Per saludar Jean Daniel

Manlleve el títol de l’article que Bernard Henri Levy dedica a Jean Daniel en el dossier extraordinari que L’Obs consagra al seu fundador, en ocasió de la seua mort. Daniel ha estat un dels meus referents periodístics, cosa que no vol que estiga d’acord amb ell en tot. Però el conjunt de la seua vida, la seua manera d’encarar-se amb l’ofici i la seua comprensió del paper que els periodistes juguem ha estat una influència determinant per a mi. Entre les primeres. Per això aquests dies he devorat tant com he pogut tot el que sobre ell s’ha escrit. Amb emoció.

Deixe ací cinc detalls, apuntats d’entre les moltes coses noves que he llegit aquest dies:

-Serge Raffy explica que Daniel va ser periodista i no escriptor ‘perquè l’huracà de la història se’l va emportar per davant’. També sintetitza la seua proposta periodística amb aquestes paraules: ‘Barrejar la literatura i el periodisme. Introduir la subjectivitat de l’individu al servei de la comprensió del món. Els fets, sí, però amb elegància i analitzant-los.’

-El seu gran amic Bernard Guetta explica una anècdota tant interessant que he canviat el meu perfil de twitter i tot. Diu que Eugenio Scalfari li va dir una vegada que ‘un journal doit être un journal-parti, un journal qui soit un parti en lui-même et il était ainsi, comme on voudra, notre directeur de conscience ou notre commissaure politique’.

-Guy Stibon diu que Daniel deia que ‘jo preferisc equivocar-me al costat de Sartre que tenir raó al costat d’Aron’. I mire que jo he admirat també Aron…

-Robert Badinter afirma que Jean Daniel no era un home de justícia sinó ‘un home just en el sentit bíblic del terme’.

-François Armanet explica que quan François Hollande va condecorar Daniel, va definir el que és un bon periodista dient que ‘és ser en un lloc bo, amb la persona adequada’.