Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

4 de desembre de 2008
5 comentaris

Per què no hi ha botiflers espanyols?

Aquest és un dels articles que crec que més bé m’ha sortit dels que he escrit al Bloc Gran del Sobiranisme.

De fet quan vaig posar-me a escriure la primera intenció era parlar sobre que podíem fer davant del desastrós panorama polític que tenim a Catalunya. De la resta dels països catalans, millor no parlar-n’hi.

La manca d’una reacció contundent dels partits catalans a la bufa del finançament, i que ara és tornarà patètica amb la sentencia del TC, fa tot plegat que un comenci a desesperar-se i veure tot molt i molt negre.

Per no caure en una depressió, vaig intentar numerar els diferents estadis anímics que s’acostumen a fer servir, moltes vegades inconscientment, com a defensa per no entrar en aquest estat tant negatiu que ho veus tot molt costa amunt o fins i tot impossible de solucionar.

En començar escriure, em va venir al cap, que el botiflerisme podia tenir cabuda com un dels estadis i vaig començar a estirar del fil fins que en va sortir aquest article del que em sento força content i que també he rebut comentaris elogiosos quan el vaig publicar al Bloc Gran del Sobiranisme el 22 de Juliol 2008.

Si premeu vull llegir la resta de l’article ho podreu llegir sencer.

 


Per què no hi ha botiflers espanyols?

Crec que la majoria dels lectors d’aquesta mena de blocs són molt conscients de la precària situació en què ens trobem. Com a tot arreu, n’hi haurà d’optimistes i altres de pessimistes, però segur que la immensa majoria estaran d’acord amb mi que Catalunya, i encara més els Països Catalans, no estan vivint un dels millors moments pel que fa a la representació política del sobiranisme; s’entén que no estem parlant del sobiranisme espanyol.

Un jove amb inquietuds socials i polítiques, quan un surt de l’adolescència i s’adona de la situació real en què es troba la nostra nació, normalment es planteja que cal fer alguna cosa per canviar-ho.

Normalment, de jove una persona tendeix a creure que tot és possible, mentre que de vell es pensa normalment el contrari. De jove les experiències negatives són molt poques i a mesura que et vas fent vell en portes a l’esquena un sac ple. El llast de les experiències negatives acaba fent efecte en l’optimista més pintat.

És molt feixuc lluitar sense rebre compensacions o sentir-se sempre del costat dels que moltes vegades són els perdedors. Per això hi ha molts companys de lluita que a mesura que fan anys es perden pel camí. N’hi ha, però, que fins i tot es canvien de bàndol.

Ara bé, per què sempre es canvia de bàndol de la lluita catalanista cap a l’espanyolisme i no passa mai al revés? ¿Coneixeu algun fervent lluitador de l’espanyolisme que s’hagi tornat, a mesura que s’ha fet vell, lluitador per la causa catalanista? ¿Coneixeu algun botifler espanyol? Jo no, i vosaltres?

Com a biòleg i amant de la ciència, sempre intento cercar el component biològic que ens ajudi a entendre una mica el comportament humà. Com a animals que som, diuen que racionals, aquest comportament està molt lligat tant als principis bioquímics que regeixen la vida com a la càrrega emocional del bagatge sociocultural de la història i de la relacions socials que tota persona porta a sobre.

No és la meva intenció fer d’aquest tema un article científic, ni de bon tros! Ara bé, amb la prudència que calgui, podem dir que la nostra naturalesa animal està programada per mitjà d’estímuls bioquímics per cercar sempre el plaer de la recompensa, com també hom està programat per sentir dolor amb el rebuig. També tenim variants com és sentir plaer quan deixes de sentir el rebuig o sentir enuig quan deixes de sentir el plaer de la recompensa.

Les substàncies bioquímiques que tenen un paper clau en aquest procés reben el nom d’endorfines o opiacis interns del cervell.

El cervell, amb l’ús d’aquestes substàncies ben equilibrades juntament amb la nostra capacitat d’intel·ligència, ha permès que l’home hagi superat les adversitats durant l’evolució humana i que finalment hàgim arribat a la nostra complexitat social, tècnica i cultural, és a dir, la civilització humana.

