Mails per a Hipàtia

Passe menys de vint-i-quatre hores a Luxemburg, per a presentar el llibre al molt actiu Centre Català. Sort que el Jordi Gairin em regala un amabilíssim passeig pel centre. Fa fred, molt de fred, i una pluja fina però xino-xano ens acostem al centre, fem un volt pel palau del gran Duc i prenem un reconfortant cafè.

A les vuit en punt sóc al Centre Català, un indret molt ben situat amb grans finestrals oberts al carrer. S’omple de gom a gom amb una quarentena de persones que, tenint en compte la població catalana del país, em diuen que és un nombre important. Parlem molt. Moltes preguntes, molts comentaris molt interessants –molts dels presents treballen com a funcionaris europeus i el debat sobre el que passarà en les hores posteriors a la proclamació de la independència apassiona.

Quan acabem anem a sopar una bona colla a un restaurant portugués, els locals a aquella hora de la nit ja dormen. L’ambient és magnífic. En general tinc la sensació que les comunitats catalanes a l’exterior, on sempre hi ha valencians per cert, viuen un moment dolç. Se saben important i útils per al país i sobretot després de la Via Catalana se senten estimades. Els ho dic de tot cor i somriuen. Ells són el primer punt de contacte amb els estats que algun dia ens hauran de reconèixer i tenen per tant una feina concreta i important a fer. 

Me’n vaig a dormir explicant-los que encara em queda per fer l’editorial del dia i al matí em desperte ja amb les seues piulades comentant ‘l’editorial luxemburgués’. La veritat és que tanta amabilitat m’alegra el dia. El poc tros de dia que encara em queda a Luxemburg, abans de tornar a pujar a l’avió.