<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
DIARI D’IRLANDA
7 d’agost: Del Gyreum a Malin Head
El 7 d’agost ens vam llevar al Gyreum i
hi vam esmorzar el que cuinaven allà, i ens van fer el que ens
va venir de gust: cereals amb iogurt i amb llet, ous passats per
aigua, torrades amb mantega, melmelada i formatge, tè i cafè.
Vam estar parlant força estona mentre esmorzàvem i ens
van preguntar si estàvem enfadats amb Espanya pel mundial i
perquè la majoria de jugadors eren catalans. Es veu que dues
noies catalanes que hi havia per Irlanda alguna cosa havíen
comentat. Els vam dir que el tema amb Espanya ja ve de lluny, el tema
de l’estatut i la mani, i vàries coses sobre història
com ara perquè Gibraltar és d’Anglaterra. El noi que
duia l’alberg sabia força coses de la nostra història,
i estava bastant interessat en un tal Ramon de Perelló que va
peregrinar al segle XIII a Irlanda i havia fet uns bonics escrits
explicant el viatge. Deia que tenia en projecte fer un documental
sobre el tema.
Després d’esmorzar vam saludar
els dos cavalls i vam donar una volta per contemplar l’edifici, amb
el seu hort, la bogaderia, el lloc per seleccionar la brossa, un
hivernacle, etc.
Sortint d’allà vam anar tirant
en direcció a Donegal, i vama parar a veure un castell en
ruïnes a Ballirrafad, vam anar a la vora del llac Arrow a
intentar fer saltar pedres damunt l’aigua i finalment vam anar a
veure les tombes de corredor de Carrowkeel, que estan en un lloc
espectacular. Per arribar-hi vam deixar el cotxe i caminar muntanya
amunt durant dos quilòmetres. Hi vam estar sols, ja que mentre
pujàvem van baixar-ne els únics visitants que hi havia.
En arribar dalt de tot hi havia una vista espectacular de la vall i
els llacs, i en diferents cims s’hi veia un monticle de pedra dalt de
tot. Vam poder veure i gairebé entrar tres tombes amb unes
boniques entrades. El temps acompanyava amb força sol, tot i
que allà dalt hi feia molt de vent. Força contents amb
l’experiència vam baixar a buscar el cotxe altra vegada.
Un cop al cotxe vam observar que tot i
que la ciutat de Donegal la teníem relativament a prop i que
havíem d’anar a un alberg al comtat de Donegal, l’alberg en
qüestió era ni més ni menys que a Malin Head, 100
quilòmetres més amunt de la ciutat de Donegal. Vam
decidir anar tirant sense parar gaire més. Ni tan sols a algun
poble curiós que hi havia de camí com ara McCarrons.
Vam arribar a 2/4 de 9 del vespre al Sandrock’s Holidays Hostel,
situat al punt més al nord de tota l’Illa d’Irlanda, a la
península d’Inishowen. Les vistes són simplement
espectaculars. Els encarregats de l’hostal éren a missa, o
sigui que vam anar a sopar al restaurant de la zona, Seaview Tavern,
amb unes fantàstiques vistes al mar que permetien veure la
posta de sol. Vam començar amb un parell de pintes de Guinnes
i uns musclos amb una salsa boníssima, després un vi
blanc xilè amb el salmó acompanyat de xampinyons i un
gran cranc farcit acompanyat d’amanida. De postres pastís de
xocolata i de formatge, i per rematar-ho un parell de cafès
irlandesos, tot cal dir-ho, força carregadets.
Vam anar a fer el checkin a l’alberg i
després al pub de la zona on hi feien música en directe
i hi vam fer una Guinness i una sidra amb gel que era força
bona. De tornada cap a l’alberg, vam quedar impressionats per una
cosa que no havíem vist mai: una immensa quantitat d’estels
que semblaven dibuixar una gran cúpula lluminosa damunt
nostre, com si fos un planetari. En un primer moment vaig arribar a
pensar que després de consumir bastant més alcohool de
l’habitual potser hi veia borrós o doble. Però no, allà
al damunt hi teniem un espectacle impressionant, acompanyat pel
soroll de les onades.
Amb aquesta imatge encara als ulls ens
en vam anar a dormir.
8 d’agost: Del punt més al nord
d’Irlanda, a Irlanda del Nord
Aquest matí ens l’hem pres amb
calma, ja que darrerament portavem un ritme força agitat. Ens
hem dutxat tranquil·lament i hem donat un volt pel Malin Head,
amb unes vistes precioses arreu. Hem baixat a una de les platges que
tenia la particularitat de no tenir sorra, si no unes maquíssimes
pedres de diferents colors que artistes locals puleixen per fer-ne
joies. N’hi ha de diferents tipus, com ara marbre vermell, verd,
blanc o negre. Hem agafat un bon grapat de pedres que amb prou feines
podiem carretejar, però la veritat és que ens hauríem
endut tota la platja sencera! Ahir ens van avisar que a la illa hi ha
un boig que si hi va algú li tira els gossos i surt amb
l’escopeta, o sigui que hem mirat de no passar-hi per no ser notícia
algun diari com sembla li ha passat a algun altre turista de la zona.
Val a dir que els darrers dies hem
estat molt tranquils visitant els llocs, moltes vegades completament
sols, tot i ser en ple agost. Ens ha sorprès gratament ja que
ens pensàvem que trobariem molts turistes per tot arreu.
Cap al migdia hem anat tirant cap a
l’alberg de Ballycastle on dormirem les tres properes nits, i hem
dinat a un pub de Muff, poble on hem aprofitat per canviar moneda.
Hem entrat a Irlanda del Nord, tot i que la veritat és que no
hem vist res que indiqués cap frontera. Hem parat a un centre
comercial que tancava cada dia a les 9 de la nit excepte els
diumenges que tancava a les 6 de la tarda. Hi hem arribat a un quart
de 7 del vespre i hem trobat tancat, pel que hem descobert que era
diumenge i no dissabte tal i com pensàvem. Però cap
problema, sempre ens quedaran les botigues de benzinera on hem
comprat pasta i una llauna de tomàquet per fer el sopar. Hem
passat per més d’un barri ple de banderes britàniques i
creus de Sant Jordi que no ens han fet gaire bona espina.
Finalment hem arribat al Whitepark Bay
Youth Hostel, ciutat a la badia del mateix nom, dins la Causeway
Coast. Des del mateix alberg hi ha unes vistes molt maques de la
badia, i aquest vespre n’hem visitat la platja. Després hem
tornat a l’alberg a fer-nos el sopar i escriure el diari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!