Aquell dia que vàrem resar…

Avui fa anys de la mort de l’almirall Carrero Blanco, l’home a qui Franco havia encarregat de perpetuar la seua dictadura. El va matar ETA en una acció espectacular a Madrid que, avui tothom ho negarà això, va ser fonamental i decisiva per a tot el que vindria després. Causant, això molta ho negarà encara, una alegria difícil de reprimir entre els anti-franquistes.

En aquella època jo feia el que en deien Batxillerat Superior a l’institut de Montcada de l’Horta –a Bétera no en teníem d’institut. La notícia la vàrem saber cap al migdia. I a primera hora de la vesprada teníem classe de filosofia.

A l’institut vaig tenir la sort enorme, impagable, de tenir dos grans professors de filosofia i de literatura. Dos professors que em van obrir els ulls com poca gent ho havia fet mai. Un d’ells. Julian Marrades de filosofia, era precisament el primer professor que teníem a la vesprada.

Julian era un professor clarament progressista, que portava el que podia dir fins el límit del que era raonable en plena dictadura. Així que esperàvem amb molt d’interés la seua opinió, més encara aquell dia.

En aquella època era legalment obligatori resar a l’inici de cada classe però ell no ho feia mai, per exemple. Excepte aquell dia concret. Aquell dia va entrar a classe i va dir ‘vosaltres ja sabeu que no resse mai però crec que avui, pel que puga passar, més val que ho fem.’

I jo vaig sentir, de sobte, una por, política, com crec que mai més he sentit després.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *