues ens han sorprès. La menuda passa el confinament a casa i de bon matí, davant la nostra sorpresa, ha dit que volia eixir a passejar. Anava a per un pastís que havia encomanat amb el nou logotip del diari, que ens ha ensenyat amb un somriure impagable. I ens ha posat per videoconferència la germana que ha organitzat una festa virtual que ens deixat devanits a l’Assumpció i a mi.

Perquè resulta que han creat un grup de whatsapp on han convidat a 91 persones, pràcticament tothom que  en un moment o un altre ha treballat a VilaWeb, a alguna gent no hi ha hagut manera de trobar-la després de tants anys. I tots s’han posat a contar anècdotes, a recordar moments divertits o difícils, a preguntar-se els uns als altres sobre la situació personal.

Dir que ha estat bonic és quedar-se curt. Jo he quedat completament trasbalsat. L’estima que hi ha entre tota aquesta gent és un producte invisible de VilaWeb però deu ser una de les coses més emocionants que m’ha passat en la vida.

Després he sabut que la idea inicial era fer una festa presencial, amb la gent de carn i ossos i present i que per tant estava preparant-se des d’abans del confinament. Això m’ha sabut greu perquè realment hauria estat molt bonic saludar personalment a tothom. Però ja hem fet plans per a quan s’acabe aquesta llauna intentar-ho.

La festa ha centrat el dia però les emocions no s’han limitat a ella. Per les xarxes socials i pel correu he rebut una quantitat enorme, desproporcionada, de felicitacions i he hagut d’atendre alguns mitjans de comunicació, que a la vegada també ens felicitaven. En diverses ocasions al llarg del dia he hagut d’aturar-me un segon a aguantar-me els sentiments que em pujaven. I més d’una volta he sentit que tot allò era massa, molt més del que ens mereixem.

Tot plegat ha estat un immens mar d’estima del qual no sé com anar-me’n, ara que ja és ben de nit i el rellotge ja ha començat a marcar l’any que fa vint-i-sis…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *