Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

28 de gener de 2011
2 comentaris

Despujolem la política catalana (2a part)

Nota: El novembre del 2008 vaig escriure un article amb el nom de “Despujolem la política catalana” al Bloc Gran del Sobiranisme. Ho vaig fer després d’haver llegir el primer volum de la biografia del President. He pensat que podria ser interessant tornar-lo publicar.

Arran de l’editorial independentista d’aquesta setmana del President Pujol, s’ha escrit molts articles. Jo també he escrit un expressant la meva joia per ser un dia llargament esperat. Però després de reflexionar, penso i és  la meva modesta opinió, que el President  ha malgastat esforços en una tasca impossible i que anava contra la història. Però no solament contra la història espanyola imperialista sinó també contra la història de qualsevol procés colonial o de conquesta. Només hi ha dues alternatives: Caixa o Faixa.  Jo em preguntava com era possible que una persona patriota i de la talla del President Pujol no ho veiés i en canvi  hagi ajudat a què ara estiguem més a prop de la nostra desaparició. Potser no hi havia alternativa. No ho sé, però això no deixa que en aquest sentit, no hagi estat i perdoneu l’expressió, un esforç estúpid.

Demanava a l’article que es despujolès la política catalana en el sentit de dedicar tots els nostres esforços cap a la llibertat. Com bé reconeix ara el President Pujol, no hi ha alternativa sinó ens volen redir i per tant desaparèixer com a poble. En aquest sentit és pot dir que el mateix President Pujol ha fet el primer pas per despujolar i això per mi és molt bona noticia. De fet és excel·lent. Ara cal que els polítics actuals catalans, segueixin fent el mateix, sobretot parlo pel President Mas.

Aquí teniu l’article:

  

Estic segur que aquest article provocarà més d’un comentari crític dels que miren i juguen a curt termini en la política catalana. També més d’un no m’acabarà d’entendre el que voldria expressar amb aquest títol; possiblement jo mateix tampoc no ho acabo de tenir clar i reconec que és un pel cridaner. Però a vegades tens un no sé què al fons del teu cap que fa dies que frisa per sortir però no acaba mai de fer-ho. Avui, amb aquest article miraré de veure si tinc sort i el faig fugir de les boires dels pensaments inacabats.

.He acabat de llegir les memòries del molt honorable Jordi Pujol. Em va costar començar-les i m’ha costat acabar-les. No perquè fos un llibre feixuc o mal escrit o perquè el que pogués explicar no fos interessant; ans al contrari, sinó perquè sabia que em provocaria dolor el que llegiria.

Les meves expectatives s’han complert. He vist confirmades moltes de les meves sospites respecte de la poca alçada dels polítics catalans durant la transició. He llegit com uns emmetzinats per la intoxicació de la propaganda comunista varen sotsobrar amb els esculls de la fal·làcia de la germanor dels pobles d’Espanya. D’altres varen caure alienats per l’esquer, llançat des de les instàncies del poder espanyol, que els catalans tenim lloc dins d’Espanya si ajudem i contribuïm a modernitzar-la.

Molt pocs, però, varen tenir clar que tot era un simple engany, una simple ensarronada, tota la transició i l’actual democràcia, fou i és encara un estratagema per continuar mantenint i si poden, augmentar, la superioritat castellana respecte a les altres nacions de l’estat espanyol..

Tot plegat m’ha fet mal; malgrat que ho sabia, no és gaire agradable veure  confirmat que la meva pàtria té un dèficit, jo diria, tenint en compte la realitat actual, de fins i tot estructural, pel que fa de lideratge polític. Amb tot, tal com diu aquella dita que cada poble té els líders que es mereix, nosaltres tampoc no podem defugir de la nostra responsabilitat en aquesta mancança d’ambició patriòtica en els nostres líders.

