Jaume Sastre. Vaga de fam (08.05-14-16.06.14)

W. E. Henley: "Som l'amo del meu destí. Som el capità de la meva ànima"

13 de juny de 2014
Sense categoria
0 comentaris

UN ARTICLE DE JOAN ESCANELLES


RESPECTE DE TIRAR

No vull que pateixi, l’amic Sastre. Estic per l’anunci del benaurat evangeli, la notícia que ha retornat airós de si mateix a la justa alegria amb els déus girats a favor. El que no ha vingut en cinc setmanes pot caure en un moment. Sovint la història humaneja contra esperança i opera de cop descuit. Si ta’teix ens cenyim a avui, el repte de Sastre és un tir en plena cara de l’impresident. Sigues, però, calmut, lector amic: la virulència hi fa campana o desapareix. No és un projectil amb metralla, és una pedra. De quina espècie? Se’n diu pedra de toc, símil de la que mesura proporcions de metall fi en objectes preciosos. La pedrada subtil en morro de capità manaies (“mandamás” en l’idioma de sos padrins) en calibrarà la textura axiològica i la puresa humana. Coneixerem de vista el gènere, la casta de senyors o de suids; no sap escondir, ningú, si és el cas, la malformació congènita o adquirida.

Tampoc la màscara, ni que de gel, no camufla els entrevins del mandatari. A la pregunta centrada en l’afer (algú, periodista, la hi formulava) se li acudia contestar-hi: “Jo respect totes les opinions”, retreta i fuga. Un comentari exhaustiu fóra llarg. Em cenyiré al bessó de l’excusa: “jo respect”, raríssima la versemblança en el subjecte referit. Vull glossar-ne, però, el respecte.

La paraula ‘respecte‘ se’m connota pervertible en pures formes. Talment, figura reiterativa en la resposta de Pedro Crespo, el Alcalde de Zalamea, just havent detingut Álvaro de Ataide, el capità estuprador, que li exigia “respeto” i havia d’escoltar la rèplica, això: “Con respeto le llevad / a las casas, en efeto, / del concejo, y con respeto / un par de grillos le echad / y una cadena, y tened / con respeto gran cuidado, / que no hable a ningún soldado.” Continua, m’ho deix, si no és el remat, amb una estrofa que no debades anomenen “redondilla”: “Y aquí, para entre los dos, / si hallo harto paño, en efeto, / con muchísimo respeto / os he de ahorcar, ¡juro a Dios!”

La perversió del llenguatge és fruit, empastissat amb vici, de l’ús superficial, maliciós o frívol de l’idioma. Estic amb el parer que els mots no han d’existir per a entendre’ls, sinó per a entendre’ns-hi nosaltres. Tanmateix, quan la significació tramuda en la contrària, s’embulla el sentit del missatge, i l’entesa fa figa. Es torna, el diàleg, un orgue de gats (“olla de grillos”, en diuen i en fan a la “villa del reino”).

Aquesta secció lingüística del nostre BELLPUIG versa de significats propis. Les polisèmies, les connotacions amplien, enriqueixen el camp, efecte plausible si no és confusionari. La base significativa és una. Quant al mot ‘respecte’, què en vull dir? Que prové de RESPECTU –ja ho he encetat- i, doncs, de respectus, un forma participial de respicio, ‘jo mir en retrocés, mir cap enrere’. La forma simple del verb *specio és indocumentada; la transformada spicio s’usa rarament. Tot plegat només perviu en els compostos: aspicio, circumspicio, conspicio, despicio, dispicio, inspicio, praespicio, prospicio, respicio, suspicio. Acabaré.

En les formes lingüístiques -verbals, substantives, adjectives- que duen spic-, spex-, spect– hi ha referència a la mirada. Observau-ne els ulls a qui les ha emprades i en sabreu la veritat i, per consegüent, si ha mentit amb els mots. Si el subjecte de qui som al·lusius, l’heu observat en les sessions del Parlament, quan mira l’oposició d’amunt en avall, l’actitud precisa no és de respecte. Li ve a mida el prefix de-, indica descens, DESPECTU, que fa “despecho” a ca sos avis, ’despit‘ a ca nostra. En punt a respecte, l’evasiva que l’aparta d’escometre en Jaume, algú que m’ho ensenyi: car el preverbi re– indica moviment cap enrere, regressar a una situació prèvia ; d’aquí, moure’s en sentit contrari, destruint l’inoportú que s’hagi fet. Si mira en avall o no es belluga un mil·límetre, com ufaneja, no hi té possibles el gir en rodó (semirodó) que el mínim respecte demanda; sense triga, però, que en Jaume fa menester salut.

Publicat a BELLPUIG d’Artà a la secció PARLAR BÉ VAL UN MÓN

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!