Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Ahir vam baixar a peu des del Pi de la Bassa

Publicat el 28 de març de 2016 per vicent

Com fem cada any la família ahir vam celebrar la Pasqua berenant al peu del Pi de la Bassa, un pi que té prop de dos cents anys, situat ben endins de la serra de Porta Coeli, ja a pocs metres de la Vall de Llullen.

Al peu del pi i asseguts en les seues enormes arrels berenem tomateta amb llonganisses, gaudim de tots els dolços, de les coquetes als tabaquets i ens estampem rituals els ous de la mona sobre el front, tot rient. Sempre també fem un passeig llarg per l’entorn. Algun any hem anat fins les portes mateix de la Cartoixa de PortaCoeli, algun altre hem entrat cap a les canyades, ruta sense camí o hem resseguit el curs d’un barranc o un altre dels molts que s’hi entrecreuen. Aquell que baixa del Berro per juntar-se amb el de Portaceli, el de la Foia i el del Llop, el de l’Algepsar…

Ahir, però, vam decidir baixar al poble caminant. No tots, és clar. Els pares no estan en condicions de fer a peu els més de nou quilòmetres que les màquines ens van avisar que hi havia, metòdics, des del Pi de la Basa fins a la porta de ca Montes. Així que finalment vam enfilar la baixada ma germana, la meua major i jo. Rient i cantant a crits, gaudint del paisatge, olorant els camps i, com que es va fer de nit, admirant també uns estels que des dins del poble ja no sabem veure.

Vam travessar primer les llargues parcel·les on ve la gent de València els diumenges a passar el dia. No és ni de bon tros la part més bonica de la serra però reconec que recorreguda a càmara lenta no deixa de ser pintoresca. Hi ha gent que fa coses molt rares quan està a camp obert i veure’ls no deixa de ser una distracció. I un bon objecte de maledicències.

Allà on s’acaba ara el parc natural vam entrar al terme passant pel costat de la finca de cavalls, un espai prop d’on s’ajunten el barranc de Portaceli amb el de la Manga que, pel que expliquen fa com de pàrquing d’animals. Passant en cotxe en veus molts però és quan vas a peu que aprecies que realment hi ha molts cavalls en aquella finca, pasturant mansament, alguns fins i tot tapats amb llargues mantes. Especulàvem tot caminant quant ha de menjar al dia un animal tan gran i quant ha de costar per tant el ranxo d’aquesta casa.

La nit ens va agafar quan érem ja prop de la Mallà, aquest tros de poble que ens van robar els militars de Franco i el quals segueixen fent servir els seus successors. Només passar pel davant ja em posa malalt així que vam procurar anar més de pressa i tot del que tocava. Fins arribar a la nova rotonda, on ja ens vam poder posar a caminar tranquil·lament pel carril de bicis que discorre paral·lel a la carretera, buit del tot a aquella hora de la nit. Vam transitar per la vora dels masos, on bordava algun gos solitari, fins arribar a la Caseta Blanca, aquella casona enorme dels Aguirre Matiol, prohoms de Castelló, on va anar a morir el poeta Querol.

D’allà ja només els dos ponts sobre els dos barrancs ens separaven del poble i de casa. Rient ens vam fer una fotografia en el rètol que dius que entres a Bétera i en passar pel costat d’una pizzeria ens va entrar tota la fam que els peus havien congriat. Vam seguir, però, i els pares ens van rebre alleujats. Ja volien fer avís a veure si passava res, que estàvem tardant tant…

IMG_5558

 

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.