Mails per a Hipàtia

M’arriba que demà divendres es jubila Txema Alegre, després d’una vida sencera de treball a La Vanguardia. Com que el conec sé que s’ho prendrà això de la jubilació tan bé com ha sabut prendre’s pràcticament totes les coses que li han passat en la vida però no em perdonaria deixar passar l’oportunitat de retre-li de manera pública els honors que es mereix.

Txema Alegre és un enorme periodista, extraordinari. Però també és una de les millors persones que m’he trobat mai en una redacció. Vaig tenir la sort i el privilegi de treballar a La Vanguardia al seu costat, de fet a les seues ordres i he de dir que cada dia va ser un plaer. Manava, perquè ell manava i els que manen han de manar. Però ho feia sempre fent que et sentires còmode i que n’aprengueres. Sabia, perquè sap molt més del que mai no ens podrà explicar, però mai usava tot allò que sabia si no era per a fer un diari millor. I respectava a tothom, com si poguérem ser iguals que ell, sempre i quan fórem treballadors i honestos.

A més era inquiet i divertit. Càustic amb una classe de cinc estrelles superior. I una esponja a l’hora d’escoltar les inquietuds que inevitablement aquesta professió tan bèstia ens provoca a tots. Li van fer algunes coses lletges alguns mediocres, com sol passar, però ell s’ho va agafar sempre amb elegància i no va perdre de vista ni per un segon el que era important. En això no el vaig veure equivocar-se mai.

De Txema Alegre jo he après moltes més coses de les que ell segurament s’imagina. Li ho vaig intentar dir aquell dia que vaig deixar can Godó, en presència del nostre bon amic Lluís Foix. Però ho repetiré tantes vegades com siga necessari. Els periodistes necessitem viure a prop de grans periodistes per a poder créixer i aspirar a més. En la meua llista ells dos tenen un lloc destacat.

Com que anem tots de bòlit la veritat és que no hem pogut cultivar aquests anys tant com hauria estat raonable la nostra amistat però jo l’he vist cada dia. Perquè una cosa que ell no sap és que al meu despatx de VilaWeb ell hi és sempre. Els ninotaires fan dibuixos amb el que tenen a davant i el gran Ferreres és un especialista en posar secundaris que som desconeguts per al gran públic però que riem molt veient-nos allà en els seus gargots. Guarde un original seu on Txema i jo fem de secundaris ni més ni menys que d’Aznar i és un dibuix que el tinc posat sempre a la vista. El retrat del Txema és simplement magnífic així que el compartiré avui també com una forma de dir-li gràcies.

Company, bona sort faces el que faces.