Hores perseguint els perseguidors de Younes

Ahir vaig publicar un llarg reportatge a VilaWeb que recrea la persecució ara fa just un any de Younes Abouyaaqoub, el principal responsable dels atemptats d’ara fa un any. ‘Cent hores perseguint Younes‘ (ací trobareu també la versió en anglès) és la història del grup de policies catalans que van dirigir la persecució del mateix.

Algunes vegades he explicat que la construcció de VilaWeb, des del 1995, m’ha obligat a assumir unes tasques de les quals estic molt orgullós, vistos els resultats, però que han resultat frustants per mi. Personalment. Tota la meua vida el meu interés ha estat la política internacional i contar històries. I és evident que l’enorme quantitat de treball, diguem-ne no creatiu, que has d’assumir quan fas de director d’una redacció t’obliga a triar. No es pot fer investigació periodística mentre fas de director. La investigació periodística, ací o a l’altra punta del món, obliga a una concentració immensa en un espai relativament curt de temps que no pots compartir amb res més. I la direcció d’un diari igual, així que són coses, per desgràcia, gairebé incompatibles.

Dic gairebé perquè aquests anys, en algunes ocasions, he pogut aprofitar algun viatge o fer algun viatge que per uns pocs dies em permetia recuperar el treball de base, de periodista normal i corrent.

En el cas d’aquest reportatge la cosa ha estat diferent. VilaWeb ha crescut molt i ara tenim una estructura on no sóc tan indispensable en el dia a dia com ho era. I una casualitat em va permetre endinsar-me fa mesos en aquest món que al final he pogut reflectir en aquest reportatge.

Una investigació no ho és mai si no la iniciés tu com a periodista. Si te la fabriquen és una filtració i això és ben diferent. El periodisme català i espanyol, sobretot l’espanyol, està ple de filtracions. I les filtracions sempre són interessades. Qui filtra res sempre té un interés i està fent servir el periodista per a les seues finalitats. La investigació, en canvi, és neta. Tu. decideixes que hi ha un tema que vols explorar i cerques com fer-ho.

El coneixement casual d’un mosso fa molts mesos em va obrir la porta a aquest reportatge. En periodisme la cosa més difícil de totes és guanyar-se la confiança de la font, de l’interlocutor. Això pot durar mesos. Un dia t’explica una cosa i et demana que no la publiques. Si la publiques no tornarà a parlar amb tu. Si no la publiques es crearà una relació de confiança que tu pots aprofitar per a perseguir un tema més important que el que has acceptat no publicar. Ací hi ha un equilibri complicat pel qual no hi ha fórmules. T’has de deixar dur per l’instint.

Al poc temps de coneixer-lo em va anar presentant col·legues seus i vaig entendre que aquell grup de gent podia aclarir-me, amb dades que es podien contrastar documentalment per comprovar que eren certes el que havia passat a l’atemptat de Barcelona. I un dia vaig demanar si seria possible explicar això. Ho vaig fer amb respecte i acceptant la possibilitat que em digueren que no. Per raons comprensibles i que tothom pot entendre. Vam haver de pactar la manera de fer-ho. Ells van posar unes exigències metodològiques que jo vaig acceptar. Hi havia coses que, com a policies, no podien fer i que per tant jo no les havia de demanar però exploraríem junts fins on es podia arribar a explicar el que ells sabien i el que havia passat.

Això es va convertir en un procés lent de repàs cronològic, de comprovació de dades, d’acords inclús sobre com es diria això o allò. Algunes de les coses que em van explicar no les he fet servir perquè no les he pogut verificar de forma independent i ells hi ha coses que no me les van voler explicar tot i que el relat que anàvem construint clarament portava cap allí. Qualsevol investigació és un pacte i no tot val. Perquè no comportar-te amb el teu interlocutor amb el respecte que requereix pot significar trencar una relació que ha costat anys de bastir i que et pot interessar fer servir en un altre moment.

El resultat final el té lector i jo estic molt content d’ell. S’explique coses que no se sabien, qualsevol reportatge d’investigació ha de servir per això, algunes especialment rellevants. Com ara com la ruta que Abouyaaqoub va seguir abans de fer l’atemptat, per exemple. O com el fet que la policia espanyola sabia que el líder del grup gihadista, confident seu, havia desaparegut. Si m’ho permeteu, però, estic content també per haver pogut fer de periodista de base, normalment. Per haver recuperat sensacions que feia molt temps que no tenia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *