Des de l'Exili

Aquest és el post amb la segona i darrera part de la
meva visió i impressió sobre la
Fira de Llibre a Frankfurt. Tal com vaig dir en Visions i impressions des
de la Fira del Llibre de Frankfurt (Primera Part) no sembla que l’objectiu
principal de fer-nos conèixer com una cultura universal i singular pròpia dels
Països Catalans i no com un mer folklorisme dins d‘una real cultura universal
com és l’espanyola s’hagi aconseguit.

Per l’altre costar hi ha per part de certs mitjans
de la premsa un interès legítim de mostrar que ha estat un èxit, potser per a
contrarestar la campanya en contra dels mitjans de la premsa espanyols, o
potser perquè és la consigna que l’actual tripartit reparteix als seus fidels: El Govern de la
Generalitat funciona i a més a més en un tema tant sensible
pels catalanistes com és la Cultura
Catalana.

Per tot això he volgut fer aquests post per
explicar-vos quina ha estat la meva particular visió i impressió d’aquest
esdeveniment en la visita que vaig fer el passat dissabte dia 13 d’octubre.

En la primera part havia quedat en l’entrada al
Fòrum, que és el lloc a on estava l’exposició de la Cultura Catalanal. Com ja he dit en l’anterior post, aquest Fòrum estava com mig amagat en la
tercera planta d’uns dels pavellons…

(continua)

A l’entrada de l’exposició et donaven un fulletó i a
dins de la sala, el primer que et trobaves era un espai ample amb un petit entarimat a on havien
quatre sofàs de color marró clar a on es feien entrevistes als escriptors amb
traducció simultània.

En la foto es pot veure una entrevista que feia
l’estudiós del català l’alemany Tilbert
D. Stegmann amb tres escriptors que pels seus accents diria que eren de
València, de Mallorca i de Catalunya Nord. No vaig poder identificar-los perquè
l’entrevista ja era començada quan hi vaig entrar. Fou emocionant poder sentir
parlar en públic en català a Alemanya. Malgrat que no estava molt ple, havia gent,
que ho escoltava amb interès asseguts a terra o en peu o en algunes butaques
que semblaven molt còmodes. Com era lògic es va preguntar pel fet d’escriure en
català en les cadascuna de les contrades que representaven cada un dels
escriptors, vaig trobar molt bona idea el fet de fer aquesta entrevista com a
excusa per explicar la nostra realitat lingüística.

Més tard hi vaig veure una entrevista a Jaume Cabré,
que és de moment el escriptor que més renom està agafant en aquesta fira, la
sala era plena a vessar i havia molta expectació.

A Alemanya les opinions de certes personalitats i
crítics tenen un pes determinant en l’èxit d’un llibre, fa uns parell d’anys el
ex ministre d’exteriors d’Alemanya i màxim representant dels Verds Alemanys en Joschka Fischer, va
recomanar el llibre “L’ombra del
vent” de Carlos Ruiz Zafón i en uns mesos es varen vendre a prop de 60.000
llibres de la traducció alemanya “Der Schatten des
Windes”. Ara que en Fischer ha fet el mateix amb el darrer llibre d’en
Jaume Cabré ”Les veus
del Pamano” espero que passi el mateix amb la traducció alemanya de “Die Stimmen des Flusses”.

La mostra de la Cultura Catalana
es a dins del Fòrum al costat de la sala d’entrevistes, la meva primera
impressió fou que era massa sòbria (pobra?) i amb poca il·luminació, però potser és que dins del mon particular
dels intel·lectuals
és això el què avui es porta. La mostra tenia una exposició de llibres antics i també
sobre la historia de la indústria editorial catalana. La vaig trobar prou ben
feta i ben documentada. Crec però, què potser s’hagués pogut fer quelcom amb més
caliu i amb més força creativa. Llàstima que no tic cap fotografia, no se
perquè, crec què potser amb l’emoció em vaig descuidar de fer-les.

En la sortida de la sala havia una cua de gent que
esperaven la típica bossa que donen en certs estands amb informació i algun
regal, en aquest cas la bossa de la Cultura Catalana incloïa una
motxilla i un jersei. Els alemanys son molt correctes amb les cues, cada un
espera el seu torn pacientment. Normalment no m’hi presto a aquestes coses,
però renoi vaig pensar què un fet com aquest no crec que el torni a veure i per
tal valia la pena tenir-hi un record.

Em vaig posar a la cua i mentre esperava el meu
torn, varen arribar els castellers i alguns es varen ficar a la cua, mentre que
altres , pocs però, sense cap mirament la varen saltar i varen acaparar algunes bosses. No vaig voler dir res, però
la cara d’alguns alemanys pagava la pena, per sort no eren molts i la cua va
continuar avançat. Però per desgràcia meva quan encara faltaven un parell de
persones davant meu, és varen acabar les
motxilles i els jerseis, i segons els nois que la repartien, ni pel diumenge en quedaven, quina ràbia!. Aquí s’ha fallat amb el càlcul!.

En fi, vaig arreplegar dues bosses de
cartró, una per mi i l’altre per un amic alemany que ens acompanyava amb la documentació pertinent. La
documentació està molt bé i és de qualitat, però les bosses no varen
resistir el pes d’aquesta documentació i més tard es varen trencar per sota en
diferents moments, i crec que si el mateix els hi ha passat als
alemanys no s’hauran tret una bona impressió de la nostra qualitat com a país, en aquest cas fen
bosses.

