Victor Terradellas

El bloc d'en Victor Terradellas

25 de novembre de 2009
Sense categoria
0 comentaris

Tribunal Constitucional vs. Autodeterminació

Tots els processos d’autodeterminació contemporanis -de Kosovo a Montenegro, passant per la Índia, Sud-Àfrica, o Txèquia- han requerit d’accions d’insubmissió per part dels seus líders polítics. En algun moment la metròpoli ha de saber que la colònia diu prou i que el procés d’independència és inparable.

Els que llegiu aquesta columna setmanal sabeu que tinc poca predisposició a parlar de qualsevol òrgan que formi part de l’entramat jurídico-institucional que justifica i fonamenta l’Estat espanyol. En contra del que alguns podrien pensar, no ho faig perquè rarament em sorprenen les seves decisions i perquè responen exactament a allò que s’espera d’elles.

En definitiva, em sembla que valdria la pena reflexionar sobre una fiscalia que investigués els boicots a les consultes populars sobre la independència, o analitzar el fet que el Constitucional volgués restituir per legitimitat democràtica el fons i la forma que se li ha robat a l’Estatut. Però mentre segueixin, com fan amb molta efectivitat, al servei del projecte polític espanyol em sembla absurd gastar-hi ni un segon.

Ara bé, em desvio d’aquesta línia argumental perquè de la mateixa manera que em sembla estúpid que un tribunal espanyol marqui l’agenda política catalana, també m’ho sembla el fet d’assumir que ens cal apartar-nos perquè Espanya ve de cara.

En aquest sentit, i des del profund respecte i admiració a una tasca política ingent, no puc estar d’acord amb les declaracions del president Pujol quan es referia a la sentència del Tribunal Constitucional i donava per fet que ‘segur que acatem la sentència’. Doncs miri, em sembla que no. Hem d’assumir que ho farà un govern mesell i que el socialisme del PSOE, d’aquí i d’allà, també; però en cap cas un partit nacionalista o un futur govern d’arrel nacional i sense hipoteques sucursalistes. No ens podem permetre noves renúncies i assumir que el compromís que volem dels nostres líders no és amb la legalitat dubtosa d’un estat que ens nega el pa i la sal, sinó amb la voluntat de llibertat i de sobirania del poble de Catalunya.
 
Em sembla que no cal acatar-la perquè acatar-la seria tant com respectar la institució que la genera, i respectar-la seria tant com reconèixer-li legitimitat i autoritat sobre el dret a decidir dels catalans.

El procés d’autodeterminació de Catalunya, ho hem dit moltes vegades, es construeix de forma pacífica amb intel·ligència, habilitat política i unitat de tot l’entramat de persones i institucions que hi estan a favor. Però això no vol dir, de cap manera, que ens toqui defugir l’enfrontament. Quan algú, sigui persona o institució, apunta directament a la línia de flotació del vaixell que es diu sobirania, cal mantenir-nos ferms i continuar pel camí  de llibertat que hem tingut l’encert polític de dibuixar.

Tots els processos d’autodeterminació contemporanis -de Kosovo a Montenegro, passant per la Índia, Sud-Àfrica, o Txèquia- han requerit d’accions d’insubmissió per part dels seus líders polítics. En algun moment la metròpoli ha de saber que la colònia diu prou i que el procés d’independència és inparable.

Deixem a les mans dels líders polítics i socials l’establiment d’un full de ruta i de les accions pertinents que es deriven de cada situació, però deixem de lligar-nos les mans i amordaçar-nos la boca nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!