 

En el llibre, es pot veure com en Jordi Pujol i Soley va ser tot un emprenedor tant econòmicament com sobretot políticament. Malgrat venir d’una família burgesa de classe baixa-mitjana, gràcies a les seves conviccions va arribar ser el president de la Generalitat quan ningú, incloent-hi ell mateix, no s’ho creia. Va arribar a ser el president que més anys ha estat al govern, fins a quasi 24 anys, malgrat que al principi no li donaven ni un any de vida. Parafrasejant el tòpic del somni americà que qualsevol ciutadà d’Amèrica pot arribar a ser president només gràcies al seu esforç, podríem dir que en Jordi Pujol i Soley seria tot un exemple del somni català.

Però aquest somni català, a diferència del somni americà, és avui en dia difícilment repetible. A Catalunya, com a la resta dels Països Catalans, els emprenedors són cada dia més poc valorats per la nostra societat. En això ens assemblem cada dia més als espanyols, a Espanya el que compta és tenir diners i poder, no importa com; bé, de fet sí que importa, per als espanyols aconseguir ser ric gràcies a tota una vida de treball i sacrifici no té cap gràcia.

 

El llibre m’ha confirmat algunes de les sospites que tenia del president Pujol. Unes sospites que m’han donat una possible explicació del perquè el president Pujol mai s’ha declarat independentista. Potser una persona experta en la matèria ho podria explicar millor que jo, però crec que té relació amb la síndrome del qui ha estat torturat.

Jo he conegut dos companys del meu partit que també han estat torturats per la policia espanyola. Ambdós, igual com explica en el seu llibre el president Pujol, mai no em varen explicar el que els havien fet. De fet sempre ho ha sabut per altres fons. A l’un l’he perdut de vista i l’altre encara té un paper important dins de l’aparell del partit, però curiosament mai no ha volgut estar a la primera línia. En canvi és un dels principals avaladors i defensors del tripartit.

La tortura pot afectar de moltes maneres les persones. Com també hom pot ser torturat de moltes maneres, des de físicament fins a mentalment. Crec, de fet, que els catalans estem sent constantment torturats. Els espanyols, directament o indirectament, ens estan dient que no som ningú, que no tenim poder, i que no en tindrem mai. Sempre que poden, han utilitzat la violència contra nosaltres. Aquesta forma de menysprear la personalitat del nostre poble, junt amb els episodis de violència que els espanyols tenen el costum d’utilitzar amb nosaltres periòdicament,  és per mi, una forma de tortura. Al cap i a la fi, ens volen mesells. La tortura, ja sigui directa, trencant la teva voluntat o en la forma de menysprear-nos subliminalment, minva l’autoconvicció sobre les possibilitats d’un mateix i fa baixar l’autoestima.

Penso que al molt honorable Jordi Pujol la tortura física, però sobretot la mental que ha hagut de suportar durant tants anys de lluita contra l’Estat, i també per les traïcions dels que en teoria són els seus propis conciutadans, al final el va condicionar políticament, encara que ell no ho vulgui ni ho voldrà reconèixer mai. Al president Pujol l’han condicionat en la seva ambició política. El president Pujol, també va veure minvada la seva autoestima, potser no tant amb ell mateix, sinó vers el poble català. ¿Com, si no, es poden entendre les seves predictives declaracions en contra de fer un nou Estatut en què ens avisava del ridícul que faríem?

Malgrat tot el potencial enorme que posseïa, el president Pujol no va creure, a vegades amb motius, que els catalans estaríem a l’alçada davant de la reacció d’Espanya a una hipotètica petició d’independència per part nostra. Per això el president Pujol sempre s’ha declarat a favor de la unitat d’Espanya i en contra de la independència de Catalunya.

Si no, ¿com pots entendre que una persona que ha lluitat tota la vida per la seva pàtria i que es declara nacionalista català no vulgui la llibertat del seu país?

¿Hi ha alguna lògica a voler ser català i a la vegada espanyol, entenent que ser català per a un nacionalista equival a obtenir el mateix estatus que un nacionalista espanyol entén per ser espanyol? O ets nacionalista català o ets nacionalista espanyol, però les dues coses mai.

