Lluny del poble
Hi ha moments i dies on em sap especialment greu ser lluny del poble, no poder-me acostar ràpidament a abraçar els meus, anar d’una revolada a fer-los costat en moments especialment difícils. Només ser allà, al seu costat. En silenci.
Sempre maleisc el tren, aquesta trampa impossible que separa València de Barcelona. Perquè podríem estar a una hora i mitja de distància i seguim a tres hores llargues, si hi ha sort. Sis d’anar i tornar. El dia sencer només per recórrer la meua geografia i recordar, simplement, l’estima, l’apreci, la solidaritat amb l’amic. Però sóc lluny del poble.
[Àudio: El Pau Alabajos em va fer recitar al Palau de la Música aquest poema on l’Estellés homenatja precisament els seus pares. Em vaig esborronar mentre el llegia, especialment mentre recitava aquell ‘lluny del meu poble…’]