Continuant amb el símil del vaixell, ens sembla clar que ja no val un monocasc i que hem d?evolucionar cap a un model propi: el patí català.
‘
A hores d?ara sembla retòric i repetitiu afirmar que els models polítics que van ser útils durant les darreres dècades del segle XX no ho seran per aquests primers temps del segle XXI. Però em permeto recordar-ho perquè escoltant i llegint les estratègies polítiques dels principals partits polítics nacionals catalans hom té la sensació que pesen massa encara les inèrcies d?unes formes de fer política de reconstrucció nacional que, avui, van quedant obsoletes.
Es manté, encara, alguna cosa semblant a una pugna per saber quina força política ha d?ostentar, gairebé en exclusiva, el paper de referent del catalanisme polític i és en aquest punt on entenem, precisament, que la Catalunya del segle XXI i el seu mapa sociopolític reclamen noves propostes d?estratègia política.
Des d?una perspectiva històrica sí que ens sembla raonable admetre que, fins ara, el catalanisme polític s?ha instal·lat de forma majoritària en una opció política concreta; en un únic vaixell que assumia el repte i la confiança majoritàries d?aquest catalanisme i que es convertia en la cara política visible d?aquesta opció política. En el seu moment va assumir aquest paper la Lliga Regionalista, com també ho va ser ERC durant la República i Convergència durant el darrer quart de segle.
El nou mapa polític ens mostra, però, que el sentiment catalanista ?aquell que es mou entre el nacionalisme i l?independentisme- ja no és homogeni i que compta amb formacions polítiques definides, assentades i amb un recolzament social important malgrat l?important augment de l?abstenció. Parlem, òbviament, de Convergència i d?Esquerra, tot i que no pretenem obviar els votants i militants d?Iniciativa favorables a l?autodeterminació ni, òbviament i donada la seva inequívoca opció independentista, els integrants i votants de les Candidatures d?Unitat Popular.
A partir de la seva presència política, social i institucional majoritària volem centrar la nostra reflexió en el paper de futur que pensem que han d?asssumir Convergència i Esquerra.
Continuant amb el símil del vaixell, ens sembla clar que ja no val un monocasc i que hem d?evolucionar cap a un model propi: el patí català. El patí català, com els catamarans, té dues estructures sólides que l?assenten sobre l?aigua i un seguit de bancades que les uneixes i li confereixen estabilitat i solidesa.
Les dues estructures són aquests dos partits, Convergència i Esquerra, i les bancades que les uneixen ?insisteixo, que les uneixen i les consoliden- són les plataformes, fòrums i corrents interns que són capaços d?entreveure un futur de sobirania i que consideren que avançar cap a aquest horitzó reclama una posició clara i sense embuts de les respectives direccions a favor d?aquesta meta nacional.
Com ja hem apuntat, aquest no és un model excloent, sinó que ha d?incloure tot moviment social, polític i econòmic que treballi per l?autodeterminació del nostre país. I ha de ser només a partir de l?assoliment d?aquesta sobirania on el bloc perd sentit i on tothom ha de recuperar el seu propi espai polític i social a partir de les diferents coordenades polítiques en el marc d?un nació normal i normalitzada.
És en aquest sentit que proposem centrar els esforços en caminar plegats en comptes de dedicar-los a proclamar, uns i alres, que són el nou referent del catalanisme polític. La nova Catalunya és una Catalunya dinàmica, diversa i heterogència però que, malgrat la paradoxa, reclama un missatge clar i unívoc que ens aboqui a un futur de llibertat i sobirania. Avui dia rep un missatge parcial i confús i per això coincidim a parlar de desànim i frustració al si de la societat catalana.
Proposem, en resum, unitat política per assolir la sobirania nacional. Res de nou en el full de ruta de les nacions que volen escriure en primera persona la seva història.
Víctor Terradellas i Maré
‘
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
molt bon símil
Tens raó Víctor. I saps que coincideixo amb
els teus plantejaments. Afegeixo que els partits que estimen al país han
d’abandonar els tacticismes que per aconseguir uns quants vots poden perdre la
confiança dels seus electors si no actuen d’acord amb el que els votants creien
que farien. Com en qualsevol transacció comercial, la satisfacció depèn de les expectatives.
Si em donen menys del que espero quedo desencisat. Si em donen més molt
satisfet. cal doncs prometre poc i complir. Hem doncs de deixar ben clar on
volem anar i fer totes les passes en el sentit de l’objectiu. Personalment,
m’he definit clarament, és un camí de no retorn a posicions més tèbies.
Endavant
Totalment d’acord. Cal que en les qüestions d’Estat català, els partits que estan per l’autodeterminació actuin amb estratègia i unitat, oferint un full de ruta il·lusionant cap a la sobirania, i cuidant i estudiant molt els missatges cap aquells sectors de població que no son molt sensibles al fet nacional (immigració) però que poden ser seduits amb arguments relacionats amb les clares millores que podriem tenir de l’estat del benestar, o com deia el conseller Tresserres explicant que en un Estat Català deixaran de ser emigrants.
Tanmateix em de salvar 2 esculls:
En tot cas crec que la línia de la teva Plataforma és la bona.
M’agrada que en el patí català no hi hgi espai per un tercer tronc. Així els d’Unió hauran d’anar a fer de botavara a un altre vaixell. Segurament el del PP, no?