Mails per a Hipàtia

El cotxe que em porta cap a Ljubljana circula ràpid per l’autopista. Un senyal de trànsit indica Trieste i me n’adone que som ben a prop. A Trieste jo hi havia anat precisament des d’Eslovènia, a passar una vesprada tranquil·la enmig del conflicte que es vivia a l’altra banda.

Efectivament de sobte som a Gorica. Però jo ni me n’adone. L’autopista sembla que té el ferm una mica més desgastat i els senyals són d’un altre color. Apareix la llengua eslovena, Però no hi ha cap rastre de frontera ni de res que se li semble. Ni entre les dues Gorica (n’hi ha una d’eslovena i una d’italiana) ni entre els dos països.

A voltes quan veig una cosa així em causa un gran impacte. Durant la independència d’Eslovènia ací va haver-hi un combat important. Recorde tancs i projectils que saltaven a la banda italiana. Hi havia una gran tanca emblanquinada de pedra que partia les dues Gorica per la meitat. Ara supose que per a la gent allò és un record boirós. Algun dia…

Per a mi, però, és una sensació colpidora. Passar d’Itàlia a Eslovènia sense ni adonar-me’n, quan en aquell temps, fa vint-i-cinc anys si fa no fa, els projectils volaven sobre una tanca que havia de tallar el pas tant com fos possible. Quan veig això em reconforte amb Europa, amb aquesta Europa que està tan malament i que critiquem tant però sense la qual el petit miracle d’entrar a Eslovènia sense ni tan sols adonar-te’n seria literalment un impossible.