Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

21 d'abril de 2008
2 comentaris

La ?cultura del no?, la sequera, els transvasaments i altres conyes marineres (1er Part)

Arran d’un bon article, De transvasaments i
complicacions polítiques
, del blocarie Xavier Mir, quan he
volgut escriure un comentari, a poc a poc m’ha anat sortint aquest article que
teniu a continuació que com que és una mica llarg ho he dividit en tres parts.

La primera part és la que fa referència a l’anomenada La ‘cultura del no’.


(continua)

La ‘cultura
del no’

S’ha escrit molt des d’alguns sectors conservadors sobre el
fet que a Catalunya s’ha instal·lat la cultura
del no.
Fins i tot el molt honorable Jordi Pujol més d’alguna vegada ho ha
criticat.

El fet de dir no
respecte a certes decisions polítiques pel que fa a certes infraestructures no
hauria de ser cap motiu de discussió ni de debat. Hauria de ser el més normal
en una societat desenvolupada i sobretot sobirana de les seves decisions.

Quan s’ha de construir una nova infraestructura sempre
comporta uns beneficis i uns perjudicis; és molt difícil que una
infraestructura tingui el consens total de totes les parts implicades.

Per resoldre els contenciosos que es generen amb aquestes
situacions, tenim els polítics en primera instància, i si amb això no n’hi ha
prou, tenim la justícia.

Ara bé, per què una majoria de catalans, o com a mínim
molt cridanera, sempre diu no a
tantes infraestructures? És possible que aquests catalans hagin tingut una
infecció estranya que els ha fet recular fins a tornar a la pubertat?

Jo no ho crec. Per mi, el que ens passa és que al nostre
país els ciutadans, conscientment o inconscientment, saben que no estem en un
Estat de dret (l’Estat espanyol) i que a més a més aquest Estat no és el
nostre.

A Catalunya els ciutadans han après, des del final de la
dictadura fins ara, a protestar perquè els facin cas. Saben que la justícia és
lenta i moltes vegades arbitrària. Saben que les lleis, les de veritat, les fan
a 600 quilòmetres de casa seva persones que no són catalanes. Saben que sempre els
tocarà el rebre.

Si a tot això hi sumem la demagògia interessada de certs
partits polítics quan eren a l’oposició, tenim que, conscientment o
inconscientment, una part important de catalans sempre estan a la defensiva, és
a dir, estan pel no d’entrada.

Cal que Catalunya recuperi l’autoestima necessària per
sortir d’aquesta depressió col·lectiva, cal que els ciutadans catalans creguin en
la justícia i sobretot que creguin en la política. En definitiva, que els catalans
comencin a creure en el seu propi país.

Perquè així sigui, només hi ha una solució: que Catalunya
sigui realment propietat dels catalans, mentre que ara per ara només som una
comunitat autònoma dels espanyols.

En la segona part que publicaré en el següent article al
bloc farà referència a la sequera i els
transvasaments.

  1. En primer lloc, cal aclarir que la ‘cultura del no’ no és un fenomen específic dels catalans. És un fenomen internacional: tant que es coneix amb una sigla, NIMBY, de l’anglès ‘not in my backyard’ (no al [meu] pati del darrere). 
    Per a mi que és un fenomen general, i jo el relacionaria amb l’esviaixament de perspectives que comporta parlar sempre tant de ‘drets’ sense que mai hi aparegui el correlat de ‘deures’. Només cal mirar el capítol corresponent del nou Estatur d’Autonomia de Catalunya.
    El fenomen, sens dubte, és complex, però ja es veu que entre els antics ‘internacionalistes’ que proclamaven ‘no más deberes sin derechos, ningús derecho sin deber’ i el moviment del maig del 68 hi ha una esllavissada ètica no pas gaire positiva. Dit sigui això per qui no té cap simpatia ni pels uns ni pels altres, però creu percebre actituds més o menys sanes.
    Avui només es parla de drets: dret a l’habitatge, dret al propi cos, dret el treball… La llista seria llarguíssima. No es diu res sobre obligacions o, en tot cas, les obligacions són sempre llunyanes: que les té és l”estat’ o la ‘societat’, no mai persones concretes, i molt menys jo.
    Si a algú se li acudeix de dir, per exemple, que el ‘dret’ a l’ensenyament gratuït comporta l’obligació d’aprofitar els estudis, és possible que es trobi a Sant Boi amb una camisa de força i prenent pastilles de colors.
    Quan aquesta mena d’actituds s’infiltra tant en el moll de l’os d’una societat, aquesta esdevé una societat desmoralitzada, incapaç d’emprendre projectes en comú.
    Ja Vicens Vives, a la seva ‘Notícia de Catalunya’, deia que les relacions entre Catalunya i el Minotaure han estat difícils, en la línia de considerar el poder polític com un fet estrany, allunyat i imposat. Aquesta seria la línia de la teva argumentació.
    Però jo penso que avui també es pot capgirar l’argument: ens hem acostumat tant a anar a la contra, que hem agreujat encara més un altre tret de la nostra ànima col·lectiva: hem esdevingut encara més incapaços d’empreses col·lectives: abans cap de sardina que cua de lluç.
    De manera que, en darrer terme, no se sap bé si desconfiem de l’estat perquè sabem que no és el nostre o si no és més cert que som incapaços de bastir un estat nostre perquè percebem que això ens implicaria sacrificis i renúncies individuals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!