A l’institut de Xàtiva

Feia temps que em demanaven si podia anar a xerrar a l’Institut de Xàtiva. Em feia il·lusió i finalment ho he pogut fer. Xàtiva és especial per a mi, per la meua família, i el viatge en tren des de València ja ha estat un regal ell mateix. Ara passes per l’autovia i els pobles per on passava de xiquet amb el cotxe ni els veus. El tren és més humà. Ha de fer parades i les ha de fer prop d’on habita el personal. Així que un rere l’altre he anat recuperant trossos de memòria conforme el matí s’anava obrint pas: La Pobla Llarga, Manuel, l’Ènova, Novetlè…

A l’estació m’esperaven ja per anar a l’institut. No és el vell que jo havia conegut però és un edifici impressionant, encara que m’han fet veure que poc pràctic. He estat una estona parlant amb els professors i de seguida he tirat cap a l’auditori on era previst que parlarem …de periodisme.

Parlar de periodisme per a mi sempre és agradable, no em cansaria mai. Fer-ho amb xiquets, amb joves hauria de dir, ho és encara més. M’agrada molt desmuntar mites i portar-los cap a terrenys desconeguts. I m’emociona quan, com ha acabat passant, algú ve després a demanar-me la referència del llibre de Puixkin que els he dit que han de llegir per força si volen entendre Rússia.

El debat ha durat hores i ha estat políticament dur. L’irrupció de l’extrema dreta, impulsada pel Borbó, fa estralls i hi ha conceptes a solidificar que són importants. M’ha agradat molt que el debat fos franc i directe, com han de ser les coses. I he escoltat arguments que em faran reflexionar uns quants dies, segur. Matí rodó, doncs.

 

Un pensament a “A l’institut de Xàtiva

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *