Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Retorn a Eslovènia (1). La porta veneciana.

Publicat el 17 d'abril de 2017 per vicent

A Eslovènia no tornava des de la independència d’aquest país. Ara ho he fet per una entrevista que apareixerà un dia d’aquests al diari. Com que l’aeroport de Ljubljana és molt petit i no té connexió directa, però, he vingut via Venècia. I m’hi he permès d’aturar-me.

Curiosament no havia estat mai a Venècia. Mai de la vida. I ja tocava. He gaudit de gairebé mig dia per a visitar-la. L’avió de Barcelona arribava a les nou del matí i el cotxe que m’havia de dur a Eslovènia marxava a les 8.30 de la nit. Dotze hores ben bones, doncs, que he aprofitat tant com he pogut i sabut.

Venècia és un lloc únic. Això ja ho sabia. Però veure-la t’ho demostra i de quina manera. Té massa particularitats com per a deixar indiferent ningú. No hi ha vehicles altres que les barques i els vaixells. Ni cotxes, ni bicicletes ni els espantosos patinets que estan tan de moda. Així que no fas res més que caminar o pujar en l’eficient i espectacular servei públic de vaixells. Això fa que el ritme canvie.

Només arribar m’he acostat al pont de Rialto, atret per la seua fama. Això, però, és la seua pena. No s’hi podia ni posar un peu de gent que hi havia. No vull ni imaginar-me com deu ser la cosa a l’estiu. A darrere seu, però, el mercat ja és un espai digne de la passejada. Un mercat obert ple de verdura i peix, pràcticament local, amb parades d’un colorit i un desplegament de matisos espectaculars. A Venècia tot ha d’entrar per barca i et preguntes com i de quina manera arriba tot allò a aquelles petites places obertes al canal. A quina hora ho porten? Com ho organitzen per a que siga possible un cert ordre de descàrrega. I des d’on ve, d’on arriba?

Venècia són una multitud d’illes però la central, on hi ha Sant Marc, és la que s’omple de turistes més enllà del que seria recomanable. Així que he passejat pels sestieri, de Sant Polo i la Santa Crocce on hi ha una Venècia molt més discreta. Ací viu la gent, vull dir la gent del país i això es reconeix en les cases, en la forma dels carrers, en els ponts, en els canals buits de góndoles i plens de barques pràctiques. En alguns racons els canals prenen formes capricioses que semblen impossibles de navegar. M’he quedat una estona veient maniobrar una barca per girar una cantonada minúscula.

Una cosa que crida molt l’atenció és l’organització de la ciutat. Per una banda totes les cases tenen un número. Com que el concepte de carrer ací és esquiu supose que sempre és mes fàcil fer així la identificació d’on vas. Per una altra banda, però, hi ha cartells enormes en les parets on unes fletxes artesanals marquen els grans camins ‘Ferrovia’, ‘Rialto’, ‘Sant Marc’, ‘Placeta de Roma’. Gràcies a aquestes indicacions és més o menys senzill caminar per aquest laberint sense perdre’t. O sense perdre’t massa. Sempre hi ha un moment que has de fer avant o enrere però tenint en compte que cada carrer conté alguna sorpresa amagada, ja està be.

La perla del viatge ha estat, però descobrir, l’Illa de Sant Jordi, a Giudecca, I dins seu l’extraordinària Fondazione Giorgio Cini. Aquests dies hi ha una exposició molt impactant del treball amb vidre d’Ettore Sottsass però he de dir que l’edifici també és meravellós. Al costat mateix el campanar de l’església permet una vista de conjunt de Venècia que et fa veure clarament l’essència d’aquesta ciutat extraordinària. La llacuna que la fa ser única i l’espés mosaic de teules roges que la conforma.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.