Stamford Bridge, Iniesta, Mavi…

Aquell 2009 el Barça va entrar a la final de la Champions de la manera més agònica possible. Amb el famós gol d’Iniesta a Stamford Bridge, contra el Chelsea, quan només quedaven segons per a ser eliminats.

Mavi havia mort poques hores abans i a tots ens costava massa entendre-ho. Havíem parlat amb ella del partit d’anada, l’havíem estat comentant just en saber la notícia d’aquell càncer que se l’anava a emportar en una setmana del nostre costat. Al seu llit de l’hospital mentre jo me la mirava amb aquells ulls de por i sorpresa que no vaig saber evitar en cap moment.

Aquell partit va ser massa dur per a mi, per això. La Mavi havia vist l’anada però mai podria veure la tornada. Recorde que el vaig escoltar per la ràdio, en silenci, assegut al cap de la taula gran de casa. Puyal anava narrant però el meu cap estava perdut. Abstret.

No tenia esma per a res, ni ganes de res.Però de sobte va arribar aquell gol d’Iniesta que ja ningú no esperava i una força volcànica va néixer dins meu al mateix instant. Mogut per alguna força tel·lúrica vaig començar a pegar colps a la taula amb el dorsal del puny ben tancat, com si m’anés en cada cop l’endemà, furiós, embogit, la vida plena. Vaig pegar tants cops i els vaig pegar tant forts que la mà em va fer mal durant uns quants dies i se’m va quedar inflada, enrogida, plena de dolor.

Evidentment Iniesta el que em va fer treure de dins va ser la ràbia infinita que la mort de la Mavi havia deixat dins meu. Vaig pensar en ella, en com riuria, en com de contenta estaria de que el seu Barça arribés a una altra final. I va ser com si el futbol me la tornés a ella com per art de màgia durant uns segons. Amb cada cop de puny.

 

(Avui Iniesta ha tornat a fer de les seues al camp del Chelsea i no he pogut evitar recordar aquell moment…)

Un pensament a “Stamford Bridge, Iniesta, Mavi…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *