Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Mèxic (1). Com és possible?

Publicat el 7 de juny de 2019 per vicent

El primer matí a la ciutat de Mèxic el passem al fabulós Museu Nacional d’Arqueologia. Encara amb el jetlag al cap visitar aquest imponent edifici provoca unes sensacions difícils d’explicar.

Comencem per les sales superiors, les que expliquen el món indígena del Mèxic d’avui. Les sales són desiguals i en algun cas discutibles però això no impedeix que siguen  eficaces. Al Mèxic d’avui hi ha encara dotze milions d’indigenes, que venen a representar més del dotze per cent de la població. Però molt dispersos i atomitzats. La frontera, aquest tema per mi tan obsessiu, és ací un autèntic despropòsit. Hi ha pobles com els cucapà que viuen just allà on Trump vol fer un mur, exàctament en la línia, a banda i banda. I al sud de Chiapas n’hi ha poblacions que no només s’estenen per la veïna Guatemala sinó que arriben a Nicaragua o El Salvador.

En qualsevol cas després de recórrer la planta alta, el recorregut per la planta baixa et talla l’alè. La col·lecció d’artefactes de les principals cultures de l’Amèrica pre colombina i la constatació dels seus coneixements, del seu refinat saber et fa preguntar-te continuament com és possible que pobles com aquests acabassen per desaparèixer. A l’enorme sala de la cultura Mexica hi ha un mapa i una maqueta de la ciutat que va trobar Hernan Cortés i és impossible no adonar-se’n, amb admiració, que aquella era una ciutat més gran i complexa segurament que cap de les ciutats europees del seu temps. I, impressionat pel poder de la violència, no deixes de preguntar-te, però com es possible que tot això desaparegués?

L’edific del museu mereix un punt i a banda. El projecte de Pedro Ramírez Vázquez és emocionant en la concepció i en el resultat. Amb una combinació sàvia del racionalisme contemporani i la màgia del passat que la casa allotja. Forma i fons es confonen d’una manera especialment aconseguida en el gran pati interior, amb una cúpula sostinguda per aquesta font impressionant que la Júlia va voler fotografiar en blanc i negre.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.