 

Amb tota la prudència del món, l’única explicació plausible que personalment veig en una persona de la talla moral, ètica i patriòtica del molt honorable president Pujol és que aquesta tortura a què ha estat sotmès li ha fet perdre l’estima vers els catalans i això li ha fet canviar els paràmetres lògics que regeixen el seu pensament polític. Com els ha passat a moltes de les víctimes sotmeses a tortura física i mental, el president Pujol, potser per la seva experiència viscuda en pròpia pell i que molt bé relata en el seu llibre, creu que als catalans, pel trauma de la tortura a què hem estat sotmesos i que encara estem patint, ens acabarà passant factura en forma de manca de coratge si un dia ens hem d’enfrontar de nou al nostre torturador.

El president Pujol ho ha donat tot i més per Catalunya, no podrem potser mai estar-li agraït pel que ha fet, però m’ha fet molt de mal veure com un gran polític estadista com ell, que tenia un potencial i experiència immensament superior ja no als altres polítics catalans sinó a qualsevol dels altres polítics de l’Estat espanyol i molts dels seus coreligionaris d’Europa, s’hagués hagut de conformar a ser un simple president d’una Comunidad Autónoma del Reino de España.

 

La política catalana d’avui és plena de personatges que sembla que hagin estat torturats. Veig molts polítics condicionats, turmentats i amb por de reivindicar amb fets i no només paraules la nostra llibertat, i fins i tot en veig més d’un que potser a causa de la seva manca de conviccions, ja ha superat la por gràcies a la renúncia de tota ambició política catalanista. Si no tens ambicions polítiques com a catalanista, mai hauràs d’enfrontar-te a qui et fa patir i et menysprea com a poble.

Darrerament, he vist sorprès que els líders dels principals partits polítics catalans, inclosos els que són sucursals dels partits espanyols, com també els que s’autoanomenen independentistes, fan discursos pujolians. Sembla que tots s’han posat d’acord a cercar amb el president Pujol la inspiració per fer front a aquests temps de crisi i d’incertesa. Però cap d’ells, igual que va fer sempre el president Pujol, no mostra cap ambició sobiranista.

 

Jo ja n’estic cansat, d’aquest discurs, el veig caduc i condicionat a un temps i amb un personatge irrepetible. Potser cal que ho canviem, ho dic des de la perspectiva de que aquest discurs fins ara ens ha portat en aquest atzucac. Potser ja és hora que els lideratges polítics catalans es treguin de sobre el llast de la repressió, de la tortura, del menyspreu constant a què hem estat i estem sotmesos, per tal de poder tenir una visió ambiciosa i il·lusionant que ens porti cap a la nostra sobirania plena. Penso que ens queda poc temps per a la nostra supervivència com a nació i a la política catalana ja no ens val més del mateix. Perdoneu si m’invento aquest mot però penso que cal despujolar la política catalana. Cal un nou discurs il·lusionant adaptat als nous temps i sobretot a l’objectiu que qualsevol nacionalista ambiciona.

M’agradaria que el pròxim president de la Generalitat ambicioni ser, d’una vegada per totes, el president d’una nació lliure i sobirana.

 

Nota: No sé si el President Mas pensa amb ser un President d’una nació lliure i sobirana, però almenys espero que si el seu mentor i mestre ara ha reconegut que l’alternativa de no voler ser-ho és redir-se i per tant, la desaparició del poble català, tingui clar el que infructuosament des de Reagrupament van dir encara no fa dos mesos: Ara si, ara toca independència.

 

Endavant les atxes!!

 

  1. poden posar en qüestió el seu anterior recorregut vital. El Gran Timoner català ens ve a dir que no ens ha portat al port que ens havia promès, que no ens ha portat a bon port. L’autonomia no ha portat al país lliure i ric que ens mereixem i volem. Ara, assenyala el port adequat als nous timoners de la nau catalana: la independència. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!