A la tarda, a dos quarts de quatre, els Castellers
de Vilafranca i la Colla Vella
dels xiquets de Valls varen fer una exhibició castellera al mig de la plaça. No
és va pas emplenar ni molt menys d’alemanys, potser en el moment més nombrós es
podia comptar unes 500 persones si no comptem els membres de les colles.

Als Alemanys varen quedar molt sorpresos , n’havia
que s’ho miraven esgarrifats i alguns no ho van poder resistir i marxaren, com
per exemple un turc que amb alemany tant dolent com el meu, em va preguntar de
que anava l’espectacle i quan va veure pujar l’enxaneta, m’agafa al meu braç i
exclama “sehr gefährlich”. En acabar el primer castell ja no el vaig veure
més!. Però per sort no tots eren com ell, molts es varen quedar i al final foren
molt aplaudits els castells que es varen fer.

Després de l’exhibició i menjar un Bratwurst i
marxàrem a veure el pavelló a on cada país, exposava junt amb les seves
editorials les novetats literàries. Allà a la primera planta havia al fons després
de Brasil, Portugal, Mèxic i Espanya, els estands del Institut Ramon Llull amb
les editorials catalanes, algun ajuntaments dels País Valencià, la TV3 i Catalunya Radio. Tot molt
correcte, amb molts llibres i força ambient. Vaig demanar per comprar un
llibre, però no havia ningú, de fet faltava 30 minuts per plegar i crec que ja
havien marxat. És normal, jo també he treballat en un estand i quan falten pocs
minuts per tancar estàs tan cansat de repetir el mateix que moltes vegades si
pots marxes abans d’hora.

Era tot això que havia sobre Catalunya?, A mi em va
semblar poca cosa després de tot el que havia llegit i sentit. Fins i tot la
meva dona em va preguntar que si la Generalitat anava curta de calés, perquè en la
que ella va participar en el 1991
a on Espanya era la convidada d’honor, havia moltes més
coses i sobretot segons ella recordava era molt més atractiva pels ulls dels alemanys.

Potser degut a la campanya mediàtica que s’ha
desplegat en aquest esdeveniment, m’hi havia fet l’idea de que la Fira de Frankfurt era com una
espècie d’exposició universal de les cultures, a on pel fet que la cultura catalana
era la convidada d’honor ja era el centre d’atenció de la
Fira. Però rés més lluny de la realitat.
L’espai a on havia l’exposició de la Cultura Catalana, el Fòrum el vaig trobat què era amagat i difícil de trobar, i l’ambientació em
va semblar massa sòbria i freda. Però potser per la Buchmesse el fet de
convidar d’honor a un país, en aquest cas la cultura catalana, no és més què
una excusa per a donar una mostra d’originalitat i singularitat al fet
principal de la fira, que és la de fer negoci entre les editorials.

De tot això la meva impressió es que la Buchmesse de Frankfurt
és només una simple fira internacional, com pot ser la IAAIAA o
Internationale Automobil-Ausstellung de Frankfurt o la 3GSM World Congress de
Barcelona o qualsevol d’aquestes fires internacionals amb molt de renom, però
en comptes de tractar del negoci del automòbil o dels telèfons mòbils es
tracta del negoci de l’indústria editorial. En la Buchmesse els executius
de les editorials hi van per a signar contractes, els escriptors per a
aconseguir que siguin publicats els seus llibres i els lectors pel plaer de
trobar les darreres novetats editorials i escoltar els seus escriptors
favorits.

¿I nosaltres que hi hem anat a fer dons en aquesta fira?. Hem anat a promocionar la
indústria cultural catalana, què no és pas poc!, i malgrat el gerro d’aigua
freda dels comentaris que he sentit en la ràdio i en la televisió publica d’Alemanya de
que hem estat uns provincians, l’equip de la Ramon Llull no ho ha fet pas
del tot malament si tenim en compte els entrebancs que em patit per part de
l’Espanya de sempre i la incomprensió de part del mon cultural i acadèmic
d’Alemanya. Estic segur que escriptors catalans com Quim Monzó, Baltasar Porcel
o Jaume Cabré vendran molt llibres a partir d’ara.

Però promocionar que les editorials i els seus
escriptors en català perquè siguin publicats al alemany i potser de retruc a
altres llengües i per tant facin més negoci ¿calia tant de rebombori mediàtic a dins de Catalunya?

La Fira
del Llibre de Frankfurt és simplement això, un lloc per a fer negoci editorial
i moltes vegades aquest negoci té molt poc de cultural. Malgrat tot, la paraula
escrita és per a molt de nosaltres ( i encara més pel català) el ser o no ser
en aquest món; i per tant, es clar què en qualsevol fira o esdeveniment com aquest a on és pugi
promocionar la nostra cultura literaria sempre la Generalitat hi ha d’estar-hi present amb tots els
mitjans disponibles. Però el que no és de rebut, és d’aprofitar-se d’aquests
esdeveniments per a justificar en clau interna la mala praxi del dia a dia en
aquesta matèria a Catalunya.

Amb això si que som provincians, la nostra cultura
mereix més respecte i sobretot que no sigui utilitzada per a amagar les vergonyes
(internes).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!