23 hores en Lituània
Viatge llampec a Lituània per a participar en un acte de la universitat de Vílnius i el Diplocat sobre els processos d’independència a la UE. Tant llampec que a la ciutat passe menys de vint-i-quatre hores, la major part de les quals fent feina i dormint.
A Lituània feia molts anys que no hi anava. I no sabia què em trobaria. A llocs com Estònia hi he seguit anant amb molta regularitat i l’he vist canviar a poc a poc. La Lituània que jo vaig deixar quan tot just ella deixava de ser soviètica era un món i això que jo anava a trobar-me un altre.
La primera trompada va ser a l’aeroport. El vell aeroport de Porubanek ha renovat la cara per fora d’una forma molt efectiva però conserva, adosat encara, el que era l’edifici quan jo hi anava, una espècie de casa gran més pròxima al concepte d’estació de tren que no pas al d’aeroport. Sempre m’ha fascinat aquesta terra i hi ha una història d’aquest aeroport que em resulta particularment atractiva: el dia que el van inaugurar hi havia dos vols, un de nacional i un d’internacional. El nacional era a Varsòvia i l’internacional a Riga! Quantes voltes ha hagut de fer Lituània abans de trobar-se amb ella mateixa.
Ja instal·lat a l’hotel vaig tenir una horeta per estirar les cames i recórrer una mica el centre. A l’est hi ha un fenomen curiós que no he sabut mai quina explicació té. És que hi ha ciutat com Praga que s’han modernitzat completament després del canvi de règim i d’altres com Budapest que no ho han fet. És el cas, aparent perquè només he passejat un poc, de Vílnius i Tallin.
A Vílnius em van sorprendre poc els canvis. No és com Tallin on he de fer un esforç de memòria per a recordar les coses. Vaig baixar per Pilies cap al parc i la catedral i evidentment tot està molt i molt millorat però no m’atreviria a dir que canviat. M’hi ajudaven algunes botigues miraculosament encara vives. Una llibreria on em vaig comprar fa dècades el monumental ‘Atlas Narodov Mira’ segueix sent una llibreria però molt més que moderna i actualitzada. I al seu costat continua havent un super on hi ha dos taulells encarats que has de recórrer per aprovisionar-te.
Evidentment ni el menjar ni els llibres tenien res a veure amb el menjar i els llibres de finals dels anys vuitanta. Però si he de dir una cosa que em va sorprendre i impressionar va ser la forma de caminar i moure’s de la gent. Si el paisatge encara no era massa diferent la gent ho era i molt. La roba, la mirada, el pas, la forma de relacionar-se, de tocar-se entre ells. Això sí que era molt i molt diferent. En aquella època hi havia molta por, una por sempre justificada. Avui notes de seguida que aquell és un país lliure, com a mínim tan lliure com ho pot ser qualsevol altre país del món.