I vàrem pujar a la terrassa, per mirar si es veia l’Apolo allà a la lluna

Avui fa cinquanta anys de l’arribada a la Lluna. Jo en tenia nou, doncs. I era a Xàtiva, a ca ma güela. Però, malgrat la curta edat, recorde perfectament tot el que va passar. Mon tio Pepito ens va despertar al meu germà i a mi i tots junts ens vam disposar a veure l’arribada en la tele de casa. A través d’aquella televisió única que hi havia i escoltant el Jesús Hermida, com ens ho anava explicant tot. Hi havia una cortineta que es movia discretament, supose que amb el poc ventet que devia fer aquella matinada -Xàtiva a l’estiu pot ser un forn.

Dels detalls de l’allunatge no en guarde memòria però sé que després vàrem pujar al terrat, amb un allargavistes que hi havia a casa, a veure si els veiem. A veure si veiem a Armstrong i Aldrin passejant-se per allà dalt. O l’Apolo aparcat al Mar de la Tranquilitat. Ignore si el. gest va ser fruit de la innocència col·lectiva o si mon oncle ens va voler rematar l’emoció del moment fent-nos mirar la lluna, encara que sabia que no veuríem res de res. Però ho vàrem fer i pel que recorde no érem els únics. Pels terrats de la part vella de Xàtiva es veien tot de grups de gent intentant trobar algun rastre d’aquella magnífica epopeia que, per una vegada en la vida, tots sentíem que era de tots.

En aquell moment no m’hauria imaginat de cap manera que cinquanta anys després, avui, la lluna seguiria tan sola, o gairebé tan sola, com ho estava aquells dies. No sé si la nostra imaginació era especialment fèrtil o si el moment ho portava però aleshores pensava que jo mateix podria anar-hi, que hi establiríem ciutats i que podríem viatjar-hi amb una relativa facilitat. I que m’agradaria fer-ho, anar-hi.

Evidentment aquell xiquet de nou anys que jo era aleshores no era gens conscient que la cursa espacial era una part més de la guerra freda i que l’esforç absolutament increïble que els uns i els altres varen fer per guanyar la cursa no era sostenible de cap manera. Aquella nit tot era pura emoció i il·lusió, justificades. Per primera vegada els humans eixíem de casa i posàvem un peu fora del planeta que ens havia acollit des del primer dia. Difícil imaginar cap notícia més impactant, cap imatge més evocadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *