Adéu Ievgueni
Aquest cap de setmana s’ha mort als Estats Units l’escriptor rus Ievgueni Ievtuixenko. Ievtuixenko va ser un dels pocs valents que va desafiar la pitjor època de la Unió Soviètica però per a mi, sobretot, era el continuador d’un dels poetes que més he admirat, el gran Vladimir Maiakovski.
Jo l’havia llegit, de forma esparsa perquè la seua obra era difícil de trobar, però un dia a Moscou me’l vaig trobar, i encara que només vaig parlar uns pocs minuts amb ell és un record que guarde amb molt de goig.
Va passar quan les eleccions de primers del 1989. A la nova URSS de Gorbatxov es feien per primer vegada unes eleccions, més o menys lliures. El partit comunista havia decidit que per Moscou es presentava un buròcrata notable, si no recorde malament de nom Grakov. I contra ell va decidir concórrer Boris Ieltsin.
Aquell va ser l’inici de la cursa que anava a portar al final de la URSS, tot i que nosaltres aquell dia no ho sabíem. A mi m’havien parlat molt malament de Ieltsin però el que va passar aquell dia en que vaig trobar Ievtuixenko em va fer desconfiar per sempre d’ell.
Ieltsin era alguna cosa així com batlle de Moscou i havia estat apartat per algun afer estrany. L’oposició democràtica va pensar que era l’home ideal per a tombar el candidat del règim i es va animar a votar-lo. Ell es va presentar però sempre marcant la distància amb l’oposició.
El dissabte abans de les eleccions es va fer un gran acte de suport a Ieltsin en l’esplanada de l’estadi del Dinamo. Allà s’hi van aplegar tots els dissidents de totes les classes i pelatges i tots els periodistes que en aquella època seguíem al peu del canó la fascinant evolució de la nova Rússia.
Hi havia una certa tensió per la presència compacta de la policia i aquella atmosfera febril que jo havia viscut tant durant la transició al nostre país i que podia reconèixer perfectament. Gent que havia estat dècades amagada de sobte eixia a la llum amb les seues banderes, amb les seues demandes, amb els seus somnis.
Tothom esperava Ieltsin però aquest no comparegué. No s’atreví. I uns pocs però rellevant personatge van anar pujant a l’entarimat per a dir des d’allí quatre paraules al manifestants, decebuts per l’absència del que suposaven que anava a ser el seu líder. Entre ells Ievtuixenko.
Quan el vaig veure parlar vaig córrer a l’escenari i li vaig demanar, mentre baixava, unes paraules, alguna declaració. Em va preguntar que perquè a ell i li vaig dir que l’havia llegit i que m’agradava la seua poesia. Per un moment em va semblar que s’emocionava i em va començar a parlar de la llibertat d’una forma preciosa i amb uns ulls petits però vigorosos que feien joc amb les seues paraules. No recorde els detalls però em va parlar de la lluna i del desig de ser-hi i de com tot era possible, si ens uníem per aconseguir-ho.
Jo li vaig donar les gràcies amb tanta eloqüència com vaig saber i li vaig desitjar sort. I vaig posar les seues declaracions tancant la notícia d’aquell acte que anava a obrir el pas, sense que ni ell ni jo ho poguérem saber, a una nova Rússia que no era tampoc la que ell somiava però que va ser una mica millor de la que ell havia patit.