Però no tot és tan simple i hi ha molts factors que poden desequilibrar el fràgil equilibri bioquímic del qual l’evolució ens ha dotat. Un d’aquests factors és l’ús de les drogues. Però en aquest article no parlaré de drogues clàssiques, sinó del botiflerisme.

Lluitar per la causa sobiranista dels Països Catalans, o més clarament per la seva independència, té un balanç de recompensa molt negatiu. Poques vegades un pot sentir el plaer de les endorfines que s’activen quan aconsegueix un objectiu. Però a més a més, quan això ho ajuntem a les desil·lusions provocades, com per exemple amb la retallada de l’Estatut aprovat el 30 de setembre del 2006 pel 80% dels parlamentaris al Parlament de Catalunya, el resultat és que la frustració comença a fer camí dins del nostre cervell. Dit de passada, però, que per a mi la retallada de l’Estatut ha estat més un motiu de plaer que de frustració; com a independentista el pitjor seria que Catalunya tingués un bon estatus dins d’Espanya amb què la majoria dels catalans se sentissin còmodes. Però reconec que per a molts catalans més o menys sobiranistes l’Estatut del 30 de setembre era el màxim que esperaven obtenir en el millor dels seus somnis.

En general, la manca de resultats positius i la conseqüent frustració provoca a moltes persones l’aparició d’anticossos per fer més suportable aquesta situació; uns anticossos que es manifesten des del “passotisme” passant per la ironia, el sarcasme, el cinisme, i en alguns casos acaben sent un botifler.

El cervell humà té uns mecanismes de defensa per fer front a un trauma; normalment el record del trauma o és oblidat, com en els casos d’amnèsia traumàtica, o els records són modificats a mesura que passa el temps; així, és dóna més pes als fets més positius i s’obvia els més negatius. Al final, en molts casos, només es recorden els fets positius o fets que en unes altres situacions no mereixerien cap mena qualificació positiva però que en l’entorn general dels records traumàtics se’n magnifica el vessant positiu. ¿Quants de vosaltres no heu vist que quan algú parla de la mili sempre s’acaba rient, explicant les anècdotes més divertides i molt poques de les negatives?

Alguns que no han fet la mili i en senten converses es pensaran que no fou tan dolent ni molt menys traumàtic fer el servei militar a l’Exèrcit espanyol!

El passotisme és, per mi, la primera defensa del cervell davant una situació de frustració, i això es tradueix en el rebuig de tot pensament relacionat amb la causa que li ha provocat el dolor. Però si aquesta frustració hom no la pot obviar, ja sigui per les seves conviccions, perquè és la seva feina o per l’entorn on es mou, el pas següent és agafar-s’ho tot amb una mica d’ironia.

La ironia i l’humor són sempre una bona medicina per fer més suportables els fets negatius. Relacionar situacions còmiques amb les situacions negatives provoca que les endorfines del plaer de l’humor s’associïn a les neurones influenciades pel dolor de la frustració que tenien prèviament de la situació. Per això no és estrany que en aquests moments a Catalunya el programa d’humor Polònia sigui el més vist de tots. Als catalans ens cal molt sentir el plaer dels opiacis interns per fer més suportable el dolor de la frustració provocada per l’actuació dels nostres dirigents polítics.

Si la frustració és molt alta, pot ser que amb la ironia i l’humor no n’hi hagi prou, i algunes persones acaben de fer el pas cap al sarcasme. En aquest cas, la persona transmet la seva frustració amb una ironia mordaç com a venjança per la situació que no pot canviar. La venjança també provoca el seu plaer.

Alguns, per sort pocs, fan el pas del sarcasme cap al cinisme. El cínic, per mi, és el que ja no creu en la causa que defensava i que li ha provocat tanta frustració. El cervell del cínic, com a defensa del dolor que sent per la frustració que li ha provocat la causa, comença a transgredir-la per així poder sentir-se alliberat de l’encotillament causat per la seva defensa. El cínic, pel fet de ser un descregut, és un blanc fàcil de la corrupció.

