Mails per a Hipàtia

Diu Manuel Castells, autoritat indiscutible en la matèria, que quan hagen mort tots aquells que avui tenen cinquanta anys la premsa escrita serà història. El sociòleg no parla mai d’oïdes i basa la seua opinió en una notable acumulació de dades estadístiques. Amb el respecte que li dec discreparé: a finals d’aquesta dècada dos fenòmens que han marcat i conformat la comunicació de masses en el segle XX seran simplement irrellevants: la premsa escrita i els canals de televisió.?

Hi ha qui creu que això no passarà, tot argumentant que fa massa anys que se’n sent a parlar. És cert: fa temps que n’anem parlant però el fenomen s’ha accelerat de forma extraordinària els darrers temps, sobretot per causa de dos vectors relativament nous però d’un impacte sense igual: les xarxes socials i els telèfons mòbils.

Per això i òbviament també per causa de la crisi econòmica. Al nostre país han desaparegut recentment dos diaris, ADN i Público, un de gratuït i un de pagament, tots dos vinculats a grans corporacions. No és cap anècdota. Ho han fet també grans noms del periodisme europeu com France Soir o La Tribune a França. I més o menys per tot arreu hi ha capçaleres que tanquen, com Urban a Dinamarca o Het Volk a Flandes. Als quaranta grans mercats metropolitans dels Estats Units n’han desaparegut vint-i-dues, algunes d’elles d’un prestigi enorme com el Christian Science Monitor de Boston o d’una tirada imponent com el Seattle Post-Intelligencer. En total als Estats Units ja han tancat més de dos-cents dels diaris que hi havia el 2009.

No cal insistir massa en les dades però, perquè l’angoixant situació de la premsa escrita és de domini públic. Fins i tot entre els lectors de diaris, com els qui llegeixen aquest mateix article. Tothom sap que la situació és insostenible i que cal fer un pas endavant: que el diari en paper passe a ser secundari, una espècie de producte per a minories mentre les edicions digitals creixen i guanyen espai.

Però, i ací hi ha una clau del problema, l’economia de les edicions digitals i l’economia de les edicions en paper no tenen res a veure. Per cada set euros que els diaris en paper han deixat d’ingressar a Europa en conceptes de venda o publicitat tot just si les seues edicions digitals n’han aconseguit un de nou. I així la transició es fa molt difícil. Més encara quan les empreses periodístiques tradicionals han de fer front a dues competicions, una amb les noves empreses periodístiques ja només digitals i una altra amb les xarxes socials.

Les xarxes socials, avui bàsicament Facebook i Twitter, són el canvi més gran. Avui ja hi ha més gent que consumeix informació a través d’aquestes xarxes que no a través dels mitjans, escrits, audiovisuals o digitals –tots. Més encara: i a l’inrevés tots els mitjans reben avui la majoria de les seues visites a internet procedents sobretot de Facebook.

És cert que Facebook o Twitter, sense els continguts originats pels mitjans, ni de bon tros serien el mateix. En l’interessant film Page One, que retrata un any recent de la vida del New York Times, hi ha una aclamada escena on un dels periodistes veterans retalla les notícies que originalment provenen d’un mitjà tradicional en la versió web d’una pàgina tipus xarxa social. I aquesta perd pràcticament tot el seu interès.

Això és així. Però quina és l’alternativa? Els diaris que han optat per tancar la seua web esdevenen socialment inexistents perquè la gent no pot passar-se els enllaços d’una banda a l’altra. I ja no és possible fer marxa enrere: el nombre de gent que té com a primera font informativa internet creix i creix.

Ho deixen clar les xifres de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura que situen el nombre d’internautes del Principat en tres milions i mig, dels quals el 51,2% consumeixen informació i notícies de forma regular.

I això amb una bomba esclatant a poc a poc en les butxaques dels lectors. Que són els telèfons mòbils. Des de la presentació, encara no fa cinc anys, del primer iPhone, els anomenats «telèfons intel·ligents» han esdevingut ràpidament una mena de quiosc portàtil. Cada vegada més el telèfon és el centre des d’on consultar el Twitter, interactuar amb el Facebook, usar les apps dels diaris o fins i tot navegar pel web.

I això amb uns telèfons encara primaris. L’aparició de pantalles flexibles o de nous materials com el grafè permetran en els pròxims anys que apareguen telèfons que es podran desplegar fins a tenir la mida d’una revista i que tot seguit podrem plegar en la butxaca. Això els convertirà en una plataforma impossible de batre. Amb un factor clau afegit: els telèfons els té el cent per cent de la població. Poca broma.