Norvègia (5). Un viatge d’Oslo a Bergen en tren i vaixell

Ens alcem ben matí per agafar el tren que ix d’Oslo en direcció a Myrdal. A Myrdal agafarem el tren que va a Flåm i d’ací el vaixell que travessa el fiord de Sogne, diuen que és el més gran del món i segueix després la ruta fins a Bergen. De les sis del matí a les vuit de la nit en un viatge que paga, però, la pena.

El primer tram del tren a Myrdal té poques sorpreses però el segon és memorable. El tren va pujant i pujant fins arribar a més de 1.400 metres d’alçada i en aquest punt el paisatge és únic. Hi ha un munt de túnels que supose que alleugen les enormes dificultats que de ben segur deu haver per travessar aquesta zona a l’hivern. Això fa que una part del viatge no pugues veure gran cosa però quan la veus és impressionant. Un paisatge com cap altre, que va desfilant per davant teu amb una força i una duresa extraordinàries.

A Myrdal canvies de tres per a baixar cap a Flåm per un pendent pintoresc i ple de paisatges més corrents però que no per això deixen d’impressionar. A baix de tot, al final i ja arran de mar hi ha Flåm. Flåm sorprèn i no agradablement. És una mena d’estació marítima i el primer que s’hi veu és un d’aquells monstruosos creuers americans que canvien completament l’escala física de la vall. Al seu voltant quatre cases, un parell de restaurants i uns vaixells més modestos, com el que ens durà a nosaltres a Bergen.

El vaixell és de la companyia Norled, com els del fiord d’Oslo, una companyia que causa una estranya sensació entre els turistes americans perquè fa servir una bandera que és exactament la mateixa que la de Puerto Rico. El govern de Puerto Rico va intentar evitar-ho però va resultar que el disseny de Norled era, curiosament, anterior al de Puerto Rico, així que van guanyar el judici.

El viatge de Flam a Bergen costa cinc hores de navegació a estones rapidíssima i a estones molt lenta, depenent dels obstacles naturals i de les paredes que el vaixell fa. Són cinc hores realment excepcionals amb uns paisatges que fan pensar que és certa la tesi que he llegit en algun lloc i segons la qual tres quartes part de la població noruega viu a menys de deu quilòmetres del mar. A la costa, i mira que n’hi ha, la freqüència de les cases i casetes de tot tipus és notable però només que alces la vista cap a les muntanyes enormes que hi ha al darrere ja veus que allà no hi viu ningú, que tot és natura i prou. Arbres, més arbres i més arbres encara.

El vaixell finalment atraca a Bergen i de seguida descobreixes, com qui diu només tocar terra, que la ciutat és bellísima però també un centre turístic de primera magnitud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *