Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

16 de juliol de 2010
0 comentaris

Lopez Tena:Quan les paraules dels nostres amics fan més mal

Aquesta setmana hi ha un intercanvi de retrets entre independentistes. Ja vaig esmentar amb l’article  Dies difícils pels independentistes de debò que militen en partits parlamentaris , que a mesura que ens acostem a les eleccions al Parlament, es faran més evident un cert nerviosisme que provocarà disputes entre ells, degut a les divergències i retrets per culpa de les contradiccions que es veuran sotmesos els independentistes que donen suport als partits parlamentaris catalans que no apostin clarament per la proclamació unilàteral d’independència al Parlament.

La IP per recollir signatures per fer un referèndum, segons la llei de consultes populars, inicialment va ser admesa per la Mesa del Parlament, però posteriorment fou tombada fa tres dies amb els vots de tots els grups menys ERC. Això va provocar la dimissió de tots els seus càrrecs dins de CDC del principal promotor d’aquesta IP, el jurista Alfons Lopèz Tena.

La ILP basada en la llei d’iniciatives legislatives populars, que es va presentar com alternativa per si la IP era rebutjada degut a la interpretació del TC, va ser rebutjada també fa tres dies, unànimement per tots, incloent ERC. Això va provocar la dimissió dels càrrecs interns dins d’ERC del diputat Uriel Bertran, un dels principals promotors i portaveu de la coordinadora nacional dels referèndums.

La coordinadora nacional pels referèndums, va escriure dos comunicats molt crítics amb els partits parlamentaris catalans respecte aquests dos fets.

A partir d’aquí, es va publicar una resposta agre de l’Ernest Benach, el President de la Mesa del Parlament defenen la seva postura i atacant a la coordinadora i titllant-la d’irresponsable. Ahir es va produït una rèplica contundent i dura de l’Alfons Lòpez Tena a la resposta de l’Ernest Benach.

(continua)

.

Jo no entraré a valorar el que un i els altres diuen. Tinc la meva opinió, però com vaig dir a aquest bloc, no penso dir la meva sobre la política catalana i els seus actors fins desprès de les eleccions al Parlament.

Però voldria reflexionar sobre un punt: El mal que un sent quan qui et critica és el que fins aquell moment era el teu company o amic que comparties els mateixos objectius. M’estic possant a la pell dels amics i companys que encara tinc a ERC quan deuen llegir les paraules de la replica de l’Alfons Lopez Tena.

No és el mateix que et desqualifiquin els enemics o els adversaris, que els que fins aquell moment consideraves que eren dels teus. Però encara és pitjor quan qui ho fa, és el company que s’havia destacat per ser el més incisiu i dur contra l’enemic i ara en canvi utilitza les mateixes paraules contra tu.

Nosaltres hem triat els nostres líders independentistes perquè  justament eren els que tenien el discurs més dur, més crític i més incisiu contra els nostres enemics. Quan aquest líder té que replicar a un altre company independentista inconscientment utilitza la mateixa contundència que feia contra l’enemic i això fa molt de mal, provocant més repliques i contrarepliques cava vegada més dures i al final genera més divisió o desafecció entre els independentistes.

Li va passar al Carretero amb la crisi del cap de setmana a finals de Gener, quan va utilitzar un llenguatje clar i dur per descriure el que havia passat, tal com ho fa per criticar als enemics de Catalunya. Abans el mateix Alfons Lopez Tena va dir paraules molts dures contra la mateixa coordinadora nacional de les consultes l’endemà del referèndums del 13D.

Que consti, que no ho és pas una crítica ni tampoc una defensa als protagonistes d’aquests fets esmentats. Ja he dit que em reservo l’opinió, encara que molts ja ho sabeu que opino d’ERC, de Reagrupament i també de la ILP que es va presentar al seu moment. Aquest article és només és una reflexió respecte que els nostres millors liders independentistes, ho són perquè parlen clar i dur contra els nostres enemics, però quan es veuen obligats a parar sobre nosaltres mateixos, sense voler ho fan igual, i això fa molt de mal.

Seria molt bo que els independentistes catalans trobessim la forma de discutir entre nosaltres amb molta més diplomàcia i cura que quan ho fem contra els nostres enemics. Jo em poso com el primer que haura de fer-ho. (per això he decidit no escriure respecte a la política catalana i els seus actors)

El problema és quan entre independentistes hi ha que considera qui no està treballant per la independència o no ho fa d’una forma clara, donades les circumstàncies actuals, és un enemic.

M’agradaria acabar amb la dita que la companya Neus Serra del meu poble em va dir que li havia dit el seu avi: “La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos”. Compte!!

Endavant les Atxes!!

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!