El botifler, per mi, és l’estadi final a què pot arribar una persona cínica, corrupta i amb tanta frustració per la causa que ha defensat amb tants esforços mai recompensats, que li ha provocat rancor vers ella. La possibilitat d’abraçar la causa adversària que sempre l’ha guanyat és, pel cínic, una possibilitat molt bona per recuperar el plaer de la recompensa que mai no ha rebut defensant la seva causa inicial i alhora sentir el plaer de la venjança pel dolor rebut. La recompensa que rep un botifler per lluitar contra la seva primera causa és doble, pel plaer de poder venjar-se’n. És com un doble xute d’opiacis i per tot això els botiflers sembla que gaudeixin més que els altres en atacar la causa original que han traït.

Molts botiflers no hi arriben de cop, sinó que fan un procés gradual; com més radicals i amb més força eren al començament defensant la lluita catalanista, més possibilitats tenen de sentir-se frustrats al cap dels anys. Estic segur que si fem un repàs de la majoria dels nostres dirigents polítics, podrem veure que n’hi ha que estan repartits en els estadis previs abans d’arribar al botifler. Però compte, que per mi n’hi ha més d’un que ja està entre l’estadi del sarcasme i del cinisme. Com també n’hi ha algun que ja ha fet el darrer pas per ser un botifler i no parlo de polítics com en José Montilla,que no han traït ni mai ho faran de trair a la seva pàtria: Espanya.

A Catalunya encara hi ha uns condicionants, gràcies a l’empenta de la societat civil catalana i també als més de 20 anys de govern nacionalista català que havia fins fa pocs anys, que permeten als partidaris del catalanisme rebre algunes recompenses, encara que siguin de forma de premis de reconeixement social. Però a la resta dels Països Catalans, la veritat és que les recompenses per defensar el catalanisme són cada vegada més difícils d’obtenir. Els darrers anys els que prenen partit per l’espanyolisme als Països Catalans ho tenen cada vegada tot més a favor: el govern autonòmic, el govern de l’estat espanyol i molts dels ajuntaments els ajuden donant-los més possibilitats professionals i fins i tot comencen a tenir el reconeixement social. Als Països Catalans, qui pren partit per defensar la causa sobiranista catalanista té molt poques recompenses comparat amb qui ho fa per la causa espanyola.

Cal que a casa nostra, mai és faci cap reconeixement i cap gest a favor dels botiflers malgrat sigui molt valuosa la seva aportació inicial a la cultura o a la política catalana. En aquest cas, el millor remei contra el botiflerisme és la total ignorància dels qui ha decidit fer el pas. Sinó ho fem, estem dinamitzant nosaltres mateixos la nostra futura pedrera dels nous catalanistes.

Quan als Països Catalans es comença a reconèixer per part de les institucions catalanes i també per la mateixa societat civil els qui no han fet de la seva vida un exemple de coherència i lluita per la nostra causa, fins i tot en alguns casos traint-la, estem donant un missatge a favor del botiflerisme.

En canvi a
Espanya, on ni tan sols han reconegut els seus dirigents republicans,  això no passa. ¿Creieu que alguna vegada reconeixeran algú que no defensi feroçment la unitat d’Espanya? Tothom sap com les gasta la Brunete mediàtica amb els seus que facin el més mínim gest vers una Espanya federal , imagineu que passaria amb algú que defensin el dret de decidir per a l’autodeterminació de les nacions ibèriques!.

Per això a Catalunya, i encara més a la resta dels Països Catalans, n’hi ha que, malgrat el pudor que significa trair la pàtria, a poc a poc, gradualment i amb el temps, comencen sent primer còmplices per omissió de l’opressor, i acaben en el pitjor dels casos com a simples botiflers. En canvi al revés mai… o potser només quan la independència sigui una realitat palpable sortiran botiflers de l’espanyolisme?. La fam de recompensa d’una dosis d’opiacis no té fronteres. Espero poder comprovar aviat la meva teoria.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!