Sir Winston Churchill va ser un home clau per a la victòria dels aliats en la guerra contra el nazisme. Era un personatge únic. Polèmic, sense pèls a la llengua, directe, agressiu en les formes. Però va dirigir la Gran Bretanya en el pitjor moment de la millor manera possible. Quan els nazis assetjaven Londres ell va organitzar la defensa de la ciutat i de l’illa, va dirigir el gran esforç de guerra amb la mà de ferro que era imprescindible i va guanyar.
Després de la victòria es va presentar a les eleccions i, sorprenentment, les va perdre. Ningú no li disputava els mèrits, però la gent volia una altra cosa al 10 de Downing Street. Més endavant va tornar al càrrec de premier i després de la seua mort la seua figura es va fer gran com cap altra. L’únic funeral d’estat que s’ha fet per a algú que no era membre de la reialesa va ser el seu. I els britànics l’han nomenat una vegada i una altra home més important del segle XX.
Però va perdre les eleccions. I quan li va passar, Churchill va tenir una d’aquelles reaccions que tant de joc han donat després als historiadors i als polítics. Va encendre un gran cigar i va proclamar: “La democràcia és el millor sistema possible, però té un defecte: la gent vota el que vol.” La ironia amb què va dir allò alguns la van malinterpretar, intentant distorsionar la imatge del vell liberal que havia derrotat el totalitarisme. Però deia el que deia i és cert: no es pot discutir la democràcia, que és el millor sistema per a resoldre conflictes que els humans hem sabut inventar. Però els seus resultats deixen molt a desitjar en segons quines votacions.
Aquesta setmana el qui va ser president del FC Barcelona Sandro (o Alexandre) Rosell ha ingressat a presó. Encausat per coses que ja eren conegudes quan els socis del Barça el van convertir en president. Vet aquí un moment churchilià.