Des de l'Exili

En el primer article que vaig fer sobre les diferents estratègies per l’independència, vaig parlar a la "pluja fina" d?en Carod, en el segon vaig parlar del que es podria anomenar "El front nacionalista". Amb aquesta tercera entrega parlaré sobre el que es pot anomenar de moltes maneres segons l’interlocutor: la ?Lluita Armada d’Alliberament? o el ?Terrorisme? o la lluita dels ?Guerrillers? o dels ?Maquis? o dels ?Partisans? o fins i tot de ?Guerra de l?independència? o "Guerra per la descolonització".

Soc conscient que aquest escrit ha d?esser molt curós i respectuós ja que per desgràcia parlaré d’una temàtica que ho vivim d’aprop i ara ho tenim molt present.

Tot i així m?agradaria donar el meu punt de vista…

Si un col·lectiu humà que forma part d?una comunitat més o menys homogènia es sent atacada o es sent que vol ser assimilada per un altre col·lectiu humà que forma part d?una comunitat més o menys homogènia però diferent de la primera comunitat, i a més a més aquest primer col·lectiu creu que per mitjans pacífics no pot ensordint-se, es donen les condicions perquè es doni una resposta amb l’ús de la violència contra la segona comunitat.

Depenent del punt de vista de l’interlocutor, per la comunitat que es sent atacada, el col·lectiu que desenvolupa la resposta amb violència son considerats uns soldats que lluiten per la defensa de la seva comunitat.

Per la comunitat que rep la resposta amb violència els considera una banda de terroristes.

Si el interlocutor es de fora i no es aliat de la segona comunitat, es considera al col·lectiu que ha respost amb violència uns guerrillers o partisans.

Depenent de la feblesa d?uns o dels altres, es considera que estem en un conflicte armat o només es tracta de delinqüència terrorista.

També la contra resposta de la segona comunitat contra el col·lectiu de la primera comunitat rep diferents noms segons l?interlocutor: Accions policials o fins i tot de defensa de la llei segons pels de la segona comunitat i terrorisme d?estat o reprensions policials pels de la primera comunitat.

La Lluita Armada d?alliberament, la guerra descolonització o la lluita dels partisans, o maquis o guerrillers no es pot confondre amb la Lluita Armada or la Guerra per envair o sotmetre una altre comunitat, aquesta Lluita Armada tenen altres noms segons també l?interlocutor, pel que envaeix, es diuen guerres de defensa o el que avui és moda ?la guerra de prevenció?, pels que son envaïts es diu que es una guerra imperialista o simplement d?invasió.

Com es pot veure, el joc de paraules es molt important i com ja es sap, el llenguatge condiciona el nostre pensament. Per això tot dos col·lectius enfrontats intenten utilitzar el llenguatge més favorable per convèncer i mantenir el suport de la comunitat a la que creuen i volen representar.

Tots aquest matisos de llenguatge, els he volgut fer perquè des de a on jo visc, fins fa molt poc anys a la ETA es deia que eren una organització independentista armada i no pas una banda de delinqüents o de terroristes. Encara avui en els telenotícies no diuen que ETA es una ?Banda de delincuentes? com diuen totes les televisions espanyoles (TV3?), mes aviat diuen un grup terrorista independentista basc.

Una vegada fet aquestes apreciacions, voldria discutir en referència a les condicions abans esmentades perquè sorgeixi l?ús de la violència que a Catalunya per sort no es compleixen al 100%:

• La nostra comunitat (La Catalana) no es pas gaire homogènia, si però que ens sentim diferents de l?altre comunitat (La espanyola) encara que cada vegada menys.
• Tenim l?impressió que podem defensar-nos sense l’ús de la violència.
• Tenim un nivell de vida prou elevat que fa que les persones es tornin més conservadores. Tota resposta violenta implica una contra resposta més o menys violenta per part la segona comunitat i si un te un nivell de vida prou elevat un no se?l juga a perdre’l fàcilment.
• Tenim un nivell de cultura prou elevat que fa que l’ús de la violència no es veu amb bon ulls per motius ètics i humanitaris. Per altre costat, es sap quan es comença el camí de la ?Lluita armada? però no es sap mai quin serà el cost en vides i sobretot quan s?acaba: Pot ser un camí sense retorn que acabi fent molt de mal al que en principi es volia defensar. No es pas una decisió intel·ligent si hi ha altres camins.
• La sensació de que a Catalunya hem estat envaïts o que estem sent subjugats pels Espanyols no es tan fàcilment visible per la majoria de la nostre societat. Fins i tot la pèrdua de l’ús social del Català encara no es vist com un perill imminent.

Hi altres consideracions respecte a l?ús de la violència per l?alliberament:

• La lògica d?una ?Lluita armada? es incompatible amb una democràcia i implica que el col·lectiu tingui de deixar de banda la llibertat per garantir major seguretat i eficàcia amb els seves accions. Aquesta restricció de llibertats pot acabar que el col·lectiu estigui restringint la llibertat que vol defendre de la comunitat per la que en teoria estan lluitant.
• La dinàmica d?acció i repressió porta a la llarga a una escalada de l?ús de la violència que pot desvirtuar totalment les raons que inicialment varen donar peu a la Lluita Armada, fent que perdin el suport de la comunitat que defensen i tancant qualsevol possibilitat d?èxit.
• Els dirigents més polítics i menys militars del col·lectiu que fa l’ús de la violència, son a mesura que passa el temps, desplaçats per dirigents mes durs e inflexibles i sobretot més favorables a continuar amb la violència. Al final aquest enrocament pot acabar fent perdre el suport de la comunitat que defensen i tancant qualsevol possibilitat d?èxit.

• Fins el segle XX la lluita armada per l?independència era potser l?única forma possible malgrat les excel·lents excepcions de l?Índia amb Gandhi o la dels 3 repúbliques bàltics. Però el terrorisme islàmic amb el seu indiscriminat ús de la violència ha provocat una repulsa total a qualsevol lluita amb violència en la major part de les societats democràtiques, per exemple ara a Alemanya ja es veu el darrer atemptat d?ETA com una acció terrorista sense cap mena de pal·liatius.  
• Avui en dia gràcies a la sofisticació tecnològica que poden disposar els governs fa molt difícil l?existència per molt de temps d?un grup armat.  A més a més un grup armat necessita d’una logística i d’un lloc a on es pugui refugiar i amagar-se.

Si tot això li afegim que a Catalunya te una societat molt oberta i cosmopolita, per sort podem afirmar que l’escenari perquè sorgeixi una ?Lluita Armada? es pràcticament impossible.

Ara bé, això no implica que hem de deixar de lluitar pacíficament per l’alliberament de Catalunya, ans el contrari, la via pacifica es potser el camí mes llarg i tortuós cap a l’independència, però es el millor en tots els sentits.

En el segle XXI, el primer país que aconseguit l?independència fou Montenegre i ha estat gràcies a un referèndum supervisat per la Unió Europea, esperem que aviat sigui el nostre torn.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!